Putxinel·lis criminals

JAP 14/12/2006

Va per la mort de Pinochet

Kissinger. Aquell bandarra que va ser premi Nobel de la Pau viu com un rei

El Punt 16/12/2006

La mort de P.

la columna
JOSEP M.FONALLERAS

Tothom té dret a reaccionar com vulgui davant de la mort de Pinochet. No puc ni vull criticar qui surt al carrer per celebrar el traspàs del dictador. Segur que l'alegria, encara que difusa per la maleïda impunitat i les trampes legals que han evitat una condemna en tota regla, prové d'un sentiment molt profund, de la necessitat d'exterioritzar tantes i tantes morts pròpies, tant de dolor. Em quedo, però, amb dos exemples que m'han corprès. De manera diferent.

El primer, l'article fenomenal que Vicent Partal va publicar a Vilaweb sobre Kissinger. En el dia de la mort de Pinochet, Partal parlava de l'exsecretari americà que no gosa sortir del seu país per por a ser reclamat per justícies de països democràtics i que, en canvi, des de casa, continua assessorant, informant i aconsellant països dictatorials. Aquell bandarra que va ser premi Nobel de la Pau viu com un rei. Va ser ell (i els que el protegien i tots aquells que ell es dedicava a protegir) qui va posar el ciment perquè Pinochet construís el monument a l'oprobi. Pensem-hi.

L'altre. Un petit homenatge del programa de Barril i Ollé al Canal 33. Amb la música de fons de Pablo Milanés i el seu «Yo pisaré las calles nuevamente», sobre el fons d'una foto del general colpista, tot de paperets de festa major que queien del cel i l'acabaven colgant. Discret, emotiu.

La mort de Pinochet ens és propera perquè molts de nosaltres vam viure la mort d'Allende com un fracàs sentimental. Hi vam morir una mica, en aquell assalt despietat a La Moneda. Som fills d'aquella primera eufòria d'esquerres, de les seves cançons, dels records emotius que es van generar. En major o menor mesura, hem viscut el destí de Xile com si fos el nostre. En la distància o molt de prop. Hi van morir amics o familiars o coneguts. Hi va morir un somni d'adolescència. Ens vam anar fent grans, amb la tragèdia xilena. Ara, assistim, orgullosos i dignes, a les exèquies discretes del traïdor, del lladre, de l'assassí, del psicòpata. Pensant en els paperets de festa major i en els kissingers que encara la ballen.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2196044

Pinochet i Franco

Ferreres 11/12/2006



Ferreres 18/12/2006

El sinistre Kissinger

Kissinger

per Vicent Partal
12/12/2006

Ahir, mentre Pinochet omplia portades, em vaig preocupar de saber què feia el seu gran amic Henry Kissinger. No vaig trobar gaires referències del dia que els relacionaren, però és més que evident que el dictador mort no hauria estat res sense el polític viu que encara remena la cua a Nova York. I és evident també que, en els crims d'aquell, alguna responsabilitat hi té aquest.
És així que vaig poder veure que, bàsicament, el senyor Kissinger passava el temps dirigint dues empreses d'assessoria política. La seua pròpia, Kissinger Associates Inc, a Nova York, i Kissinger McLarty Associates, a Washington. Curiosament, en aquesta època tan oberta, la primera ni tan sols té pàgina web i la segona és sospitosament opaca (http://www.kmaglobal.com/). Però l'ex-secretari d'estat també gasta una part del seu temps en activitats no estrictament professionals. De totes, en trobareu informació en aquesta altra pàgina, de SourceWatch (http://www.sourcewatch.org/index.php?title=Henry_Kissinger). Per cert que entre els seus 'treballadors' hi ha força falcons, com ara Paul Bremer, que havia de reconstruir l'Irac, i que entre els seus clients hi ha governs selectes com el de la Xina o el de l'Aràbia Saudita.

Malgrat el Premi Nobel de la Pau, la figura de Kissinger és una de les més sinistres de la història contemporània d'Amèrica. I des que s'han desclassificat documents importants de les administracions Nixon i Ford (http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB8/nsaebb8.htm) Kissinger ha rebut citacions judicials de França, el Brasil, Espanya, Xile i l'Argentina. Cap no ha avançat, però Kissinger ja no viatja gaire a l'estranger per por de ser detingut. De fet, el 2001 va fugir mig clandestinament de París. La policia va visitar l'hotel on es trobava per fer-li a mans una requisitòria perquè es presentés al jutge Roger Le Loir, que investiga els crims de Pinochet contra ciutadans francesos. Kissinger no hi va acudir, ans va deixar França a tota velocitat i no hi ha tornat mai més. Aquest mateix any el govern del Brasil no el va deixar anar a São Paulo i des d'aleshores els incidents lligats a la seua presència internacional han sovintejat, sortosament.
No és estrany, per tant, que Kissinger dedique una bona part dels seus esforços a criticar l'intent d'aclarir crims com l'Operació Còndor i a censurar els jutges que proven d'establir una jurisdicció global contra els crims polítics. A tall d'exemple, aquest article en què Kissinger elogia Espanya per no haver jutjat els responsables del franquisme (http://www.globalpolicy.org/intljustice/general/2001/07kiss.htm). No podíem pas esperar menys d'ell.

Vicent Partal director@vilaweb.com

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2189457

Allà sí, però aquí res de res

Ferreres 14/12/2006

L'absoluta i vergonyosa impunitat dels criminals

El Punt 12/12/2006

Generals i peons

la columna
JORDI SOLER

La mort de Pinochet ha suscitat tota mena de valoracions i comentaris, generalment negatius per al difunt, en tots els mitjans de comunicació. Ahir, en el programa de TV3 Els matins, Josep Cuní entrevistava el cantautor Raimon, qui, en un moment de la seva intervenció, va dir que Pinochet no era l'únic culpable de la situació que va patir Xile durant l'època de la dictadura, sinó que n'hi havia molts més, com ara l'ampli sector de la societat civil que hi estava d'acord. Efectivament, sí, però encara eren més culpables aquells que van assumir, des dels diversos nivells del poder, la responsabilitat de detenir, torturar i assassinar ciutadans pel sol fet de ser d'esquerres, o de simpatitzar-hi.

Molts lamenten que el general xilè se n'hagi anat d'aquest món sense haver sentit ni un sola sentència condemnatòria; el mateix jutge Baltasar Garzón ha parlat de les víctimes, que ja no podran tenir la pau interior que dóna saber que s'ha fet justícia. Atès que Pinochet va ser també un dels responsables de la sanguinària Operació Còndor, patrocinada, com el cop d'estat que el va dur al poder, pel llavors secretari d'estat nord-americà Henry Kissinger, s'entén que les víctimes i els seus familiar el volguessin veure finalment entre reixes.

Ara bé, i la resta de criminals de la dictadura? Ningú no jutjarà els càrrecs mitjans que van intervenir activament en la terrible repressió? No, els botxins i els seus caps més immediats, i els que donaven les ordres a aquests caps, tota la patuleia de criminals que s'acarnissaven amb els detinguts, fent-los patir fins a treure'ls la vida, gaudeixen ara mateix d'absoluta, i vergonyosa, impunitat. Els autors materials de les tortures i les matances, abjectes individus anònims que, en acabar la feina, tornaven a casa tan tranquils, sobretot de consciència, se'n sortiran, i cobraran una, per a ells, merescuda i plàcida jubilació. I n'hi havia d'haver molts, d'aquests peons de brega de la infàmia i la iniquitat. El que passa és que sempre se sol endur les medalles –oprobioses medalles– el que porta més galons.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2189832

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Tot això està molt bé, però també és aplicable al franquisme, no?

Zapatero no és capaç d'anul·lar els judicis del franquisme

Pinochet i Franco, la mateixa setmana

per Vicent Partal
11/12/2006

Pinochet s'ha mort al llit, com Franco. Pinochet era un dictador, com Franco. Un militarot indecent, com Franco. Matava gent, com Franco. Robava, si fa no fa, tant com Franco. Amb la mort Pinochet s'ha deslliurat d'anar a la presó, on ja el portaven, sinó que la biologia ho ha evitat. Però ací ningú no gosa encara plantar cara a Franco. Trenta anys després de la seua mort aquesta setmana veurem com Zapatero no és capaç d'anul·lar els judicis del franquisme: tots il·legals pel pecat de naixença. I eixa és una bona diferència amb Xile. Bachelet es nega a retre honors al dictador, es planta i posa Pinochet allà on ha de ser: només una anomalia temporal, un parèntesi a esborrar de la democràcia xilena. Zapatero però integra Franco en el fil de les legalitats històriques. Com que no poden anul·lar-se els judicis franquistes? I perquè? Si el règim va ser il·legal les seues accions ho eren. I si no s'anul·len, si no les anul·les Zapatero, és perquè no deus considerar-lo tan il·legal.

El president espanyol i el seu partit diuen que no volen anul·lar els judicis del franquisme i les condemnes a homes i dones de la talla de Lluís Companys o el rector Pesset Aleixandre perquè una decisió d'aquest volum representaria una explosió del sistema judicial espanyol. Home! exactament d'això es tracta. Un simple decret anul·lant qualsevol decisió política presa pel franquisme, en base a la seua il·legalitat, canviaria el país i l'estat com un mitjó. D'entrada la legalitat seria republicana, ja que va ser contra la república, i no contra els Borbons que no pintaven res, que Franco es va insurreccionar. I d'ací per avall tot potes enlaire. L'actual règim constitucional espanyol, i el dia a dia que patim, té tantes arrels franquistes que negar validesa jurídica als actes del dictador faria més feina en un sol dia als tribunals que totes les votades que hem fet des de que algú li va explicar a Adolfo Suarez que no hi havia més remei que acceptar la democràcia.

I, ep, anul·lar la legalitat del franquisme encara seria benvolent en excés. No parle de dur a presó a Manuel Fraga pels morts de Vitòria, posem per cas, perque igual no em seguiria ja ningú a aquestes alçades.

Mirat així és cert, però, que continua fent mal que a Xile Pinochet s'haja mort sense passar pels tribunals i sense veure des de l'altra banda les reixes, sí. Però ja voldria jo que Zapatero tinguera un poquet de la dignitat i la valentia que demostra tenir la presidenta Bachelet negant a Pinochet els honors de cap d'estat per que el seu mandat no és igual als altres sinó una anomalia contraria a la democràcia xilena.

Vicent Partal director@vilaweb.com

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2188261

"La dissolució del meu país, Catalunya"

AVUI 04/12/2006
Bústia

Dissolució

Em temo, després de sentir com als catalans ens diuen "ciutadans", de Catalunya en diuen "territori" i, finalment, que el que tindrem serà "patriotisme social" (què coi és, això?), que el que pretén el nou president de la Generalitat és la dissolució del meu país, Catalunya.

Martí Lloveras i Serracanta
Terrassa