dilluns, d’agost 28, 2006

Un episodi més de la històrica manipulació global

El Punt 13/09/2002

> L'enganyifa de l'11-S

la galeria

JORDI BILBENY

La matinada de dimecres, enllestia el llibre d'en Thierry Meyssan, 11 de Septiembre. La Gran Impostura. Ningún avión se estrelló en el Pentágono. Hi cercava explicacions a llacunes que havia observat a la versió oficial del fets. Si us he de ser franc, des del primer moment vaig tenir el pressentiment que darrere de tot plegat hi havia, com de costum, alts càrrecs de l'exèrcit nord-americà, de les empreses d'armament i de la CIA. Hi havia detalls que no em quadraven, com les especulacions borsàries, l'hora de l'atemptat, el lloc precís d'impacte dels avions, els missatges anòmins que havien corregut que donaven avís del que venia; el fet que des del primer moment en Bush parlés d'«una declaració de guerra» i la rapidesa amb què es van construir les proves per acusar en Ben Laden, obviant qualsevol altra línia interna d'investigació.

Amb tot, però, la gran quantitat d'informació que es va generar els dies següents em va anar difuminant aquella certesa fins a fer-me creure que, si no es tractava d'un cop d'estat, com a mínim deurien saber què s'esdevindria, i haurien deixat que succeís per aprofitar-lo militarment. Ara, després de llegir en Meyssan, em refermo en les meves primeres suposicions. Hi ha massa proves que apunten al si dels Estats Units. Massa evidències que ens diuen que si no contrastem i pensem la informació podem acabar creient que la història és un còmic per a innocents.

:::::::::::::::::::::
:::::::::::::::::::::

Només vull afegir que el llibre és certament molt il·lustratiu i recomanable.

Es pot llegir a:


http://www.gpi.tsc.uvigo.es/~xulio/Web-Tv/Libro1.pdf


diumenge, d’agost 27, 2006

La tecnologia ens farà esclaus



Això és el que passa si intentes escanejar un bitllet de banc amb el Photoshop.

No cal ser gaire malpensat per entreveure tot el que això suposa i el que hi ha al darrere.

Ara mateix tots els estris tecnològics susceptibles de poder-ho fer estan espiant tot el que fem d'una manera o una altra (càmeres digitas de fotografia i de vídeo, telèfons mòbils, impressores, escàners, GPS's, tota mena de software començant per Photoshop i el propi Windows...)

Almenys ho podrien avisar quan els compres!

Podrien dir alguna cosa com "Aquesta fantàstica càmera digital, a part de gravar a les imatges la data i l'hora de totes les fotografies, tothom que les miri a l'ordinador podrà saber que ha estat vostè qui les ha fet"

dimecres, d’agost 23, 2006

Els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors

El Punt 19/07/2006

> La Guerra Civil: conflicte entre els dos governs

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l'independentisme polític, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa

tribuna

AGUSTÍ BARRERA PUIGVÍ


Com a prova del conflicte entre els dos governs tenim l'exemple de Mallorca, quan el capità A. Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el govern català, desembarca a Mallorca l'agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d'un mes, per una ordre directa del govern de la República, tramesa al cap de l'expedició, les milícies abandonen l'illa, sense que el govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l'ordre d'evacuació. Es tractava de fer fracassar l'expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afermat el prestigi polític i militar del govern català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval de l'Aviazione legionària, que permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Països Catalans.

Opinions autoritzades dins del camp de l'independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys, s'havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l'Estat, en una guerra d'alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l'antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d'esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l'Estat, i la mateixa voluntat d'eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l'independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS) —primer, presoner de la CNT-FAI; i després del maig del 1937, del PSUC—, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d'anticatalanisme i d'espanyolisme del govern de la República, quan s'instal·là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, diputat (1931-36) ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l'Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: «No estoy haciendo la guerra contra Franco —deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez— para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.

»De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.»

Tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d'un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España.

Des del moment que el govern de la República s'instal·la a Barcelona (novembre de 1937), el govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l'antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de cap de govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així al maig de 1937, s'apoderà de l'ordre públic i l'organització militar; dels proveïments, al gener del 1938; dels transports, al març del 1938; i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del govern de la República l'agost del 1938; fets que l'enfrontaran amb el govern català presidit per Lluís Companys.

Així doncs, veiem que l'espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d'esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d'aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.

Després de l'ocupació, al gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s'havien fet en el procés de construcció nacional i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps de 1931-37, amb el seu nivell d'autogovern, segueix viu en el record, la història i l'imaginari col·lectiu. Es tracta d'aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.

dimarts, d’agost 08, 2006

La voluntat de destruir Catalunya

El Punt 18/07/2006

> La guerra d'agressió contra Catalunya

La Guerra Civil va ser en realitat un conflicte atiat per l'aliança entre la burgesia, l'exèrcit i part de l'Església contra la cultura catalana. La voluntat de destruir Catalunya era ben present en els protagonistes del «pronunciamiento»

tribuna

AGUSTÍ BARRERA PUIGVÍ


S'anomena molt sovint la guerra del 1936-39 guerra civil quan, de fet, fou una guerra de classes i d'agressió contra la nació catalana. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera aliada amb l'exèrcit i l'Església (llevat d'honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder; a l'altra banda, les classes populars, que s'havien situat al costat del govern català i dels partits i organitzacions sindicals. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l'Espanya atàvica contra les altres nacions de la Península.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l'ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i el procés d'espanyolització. L'historiador Pierre Vilar escriu: «El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista.» Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: «Una altra qüestió que sembla també bastant clara va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya en l'origen i l'evolució del conflicte.»

Hi ha uns tics imperials de l'Estat espanyol cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s'han de mantenir sotmeses, sota el mot d'ordre de «la unidad de los hombres y las tierras de España», concepte ben vigent encara avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada «Garzón és Garzón», aquest jutge deia: «Lluitar contra la unitat de l'Estat és un dels pitjors crims que es pot cometre»; darrere d'aquesta formulació hi ha, però, una raó bàsica: la de l'espoli fiscal de les colònies interiors, en el cas de la Catalunya Principat de 14.204 milions d'euros o 2,4 bilions de pessetes l'any 2003.

Guerra i revolució

Després del 19 de juliol del 1936 ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l'afebliment dels mecanismes de control de l'Estat. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l'Estatut del 1932, el govern català assoleix el nivell més alt d'autogovern d'ençà del 1714; com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d'un estat, controlant el comerç exterior i fent que el president de la Generalitat commutés penes de mort; el 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC el decret pel qual es crea l'exèrcit de Catalunya, que després per pressions del govern central serà transformat en l'exèrcit de l'Est; en el BOGC número 217 del 3 d'agost, un decret ordena la formació de la conselleria de Defensa, que crida a lleves i abasteix el front d'Aragó; pel decret de col·lectivitzacions d'indústries i comerços del 24 d'octubre de 1936, en el context d'un model d'economia mixta i mitjançant els comitès obrers de control, s'iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com ara a la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) i a l'Algèria independent d'A. Ben Bella (1962). La creació d'una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià; la formació de les Milícies Pirinenques, amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del govern català, i el desenvolupament d'una important indústria de guerra dirigida pel Comitè d'Indústries de Guerra (8 d'agost de 1936) situà el nivell d'autogovern molt per sobre del fixat per l'Estatut del 1932. Aquesta indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d'explosius, que servien per abastir el front d'Aragó i d'altres fronts de la Península; 500 fàbriques de material de guerra donaven feina a 51.000 obrers de manera directa i a 30.000 de manera indirecta. El subfusell Fontbernat, conegut també com Labora, la pistola F. Ascaso, fabricada a Terrassa, i l'obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions són exemples de l'esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.

Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: «La resposta catalana a la guerra fou la fermesa d'ajudar Madrid i el front d'Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d'iniciatives. Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península.» Encara el 12 de gener del 1938 es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l'Exèrcit Popular, un 40% del seus efectius. Aquest fou l'esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel govern de l'Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per reduir el nivell de l'autogovern català, en una situació de conflicte permanent entre els dos governs.