Roscoe “Fatty” Arbuckle

AVUI
DISSABTE, 6 DE DESEMBRE DEL 2008
Cultura i Espectacles

Llegendes del cinema

  
Esteve Riambau

No totes les llegendes que genera el cinema son glamuroses. També hi ha mentides interessades, barroeres estratègies publicitàries o, fins i tot, mites que la realitat mai no ha aconseguit desmentir.

Un d’ells és Roscoe Arbuckle. Yo, Fatty, la seva biografia novel·lada per Jerry Stahl que ara s’acaba de publicar en castellà (Anagrama), treu finalment a la llum la veritable tragèdia d’aquest gran actor còmic caigut en l’ostracisme més absolut per acusacions infundades després desmentides judicialment.

El llibre de Stahl, guionista de sèries televisives d’èxit com CSI o Twin Peaks, té el rigor històric d’un assaig i l’agilitat narrativa d’una novel·la. La vida d’Arbuckle, de fet, és de pel·lícula i no només perquè transcorri en els ambients dels primers anys de Hollywood.

Fill d’una mare malalta i d’un pare alcohòlic i violent, Fatty sempre va patir les conseqüències de l’obesitat que va generar el seu mot, primer despectiu i després indissociable de la seva trajectòria professional.

Com tants d’altres actors de la seva generació, va tenir en els escenaris del vodevil la millor escola per fer el salt als primers estudis cinematogràfics construïts a la Meca del cinema a partir de 1914.

Fatty va ser un alumne avantatjat de Mack Sennett i, de córrer davant els Keystone Cops, es va convertir en estrella a les comèdies protagonitzades amb Mabel Normand, la dona del productor.

Company de Chaplin en diversos curtmetratges, mentor de Keaton i inventor de les baralles amb pastissos de nata, Fatty Arbuckle va ser una de les figures cabdals del burlesque nordamericà fins que un tràgic incident esdevingut a San Francisco el 1921 va acabar amb la seva carrera.

La seva presència en una festa en la qual va morir una aspirant a actriu, víctima d’una perforació de la bufeta urinària, va generar contra ell una acusació d’assassinat, després d’homicidi, per haver-ne abusat sexualment amb detalls summament escabrosos.

De la nit al dia, Fatty va passar de ser una estrella a esdevenir el boc expiatori que la benpensant societat nord-americana buscava per identificar Hollywood amb la capital del pecat que, com encertadament diu Stahl, calia cremar “fins que només en quedin dentadures postisses i cendres de rímel”.

El seu llibre denuncia els actors d’aquesta farsa: uns productors que es van desentendre del problema per no treure la llum les seves vergonyes, directors frustrats i aspirants d’actrius coberts amb les seves millors pells de be, advocats desaprensius a la recerca de la fama i una societat ansiosa de vomitar tota la bilis acumulada davant el luxe inabastable que el cinema li refregava pels morros.

Desprès de dos judicis nuls, Fatty va ser finalment absolt de la mort d’aquella noia però la seva carrera va quedar greument ferida.
Mai més no va tornar a ser una estrella, a dures penes va tornar a treballar i la irrupció del so va limitar aquesta nova etapa a només sis curtmetratges.

Fatty va morir el 1933 amb només 46 anys.
Keaton va dir que li havien trencat el cor.
Yo, Fatty explica per què.

Buster Keaton

L’actor de la cara de pal va ser un dels pocs amics que no van abandonar Fatty en els pitjors moments de la seva tragèdia.

Abans de l’escàndol, van aparèixer junts en una dotzena de curtmetratges. Desprès, Keaton el va ajudar i Arbuckle fins i tot al·legava haver filmat algunes escenes d’El modern Sherlock Holmes.

Ara s’acaba d’editar en DVD (Vanity Films) El cameraman (1928), un dels millors llargmetratges interpretats per Keaton a les ordres d’Edward Sedgwick.

El seu paper és d’un fotògraf reconvertir en operador cinematogràfic per poder estar més a prop de la seva estimada.

Si Chaplin pràcticament va debutar amb Kid auto races at Venice, una paròdia basada en l’espectador insolent que s’interposa entre una càmera i l’esdeveniment esportiu que filma, Keaton també va incorporar el cinema com a pretext d’una de les seves comèdies més interessants.