entrebits

10 anys de Guantánamo

2012-01-13T16:51:00.008+01:00

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2012/01/11/waterboarding-con-coca-cola/

11 ene 2012

Isaac Rosa

'Waterboarding' con coca-cola

Hoy es día de fiesta en Guantánamo. No en la ciudad cubana, ni siquiera en la base norteamericana, sino en el campo de detención que Estados Unidos mantiene abierto desde hace una década.

No todos los días se cumplen diez años, así que hay que celebrarlo como merece. Hoy hace diez años que los primeros veinte detenidos se vistieron el famoso mono naranja. Desde entonces casi 800 han disfrutado de la hospitalidad de Guantánamo, al menos una docena de ellos menores de edad, y varios no salieron con vida. La mayoría fue puesta en libertad sin acusación, y volvieron a sus casas o a otros países que los acogieron. En la siniestra prisión quedan todavía 171, que seguramente disfrutarán hoy de la fiesta de aniversario.

No sabemos qué harán sus vigilantes para celebrarlo: una jornada de puertas abiertas, repartir caramelos, dejar que se acuesten más tarde o hacerles un waterboarding con coca-cola en vez de agua para mantener el aire festivo. También pueden organizar una visita de algún famoso, qué sé yo, un premio Nobel de la Paz.

Sí, la mejor forma de celebrar los diez años de Guantánamo sería cerrando el campo de detención. Cerrarlo, liberar a los prisioneros o llevarlos ante la justicia si tienen alguna cuenta pendiente, y ya puestos, si la fiesta se desmadra, perseguir y juzgar a los responsables de la infamia, pedir perdón por una década de derechos pisoteados y, si la juerga acaba en cogorza, hasta devolver la base a Cuba, ya puestos, y así evitan la tentación de volver a usarla en el futuro.

Pero nada de eso ocurrirá. Obama va a terminar su primer mandato sin cumplir su promesa de cierre, de modo que ha puesto a su nombre la herencia abominable de Bush. Él se defiende diciendo que lo intentó, pero que no le han dejado. Pues vale, en su línea, como cuando días atrás firmó la nueva ley de defensa nacional, que incluye una cláusula que permite la detención indefinida y sin juicio de sospechosos estadounidenses y extranjeros. Al hacerlo dijo no estar de acuerdo con ese punto. Es su manera educada de taparse la nariz una vez más. Feliz aniversario, presidente.

:::::::::::::::::::::::::::::::

La "guerra contra el terror" sólo ha sido un eufemismo para encubrir crímenes

http://www.publico.es/internacional/416233/guantanamo-una-decada-ignominiosa-para-el-mundo

Guantánamo: una década ignominiosa para el mundo

La impunidad de los atroces delitos de EEUU contrasta con la persecución de los que cometen países periféricos

GONZALO BOYE TUSET 11/01/2012

Prisioneros de Guantánamo durante una clase en la que se les enseña a escribir el currículum vítae. Paul J. Richards / afp

Al cumplirse diez años de la transformación de Guantánamo en un centro de detención y torturas es un buen momento para plantearnos tanto la necesidad de exigencias de responsabilidades por los delitos allí cometidos como la existencia de un doble rasero en materia de derechos humanos por parte de las grandes potencias. La "guerra contra el terror" iniciada por George W. Bush no ha sido más que un eufemismo para entronizar la comisión a escala universal de los más atroces delitos internacionales que, ahora, se pretende queden impunes.

A estas alturas sobra explicar lo que ha sido y es Guantánamo: las historias de los presos son múltiples basta conocer la de alguno, como la del turcoalemán Murat Kurnatz, para comprender lo aberrante de la existencia de Guantánamo y las justificaciones de los perpetradores, variadas y algunas sorprendentes, por inad-misibles, como las de la coronel jurídica Diane Beaver.

Tampoco debería bastarnos la promesa e intención pos-electoral del presidente de EEUU, Barack Obama, cuando anunció hace casi dos años el cierre de un centro por cuyas celdas e instalaciones diseñadas para la tortura han pasado más de 779 presos, de los cuales hoy quedan unos 196, y de estos últimos ya se ha acordado que 89 sean trasladados nuevamente a sus casas o a terceros países, pero siguen allí sin juicio, sin cargos y sin justicia.

Después de una década de ignominiosa existencia, de este y otros centros de detención y tortura, deberíamos plantearnos la necesidad de exigencia de responsabilidades; de hecho, se está haciendo en diversas jurisdicciones que cuentan con los mecanismos necesarios para ello. Lo lamentable es que allí donde se ha pretendido, la respuesta ha sido siempre la misma: nadie quiere investigar.

En España hemos iniciado dos procesos para la exigencia de responsabilidad penal a los torturadores; uno contra los asesores legales de Bush, que idearon el andamiaje legal que ha hecho posible el laberinto que no limbo jurídico de Guantánamo y otro contra los responsables directos de lo allí sucedido. Uno y otro procedimiento han seguido suertes desiguales.

Una de las paradojas en las causas por Guantánamo es que quien inició la investigación por lo allí sucedido fue el juez Baltasar Garzón, ahora pendiente de condena por investigar los crímenes del franquismo. Dicho proceso sigue su curso gracias a la dedicación del Juez Pablo Ruz; faltando, para que estemos ante una investigación y persecución efectiva, la directa imputación de los principales responsables de los delitos cometidos en esa base naval.

Proceso bloqueado

El otro proceso, tal cual nos enteramos por Wikileaks, contra los asesores legales de Bush ha sido inadmitida a trámite, archivada y cursada de inhibición por el juez Eloy Velasco, quien en abril de 2011 hizo exactamente lo que, según Wikileaks, le habría ofrecido a las autoridades norteamericanas un año antes, en abril de 2010, por aberrante que parezca desde la perspectiva procesal. Esta medida está recurrida y aún no se halla resuelta pero sí podemos concluir que la actitud de las autoridades españolas ha sido la misma que en Alemania, en Suiza, en Bélgica y en otros muchos países donde se ha intentado: nadie quiere investigar ni molestar a los poderosos, garantizándoles, así, una indeseable impunidad.

Por el contrario, cuando los crímenes de lesa humanidad o los de guerra los cometen los gobiernos de países periféricos, entonces todo el peso de la Justicia penal internacional cae sobre sus perpetradores; eso sí, sólo sucede una vez que han sido defenestrados o han caído definitivamente en desgracia ante occidente.

Un buen ejemplo de este doble rasero del que hablamos lo podemos encontrar en el caso del libio Gadafi; mientras fue útil a los intereses de las grandes potencias se le permitió todo y más. Cuando comenzó a ser un problema real o un inconveniente para los intereses de occidente no sólo se le atacó militarmente sino que, además, se activaron los mecanismos de represión con la propia Corte Penal Internacional (CPI) a la cabeza, realizándose una investigación cuasi en "tiempo real", como ha dicho una responsable de la misma.

Contratos en las jaimas

Nadie podrá justificar las atrocidades cometidas por Gadafi, ni las cometidas en su contra, pero mientras presumía de riquezas y repartía contratos y concesiones en una de sus jaimas con los líderes europeos a nadie parecía importarle los crímenes que se estaban cometiendo; otro ejemplo del doble rasero con el que se aborda el problema de los derechos humanos y, ahora, tampoco a nadie le preocupa los que allí en Libia siga sucediendo.

La actuación de la CPI en el caso de Gadafi es una buena demostración de que existen instrumentos de represión penal para los más graves crímenes contemplados en el derecho penal internacional; lamentablemente, también ha sido un buen ejemplo de la existencia de dos varas de medir dependiendo no de la gravedad del hecho sino de la nacionalidad y posición de su autor.

Los crímenes más atroces que afectan a la comunidad internacional han de ser perseguidos con independencia de quién los cometa y ello porque no afligen sólo a la víctima directa que los padece sino al conjunto de la sociedad internacional y, también, porque así se evitan paradojas como la que estamos viviendo en España, por la cual el único condenado por los crímenes del franquismo terminará siendo quien quiso investigarlos.

:::::::::::::::::::::::::::::::

http://www.publico.es/internacional/416227/obama-ha-traicionado-su-palabra

Obama ha traicionado su palabra

El presidente de EEUU acaba de autorizar la detención indefinida de sospechosos

FERNANDO RAVSBERG La Habana 11/01/2012 08:28

Un prisionero es llevado al interrogatorio en Camp X-Ray, el 2 de marzo de 2002.-AFP

Hace hoy diez años desembarcaban los primeros prisioneros de la "guerra contra el terror" en el campo de reclusión de Guantánamo. Ese día, desde las montañas de Cuba, un grupo de corresponsales extranjeros contemplábamos su llegada. Vistos desde los lentes de nuestras cámaras los detenidos parecían muy pequeños, avanzando encadenados entre sus enormes custodios militares. Aún nadie sabía a ciencia cierta cuál sería el destino de aquellos hombres que veíamos bajar de los aviones.

Eran los "combatientes enemigos", una nueva raza carente de los derechos básicos que gozamos los demás seres humanos. Ellos pueden ser capturados sin pruebas, secuestrados, trasladados clandestinamente, torturados y detenidos sin juicio por siempre. La clasificación jurídica se le ocurrió al mismo presidente que legalizó el uso de la tortura. Toda una política que el Obama candidato prometió cambiar, recibiendo el apoyo de la mayoría de los estadounidenses y de la comunidad internacional.

Cuando asumió la presidencia le dijo al mundo que, en el futuro, lo que se haga en la lucha contra el terrorismo sería diferente: "Lo vamos a hacer de forma que sea consecuente con nuestros valores y nuestros ideales". El 22 de enero de 2009, en su segundo día en la Casa Blanca, emitió una orden ejecutiva en la que decretaba el cierre definitivo del campo de prisioneros de Guantánamo en el plazo máximo de un año. Otras órdenes firmadas ese mismo día por el flamante presidente convertían en ilegal la tortura y también todo el programa de la CIA que permite retener en prisiones secretas, sin control judicial y durante años, a los sospechosos de terrorismo.

Sin embargo, el tiempo pasó y las órdenes de Obama no se cumplieron.

Es más, el presidente acaba de firmar una ley que da total libertad al Gobierno de EEUU para detener a sospechosos de forma indefinida sin importar que sean ciudadanos extranjeros o estadounidenses. Lo curioso es que Obama asegura no estar de acuerdo con aspectos claves de la ley. Declaró que la firmó "a pesar de tener importantes reservas con ciertas disposiciones que permiten la detención, interrogación y acusación de sospechosos de terrorismo".

Los cables secretos del Pentágono revelados por Wikileaks confirman que el 60% de los arrestados fueron conducidos a Guantánamo sin pruebas concluyentes en su contra. Bastaba con que los considerasen una "probable" amenaza a EEUU, también si "quizás" pudiera serlo y a veces hasta cuando creen que es "improbable".

Entre otros casos, detuvieron en Guantánamo como "combatientes enemigos" a un anciano de 89 años con demencia senil y depresión, cuyo único delito fue tener un teléfono satelital en su casa, a otro que tenía un primo en la Yihad y a un tercero por transitar rutas que usan los talibanes. Pero casi ninguno pudo probar su inocencia porque sólo el 1% de las 779 personas que pasaron por el campo de prisioneros fueron juzgados. Al menos una docena eran menores de edad, 8 murieron en la cárcel, seis de ellos por suicidios.

En un congreso en España, un colega de un gran medio madrileño nos dijo que le importaba más la vida de un cubano que la de cien negros. Pero según la Declaración Universal de los Derechos Humanos, estos son para todos, incluso para los africanos, los indígenas, los asiáticos y los árabes.

Son también para quienes piensan diferente, para los que actúan fuera de la ley e incluso para aquellos que utilizan la violencia extrema contra civiles inocentes. Todos deberían tener derecho a un trato digno, a un juicio justo y a una verdadera defensa.

Sin embargo, parece que a los corresponsales extranjeros que teníamos la esperanza de volver a las montañas para ser testigos de la salida de los últimos presos de la base militar de EEUU nos toca esperar. Es más, con la nueva ley que el presidente Obama acaba de firmar habrá que prepararse incluso para ver cómo, en un futuro no muy lejano, los afganos comparten sus celdas en Guantánamo con ciudadanos estadounidenses.

:::::::::::::::::::::::::::::::

http://www.publico.es/internacional/416282/espana-no-ha-rendido-cuentas-por-su-participacion

"España no ha rendido cuentas por su participación"

Esteban Beltrán. Director de la sección española de Amnistía Internacional

PÚBLICO 11/01/2012

Esteban Beltrán. MIGUEL. G. CASTRO.

1. ¿Cómo valora los años de guerra contra el terror?

Es un legado tóxico que perpetúa lo que era, en teoría, excepcional. El gran problema es que los tres poderes de EEUU apoyan el marco de guerra global que se creó tras el 11-S. Aún hoy, todo este programa de violaciones de derechos humanos sigue con total impunidad.

2. ¿Hubo cambios reales tras la llegada de Obama?

No ha habido nuevos traslados a Guantánamo desde 2008 y, en teoría, varios de los detenidos pueden cuestionar la legalidad de su detención ante los tribunales federales ordinarios, aunque en la práctica esto no funciona. Además, bajo la Administración Obama no ha habido autorizaciones explícitas, que sepamos, de comisión de torturas. Sin embargo, la existencia de Guantánamo, los tribunales militares y las 2.100 personas que todavía están recluidas sin cargos ni juicios en la prisión de Bagram, en Afganistán, permanecen intocables.

3. ¿En qué medida España ha sido partícipe?

Casi un centenar de vuelos de la CIA y militares, hacia y desde Guantánamo, pasaron por territorio o por espacio aéreo español. No ha habido rendición de cuentas. En otros países europeos ha habido avances. En Polonia hay una investigación judicial abierta por una cárcel secreta de la CIA que hubo allí. En Italia han sido procesados una veintena de agentes de la CIA por colaborar en detenciones secretas.

10 anys de l'Euro

2012-01-13T16:25:00.004+01:00

http://blogs.publico.es/dominiopublico/4559/%C2%BFsalirse-del-euro/

12/01/2012

¿Salirse del euro?

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas de la Universitat Pompeu Fabra
Ilustración de Mikel Jaso

Estamos viendo durante estos años de crisis el intento más intenso y masivo por parte de las autoridades de la eurozona –Banco Central Europeo (BCE), Consejo Europeo y Comisión Europea– así como del Fondo Monetario Internacional (FMI) de debilitar, en cada país de la zona euro, el mundo del trabajo, la protección social y el Estado del bienestar. La evidencia de ello es contundente. Recortes de derechos laborales y sociales y de gasto público social están ocurriendo a lo largo de los países de la eurozona, dándose con especial intensidad en los países de la periferia de la eurozona, conocidos como los PIIGS (Portugal, Irlanda, Italia, Grecia y España). No pasa día sin que noticias sobre recortes y reducción de derechos golpeen las páginas de los rotativos de mayor difusión. La generalización de tales medidas en la mayoría de países de la eurozona se presenta como un indicador de su inevitabilidad, es decir, de la necesidad de que se lleven a cabo para salir de la crisis.

La evidencia que se ha ido acumulando muestra, sin embargo, que tales medidas no sólo no están contribuyendo a la salida de la crisis y de la recesión, sino que la están empeorando. Los datos reflejan claramente que tales políticas están reduciendo todavía más la demanda necesaria para estimular la economía. Y puesto que la demanda generada en el sector privado está estancada (resultado en España del enorme agujero creado en la economía por el estallido de la burbuja inmobiliaria), el único sector que podría estimular la economía es el sector y el gasto público. De ahí que la reducción de tal gasto público sea un gran error, pues imposibilita la salida de la crisis. De nuevo, la evidencia de ello es abrumadora. Sólo los economistas y políticos neoliberales, que dominan los medios de mayor difusión, continúan repitiendo el dogma neoliberal que está ya profundamente desacreditado empíricamente.

¿Por qué entonces se están imponiendo tales políticas? Es más que dudoso que las autoridades de la eurozona y del Fondo Monetario Internacional no conozcan la abrumadora evidencia que muestra el fracaso de tales políticas. El hecho de que, a pesar de ser conscientes del daño de tales políticas al bienestar de la mayoría de la ciudadanía y a la propia economía, continúen imponiéndolas se debe a que están utilizando esta situación de enorme crisis (acentuándola incluso) a fin de forzar con mayor contundencia lo que los grupos dominantes en estas instituciones (el capital financiero, es decir, la banca y las grandes empresas transnacionales) siempre han deseado: debilitar al mundo del trabajo y al Estado del bienestar.

Más y más información se está haciendo pública mostrando el tipo de presiones que tales organizaciones (y, muy en especial, el BCE y el binomio Merkel-Sarkozy) han estado realizando para que los gobiernos reciban “ayudas” (lo pongo entre comillas porque un porcentaje de tales transferencias está encaminado a que los estados receptores puedan pagar sus deudas públicas a los bancos alemanes y franceses, entre otros). El Banco Central Europeo supedita estas ayudas –en forma de compra de deuda pública– a que hagan reformas que claramente debiliten el mundo del trabajo (tales como eliminar la indexación de los salarios o la descentralización de los convenios colectivos) y reduzcan sus estados del bienestar (tales como la privatización de las pensiones o de los servicios sanitarios), todas ellas medidas que tienen muy poco que ver con la génesis de la crisis o con la salida de ella. El argumento que utilizan para justificar la imposición de tales políticas es que aumentarán la competitividad de la economía de los países PIIGS y con ello aumentarán las exportaciones, que debieran ser el motor del crecimiento económico y la salida de la crisis.

De nuevo, la evidencia existente (que es también bastante abrumadora) cuestiona que los países PIIGS puedan salir de la crisis a base de tales políticas, pues el mayor problema que tienen estos países no es ni su inexistente elevado gasto público, incluido el social (que es de los más bajos de la UE), ni la falta de competitividad (las exportaciones han continuado creciendo en España durante la crisis), sino su escasísima demanda. Pero el hecho de que la evidencia muestre que este argumento es erróneo o falso no les frena para que continúen imponiendo tales políticas, admitiendo, como hacen los economistas Kenneth Rogoff y Carmen Reinhart, muy influyentes en el FMI, que el impacto de tales políticas supuestamente positivas no se verá por mucho tiempo, de diez a quince años a partir de ahora.

Esta situación es insostenible e intolerable. Condena a varias generaciones a un futuro miserable. De ahí que debiera considerarse lo hasta ahora impensable: la salida de España del euro. No hay duda de que sería un paso difícil, pero no necesariamente peor que lo que se predice para los próximos diez y quince años. Alternativas, en contra de lo que dicen Rogoff y Reinhart, existen. Salvando las diferencias (que las hay) entre Argentina y España, el hecho es que Argentina en 2001, tras romper la paridad con el dólar y las políticas impuestas por el FMI, bajo el Gobierno Kirchner, recuperó su propio control del valor de la moneda y de su Banco Central, permitiéndole en tres años que su PIB fuera ya el que existía antes de la crisis, siendo a partir de entonces el país de América Latina que ha tenido mayor crecimiento económico. Letonia, en cambio, siguió las políticas que está imponiendo el FMI y hoy su PIB es un 20% inferior al que tenía al iniciarse la crisis. Es importante que para el bien de las clases populares se inicie un debate en España sobre los excesivos costes de pertenecer al euro, y de los que la población parece ser ya consciente. Según una reciente encuesta, el 70% de la población española tiene mayores reservas hacia el euro. ¿Cuándo se iniciará tal debate en España?

::::::::::::::::::::::::::::::::::

I mentrestant ja s'estan dient aquesta mena de coses referides a l'estat espanyol, l'independentisme català més visible (on?) segueix sense tenir cap altra estratègia futura que la de mirar d'abraçar acríticament aquesta Europa podrida, com més aviat millor l'endemà de la "independència"...

Estratègies d'aquest nivell de profunditat són les que ens han portat fins on som ara. Potser algun dia algú se les haurà de replantejar. Suposant que encara hi siguem a temps, és clar.

Isaac Rosa sobre Líbia al diari «Público»

2011-03-23T09:47:00.007+01:00

Isaac Rosa

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2011/03/19/no-paremos-la-matanza-con-una-matanza-mayor/
19 mar 2011

No paremos la matanza con una matanza mayor

“España, como miembro de la comunidad internacional, va a estar en disposición de tener una contribución importante.” -José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno-

Si cuando lean esta columna no han empezado aún los ataques sobre Libia, tengan por seguro que no tardarán. Si hace una semana advertíamos de lo difícil que es devolver a sus bases barcos, aviones y soldados cuando ya se han puesto en camino, ahora con la resolución del Consejo de Seguridad hay motivo añadido para no volver atrás: no todos los días se encuentra uno con una autorización de la ONU, no la vamos a desperdiciar.

Por si teníamos poco con la amenaza nuclear en Japón, la crisis económica, una guerra abierta en Afganistán y otra mal cerrada en Irak, abrimos otro frente, y en nuestro charco trasero, el Mediterráneo, justo cuando toda la región anda más revuelta.

Gadafi no merece ninguna defensa. Sus últimos desvaríos comparándose con Franco no nos lo hacen precisamente simpático, pero estamos en lo de siempre: nuestras bombas no le van a despeinar, y serán otros los que reciban el castigo. Los soldados y mercenarios en primer lugar, que pasan a la categoría de aniquilables; pero también la población civil libia, y probablemente los propios rebeldes que hoy piden bombardeos, y que algún día se arrepentirán de haber pedido ayuda.

Tenemos ya experiencia sobrada en guerras ‘humanitarias’ como para prever lo que pasará: un arranque peliculero, con imágenes de videojuego y discurso triunfal, y luego empezará el goteo de “daños colaterales” con muertos y mutilados, pero también daños no tan colaterales en infraestructuras civiles, viviendas y todo lo que se ponga a tiro.

Kosovo, Irak, Afganistán. Algo podrían contarnos los habitantes de los tres países sobre intervenciones militares que, además de no conseguir los objetivos iniciales (frenar las matanzas, encontrar las armas de destrucción masiva, atrapar a Bin Laden), multiplican el sufrimiento de la población, condenada a un largo período de violencia, pobreza e inestabilidad.

Parece que de una vez para otra se nos olvida: una matanza no se para con una matanza mayor, los pueblos no se liberan a bombazos ni la democracia se impone con las armas. No a la guerra. A ésta tampoco.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2011/03/22/que-harias-tu-en-vez-de-atacar-libia/

22 mar 2011

Qué harías tú en vez de atacar Libia

“Libia no es Irak, no tiene nada que ver, es una intervención justa y con todas las de la ley. De hecho, es el contraejemplo de Irak.” -Elena Valenciano, secretaria de Política Internacional del PSOE-

Los partidarios del ataque a Libia se sienten tan seguros, sin las dudas de Irak, que casi no necesitan argumentario. Lo resumen en una pregunta, que lanzan a quienes rechazamos la agresión, y que pretende cerrar el debate: “vale, la guerra es mala, pero ¿tienes tú una alternativa mejor? ¿Qué habrías hecho, permitir las matanzas, mirar para otro lado?”. Pues bien, respondamos.

De entrada, hay que recordar que cruzarse de brazos y mirar para otro lado es repugnante, sí, pero es la norma. No lo justifico, pero invalida el argumento de que era obligatorio hacer algo, pues raramente se hace algo. Piensen en tantos países donde la población está más amenazada que en Libia, y no pasa nada. Un doble rasero más escandaloso cuando afecta a situaciones próximas: la firmeza contra Gadafi se debilita cuando a la vez miramos para otro lado en Bahrein.

En segundo lugar, para no llegar hasta aquí deberíamos haber evitado todo lo anterior. Si hoy tenemos un problema con Gadafi es porque durante años le reímos las gracias. Por tener, Gadafi tiene hasta la Llave de Oro de Madrid, que le entregó Gallardón en acto solemne, con la ausencia digna de los concejales de IU. Ya no sirve lamentarse, no hay vuelta atrás. Pero debería servir para evitar futuros gadafis, y para exigir cuentas a sus amigos de ayer, hoy enemigos.

En tercer lugar: si la guerra es el último recurso, significa que antes se han agotado todas las vías. ¿De verdad se agotaron todas las vías? ¿Se han llegado a explorar siquiera? Más bien parece que desde el principio estaba claro que la única vía era la militar, y no se intentó nada. Hubo propuestas de mediación internacional, como la de Chávez, rechazada y ridiculizada por quienes dicen que han agotado todas las vías.

Y un último argumento: una matanza no se evita con otra matanza. Tenemos muchos precedentes para dudarlo. De los muertos de Gadafi sólo sabemos de oídas, no hemos visto muchos. En cambio empezamos a ver cadáveres bajo nuestras bombas. Ah, claro, son partidarios de Gadafi, merecen ser eliminados.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2011/03/23/libia-no-es-irak-vale-%C2%BFy-que/
23 mar 2011

Libia no es Irak, vale, ¿y qué?

“La resolución del Consejo de Seguridad es una base legal firme y evidente; es la diferencia más clara con Irak.” -Trinidad Jiménez, ministra de Exteriores-

Está claro que la derecha mediática se la tenía guardada a Zapatero desde Irak, y estos días se regodean en su “Sí a la guerra”. Se la están cobrando a él y a todos los que rechazaron el ataque a Irak y hoy aceptan el de Libia.

Y se ve que los dardos pinchan donde duele, porque los aludidos se defienden precisamente agarrándose al recuerdo de Irak: insisten en comparar Libia con Irak para demostrar que no tiene nada que ver, y así salvar la coherencia. Y es cierto que hay diferencias. También es cierto que puede acabar habiendo más semejanzas de las previstas. Pero sobre todo, que Libia no sea Irak no hace mejor el ataque, no caigamos en esa trampa.

La primera diferencia, nos dicen, es que este bombardeo está avalado por la comunidad internacional. Veamos. De entrada, hablar de comunidad internacional es mucho decir: lo avala el Consejo de Seguridad, que no es precisamente la representación más democrática del mundo. Pero además es la guerra de Estados Unidos y Europa (salvo Alemania), pues no la apoyan China, Rusia, India, la mayor parte de América Latina; y tanto la Unión Africana como la Liga Árabe están a un tris de arrepentirse.

Pero de acuerdo, aceptemos que las normas son las normas, y que está guerra es legal. ¿Con eso nos vale? ¿Es legítima y justa por tener los papeles en regla? O dicho de otra forma, ya que nos gusta tanto evocar Irak: sabiendo lo que hoy sabemos, ¿la guerra de Irak habría sido aceptable con el aval del Consejo de Seguridad?

Segunda diferencia: aquí no habrá invasión, prometen. Bueno, está por ver. Una vez se empieza, puede pasar cualquier cosa, se imponen los hechos consumados. Y si mañana hace falta, ya prepararemos otra resolución, o reinterpretaremos la 1.973. Pero vuelvo a Irak: si hubiese habido sólo bombardeos, sin invasión, ¿no habríamos dicho “No a la guerra”?

Último argumento: aquí no hay engaño de armas de destrucción masiva, sino protección de la población. Ahí no entro, porque no me lo creo, y repito un día más: las matanzas no se paran con matanzas.

No, Libia no es Irak. Pero eso no lo hace mejor.

«¡No hi ha kamikazes que matin 300 persones! ¡Això ho fa un servei secret amb alta tecnologia!»

2011-01-24T04:02:00.009+01:00

El Periódico 10/01/2006

ENTREVISTA
Isabel Pisano. Escriptora

Montevideo (Uruguai), 1944
Autora d‘El amado fantasma’ i ‘Yo puta’

JOSEP MARIA CABANÉ

«Arafat era un home increïblement tendre»

L’autora detalla en un llibre la seva història d’amor amb el difunt líder palestí

NÚRIA Navarro

Isabel Pisano és una dona volcànica. Tant si és en una trinxera, a la seva taula de treball o al plató de Gran Hermano Vip. Aquesta gosadia li ha reportat unes quantes exclusives a la seva vida, algun pal i l’amor del difunt cap de l’OAP. O, almenys, així ho explica a Yasir Arafat: la pasión de un líder (Ediciones B).

–¿S’hi hauria casat amb Arafat?
–Sí.

–De guapo, guapo, no n’era.
–Ho admeto. I tenia les ungles llargues i una bena d’un color dubtós en una mà. Però recordo un dia que va aixecar els ulls i em va mirar. Va ser l’última vegada que el vaig veure lleig. Hipnotitzava. ¡Per convèncer set milions de palestins...! Jo el desitjava físicament com no està escrit.

–¿Va poder satisfer tant desig?
–(...) Pels àrabs, parlar de sexualitat és ofensiu. Però, sí, vaig poder.

–Vostè va estar a la seva disposició. Costa imaginar-la... ¿sotmesa?
–¡La meva va ser una gran passió!

–¿Com va aconseguir intimar-hi?
–Durant la guerra del Golf, vaig poder entrevistar-lo per a una cadena de televisió privada italiana. Li van disgustar les tres primeres preguntes. Em va dir que se m’havia acabat el temps. Quan anava cap a la porta, li vaig cridar: «T’estimo».

–¿Així, i ja està?
–Va ser un gest de simpatia. Ell es va girar, somrient, i em va contestar: «Si vostè m’estima, ¿per què no es casa amb mi?». I jo: «¡Demà mateix!».

–¿Li agrada jugar amb foc?
–Sempre ho he fet. ¡Ara mateix ho faig! Vaig haver de vendre la casa d’Itàlia en 24 hores. Va aparèixer el meu nom al Corriere della Sera com a objectiu de les Brigades Roges.

–¿Les Brigades Roges existeixen?
–¡És clar que no! I li diré una cosa. Un dia, a les quatre del matí, els carabinieri em van trucar a la porta i em van dir que volien registrar la casa perquè havien entrat homes armats al meu jardí. Els vaig preguntar com ho havien sabut, i em van contestar que la meva alarma havia saltat a la comissaria. ¡No havia pagat la connexió! ¡No funcionava!

–¿Quina explicació hi dóna?
–¿Ha llegit la part final del llibre, allà on parlo de Graham Wilson, la Reserva Federal, el sionisme? Suposo que em volen fora d’Itàlia. En fi, deu ser el preu per la meva militància a favor del món àrab.

–La veig convençuda.
–¡No hi ha kamikazes que matin 300 persones! ¡Això ho fa un servei secret amb alta tecnologia!

–(...)
–¿A qui m’he de creure? ¿Al Pentàgon, que va dir que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq? I, mentrestant, he vist a Bàssora com protegeixen la població amb urani empobrit i fòsfor blanc. ¡Digueu-ho! ¡Voleu portar a la guerra civil els sunnites i els xiïtes! I que consti que no tinc res personal contra ells...

–Alto. ¿Qui són ells?
–Els sionistes. I no parlo d’Israel, perquè al poble israelià li venen l’estratègia de l’odi cada dia. La Reserva Federal no és federal. ¡És la més gran estafa al poble americà de tots els temps! Pertany a cinc famílies que són els amos del món.

–Vull pensar que té fonts.
–¡Les fonts m’han confirmat el que ja sabia! Jo no entenia per què els EUA no paraven els peus als sionistes. Però ho vaig entendre. Bush és el braç armat del Govern israelià, però aquest només és el cap aparent.

–¿Arafat li va dir alguna cosa de tot això?
–No. El 1990 em va donar un mapa traçat el 1950 que deia: el Gran Israel. I aquell país ocupava tres quartes parts de l’Iraq. A dins hi quedaven els camps de Rumaila, que són els més rics en petroli del món. Jo no entenia res. Però, al cap dels anys, quan van dividir l’Iraq en el paral.lel 36 i 38, vaig veure que la divisió apareixia almapa. ¿En vol més?

–No ho sé... ¿No deu pas tenir la síndrome d’Estocolm, vostè?
–No. En un moment del llibre qüestiono Arafat, per no obrir la boca quan anaven a matar Husseini. Però, ¿quina és la conseqüència de les humiliacions? ¡Els innocents es converteixen en assassins, igual que els assassins d’Estat! ¿Una exclusiva?

–No va mai malament.
–Si Bush continua caient en les enquestes, aquest any hi haurà un atemptat nuclear, fet per ells. Per ells som menys que merda.

–¡Uf! Parli’m d’amor.
–Iàssir era un home increïblement tendre, sempre atent als detalls. Et feia sentir importantíssima.

–Molts palestins van acabar qüestionant-lo...
–Els mateixos palestins no saben que hi havia agents del Mossad infiltrats a les universitats. La tasca del sionisme contra Arafat va ser impressionant. Impressionant.

La societat infantilitzada

2011-01-10T16:24:00.003+01:00

PÚBLICO 08/01/2011

La sociedad infantilizada

ROSA MARÍA ARTAL

Autoridades, expertos varios y medios informativos se ven en la obligación de advertirnos que conviene a la salud consumir alimentos frugales, tras habernos excedido en comidas copiosas. Del mismo modo, cada verano nos indican que, cuando hace calor, resulta beneficioso situarse en la sombra, beber líquidos o usar ropas ligeras. Diezmada la población por su empeño masivo en correr el maratón, con abrigo de plumas y gorro de lana, a las 3 de la tarde, y con 44 grados a la sombra, o por salir a la intemperie, en invierno, con una camisa mojada a las 5 de la madrugada, había que tomar medidas. Existen indicios de que se han inspirado en la baja mortalidad que registran perros, gatos y el resto de la fauna en similares circunstancias, pese a no poseer el don supremo de la palabra y el entendimiento. Dirigidos y permanentemente alarmados, desviada la atención sobre los asuntos cruciales, los humanos contribuimos de forma entusiasta a la misión de asustarnos y obedecer.

El siglo XXI parece haber alumbrado una ciudadanía que precisa tutela y motivación para afrontar el más nimio esfuerzo, salvo fiestas y gestas deportivas (ajenas a su intervención). Atados a hipotecas y créditos, al sueño del triunfo fácil, los afectados por la crisis reaccionan con pasividad inusitada a ese atropello a la lógica que ha constituido el desarrollo de la hecatombe financiera y las medidas de ajuste que decreta, en connivencia o sometimiento de los políticos. “Quienes pueden hacer que creas en absurdos pueden lograr que cometas atrocidades”, avisaba Voltaire. Incluso para uno mismo. O lo que es peor, para todo un colectivo que ha de cargar con la rémora de los bebés mentales.

José Ortega y Gasset reflexionaba hace casi un siglo sobre el nacimiento del hombre-masa, hijo del progreso técnico y tecnológico sin precedentes que se estaba registrando. El filósofo español ya veía que la sociedad no alcanzaba similar nivel de desarrollo. La búsqueda del dinero y de la “utilidad” había empobrecido lo que él llamaba la conciencia moral para producir, decía, un ser vulgar, consciente y orgulloso de su condición, exigiendo su derecho a la mediocridad sin ninguna cortapisa.

En 1913 José Ingenieros, médico, sociólogo y filósofo argentino, se había expresado en parecidos términos en El hombre mediocre. Alguien que no lucha por ideales sino que, incluso, los combate porque afectan a su estabilidad, y se vuelve “sumiso a toda rutina, prejuicios y domesticidades, para convertirse en parte de un rebaño o colectividad cuyas acciones o motivos no cuestiona, sino que sigue ciegamente”.

Dudo que ambos pensadores llegaran a sospechar lo que habría de venir: los terribles istmos ideológicos que sacudieron el mundo y una guerra extremadamente cruenta, de la que se salió, como reacción, con los mayores avances en el reconocimiento de los Derechos Humanos que nunca se habían dado. ¿Cómo permitimos que destruyeran la obra? Lo hicimos nosotros. Con nuestro silencio. A cambio, nos han dado el exacerbamiento del llamado libre mercado y la precariedad económica para la mayoría de la sociedad, con la merma de los logros duramente conseguidos. El enaltecimiento del yo individual que, sin embargo, quiere sentirse “como todo el mundo”, la inacción y la inmadurez colectiva con fuertes signos pueriles.

El cambio sustancial que trajo nuestra época fue la comunicación masiva. Y, con ella, la uniformidad y repetición de los mensajes. Si el hombre-masa decidía sobre su destino –por muy simple que este fuera–, al del siglo XXI se lo dan digerido y con profusión de impactos destinados, en buena parte, a disuadir el pensamiento crítico. Resulta paradójico ver a una ciudadanía asolada por problemas económicos, con abrumadores agravios comparativos, a la que roban su dinero en la socialmente aceptada corrupción pública, devaluados sus derechos y sus servicios esenciales, mostrando tal despreocupación. O un miedo enmascarado que le incita a mirar para otro lado pensando que así el peligro se evaporará por sí solo.

Inconsciente de su problema, la sociedad infantilizada malcría –¿para perpetuarse?–. Los niños españoles crecen en madurez social a través de las redes de internet, pero se muestran francamente desanimados ante el compromiso y el esfuerzo. “Multirregalados” –hasta tres veces en Navidad–, ven paliada la ausencia de unos padres, entregados al trabajo y a lo que este puede comprar en progresión insaciable, con el teléfono móvil. El permanente control a distancia impide el desarrollo de la facultad de decidir y afrontar los contratiempos, de equivocarse, caer y volver a levantarse, dado que una paternal voz querida soluciona el conflicto puntual. O lo que es aún peor: la de los “amigos” de Tuenti o Facebook. La educación autoritaria parió adultos reprimidos y proclives a utilizar sinuosas curvas en lugar de la línea recta. La aparente sobreprotección actual, la muerte de la iniciativa. Sensación ficticia, porque lleva de la mano justo hasta el borde del precipicio, donde desaparece todo aliento.

Nos hemos convertido en ciudadanos de talla única en cuerpo, usos y, casi, en ideas. Apegados al centro protector –lejos de los extremos– donde sentir el calor del otro y pasar desapercibidos, adictos a los caminos gregarios. Sin tomar las riendas de la propia vida, salvo en el canal donde nos haya tocado ubicarnos.

La dulce abuelita resultó ser un lobo feroz. Quienes dirigen el mundo no velan por nosotros: buscan su propio beneficio. Nos acechan empachos, fríos y calores más perjudiciales que aquellos de los cuales nos alertan. Aprendamos desde pequeños los riesgos y la dicha de ejercer la libertad y el compromiso. No podemos seguir pensando que “otros” –pongan el nombre que sea– arreglarán nuestros problemas. Somos responsables de su solución. Como adultos. Porque papá es un lobo para el niño. Y la democracia, como el amor, como el presente y los proyectos vitales, se trabaja día a día.

Rosa María Artal es periodista y escritora

Ilustración de Enric Jardí

«Regalan la mitad de su fortuna, expropiemos la otra media»

2010-08-15T20:11:00.005+02:00

Público 08/08/2010

Por la tarde refresca

'Potlatch' en Wall Street

ANTONIO BAÑOS

Hace 85 años el etnógrafo francés Marcel Mauss publicó un libro importantísimo. En su Ensayo sobre el Don, Mauss hizo populares formas de intercambio no comercial ni monetario que estaban en el centro de algunas culturas primitivas. Para ellas, el regalo, el don, la generosidad, traspasaban la mera opción personal y se convertían en una obligación social. Uno de estos rituales que Mauss popularizó fue el del potlatch.

Entre los indios kwakiutl de la Columbia Británica canadiense se tenía por común organizar grandes banquetes llenos decomida y regalos. La organización y el sufragio de los mismos corría a cargo de un líder tribal que donaba así su fortuna privada para organizar un fiestorro público. Cada potlatch obligaba a otro líder a emularlo y ser aún más generoso y despilfarrador. El potlatch podía llegar a arruinar al organizador, pero le daba un poder, una auctoritas mucho más extensa y fiel que la que se obtenía por el poder tradicional, la potestas.

Pues bien, aprovechando el veranito, los ricos buenos de USA nos "invittan" a un mega potlatch llamado The Giving Pledge. Liderados por los de siempre, Warren Buffet y el insoportable Bill Gates, estos depredadores se han decidido darse un chute al ego y regalar la mitad de sus fortunas a buenas causas. Obviamente esas causas coinciden con las que gustan a la alta burguesía. Nada de mejorar el sistema de apelación en presos pobres, ni programas de acogida
a inmigrantes de Arizona, o potenciar los sindicatos en las maquilas del mundo emergente. La filantropía es la forma pija de dar limosna. Y nunca se da limosna al enemigo, sólo al derrotado, al inofensivo.

The Giving Pledge es un ejercicio de obscenidad tan descomunal como las fortunas implicadas en él. Buffet o Bloomberg han alimentado el mercado y el mito del sector financiero hasta llevar a la ruina al mundo entero. Gates ha retrasado y distorsionado el desarrollo de la humanidad blindando los códigos fuente de Microsoft y pleiteando y arruinando cualquier forma de talento que no fuese la suya. Lo que robaron aprovechando un sistema predador nos lo restriegan ahora por la cara bendiciendo no tan solo el capitalismo que les permitió ser tan ricos sino que les ha hecho tan bondadosos. Potlatch grosero. Regalan la mitad de su fortuna, expropiemos la otra media.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Curiosament, aquest article no es troba a la pàgina web del diari Público...

El veritable «nivell» de Quim Monzó

2010-05-29T20:15:00.006+02:00

CARTA ENVIADA A LA VANGUARDIA I, EVIDENTMENT, NO PUBLICADA

Llegint la columna de Quim Monzó (19/09/09) referent al reportatge Sense Ficció, que recollia imatges gravades per testimonis de l'11-S de 2001 a Nova York, he arribat a la conclusió que potser vam veure programes diferents.

Ell assegura que es van gravar els impactes dels avions, però en cap moment s'hi veu cap avió. I això no deixa de ser curiós, donat que és fàcil imaginar que hi deuria haver centenars, o fins i tot milers de càmeres enfocant les Torres Bessones a partir del moment que va començar a sortir fum de la primera. Hem de concloure que cap d'elles, ni una de sola, va captar el xoc de l'avió contra la segona? És estrany, oi?

Afirma també que el sol fet que al programa no hi hagi narrador automàticament implica que no t'indiquen el que has de pensar. No sé pas d'on ho treu això, donat que és fàcil manipular els sentiments de l'espectador amb la selecció d'images i declaracions. Per exemple, hi vaig sentir ben clarament diversos testimonis que clamaven per una venjança immediata i per anar a la guerra sense concretar contra qui.

A mi em va semblar un reportatge que clarament buscava tornar a mostrar el caos, revifar la ràbia i remoure les emocions més primàries. Però, com he dit, potser vam veure programes diferents.

Jordi

::::::::::::

LA COLUMNA CITADA DE LA «VACA SAGRADA» (I BEN ALIMENTADA)

La basura, para los basureros

Quim Monzó - La Vanguardia 19/09/2009

Como en todo documental que prescinde de narrador, esa ausencia es una bendición

En casa, frente al sofá está el televisor grande. Desterrado de ese paraíso por entes que lo ocupan de forma rotatoria y dominan los ocho mandos que ya hay (el del televisor, el de la TDT, el del DVD, el del vídeo y cuatro más que ni sé para qué sirven), la verdad es que desde hace años veo poca tele. Por la noche, salgo de la habitación donde escribo y leo y, mientras atravieso la sala hacia la cocina - para beber agua o para poner cubitos nuevos en el vaso de whiskey-,echo un vistazo y sigo mi camino. Pocas veces me detengo a reivindicar mi trozo de sofá.

Pero el jueves por la noche no fue así. Estrenaban Sense ficció,un programa de reportajes presentado por Joan Salvat y su mítica cantinela. El del jueves se titulaba 102 minuts que van canviar Amèrica desde las calles o desde las casas cercanas-,grabaron el impacto de los aviones, la gente que iba cayendo, los papeles de las oficinas volando, las torres al desplomarse, la capa de cenizas sobre quienes escapaban, los bomberos intentando recuperar la respiración con máscaras de oxígeno tras salir de la inmensa nube gris... Qué turbadoras las imágenes de los bomberos por las calles, suplicando agua. Qué sobrecogedoras las grabaciones desde pisos cercanos a las torres, cuando ellos aún no saben que está pasando lo que ahora sabemos que pasó, y la voz de fondo de una niña que pregunta qué sucede y su madre le dice que se vaya al cuarto a mirar la tele.

Como en todos los documentales que prescinden de narrador, esa ausencia - que nadie te indique qué pensar-es una bendición. Durante todo el rato que estuve frente al televisor, boquiabierto y con el vaso vacío en la mano, me venían a la cabeza las estrategias de la narrativa sin ficción de Truman Capote, y los procedimientos de Tom Wolfe para los nuevos periodistas: "la construcción escena-por-escena"; "para ser de verdad testigos de escenas de la vida de otras personas a medida que van teniendo lugar, y registrando todo el diálogo"; "presentar cada escena a través de los ojos de un personaje concreto, para que el lector tenga la sensación de estar dentro del cerebro del personaje, experimentando la realidad emotiva de la escena mientras él la experimenta...".

Y después hay sabidillos que dicen que la tele no es más que basura.

Encara més coses sobre Churchill, aquell home

2009-08-26T04:50:00.010+02:00

REPORTAJE

El mal estaba en todas partes

Nicholson Baker muestra en 'Humo humano' cómo la pulsión destructiva de la II Guerra Mundial no era sólo de un bando - El autor rinde homenaje al pacifismo

Churchill: "Estoy a favor de emplear gas tóxico contra tribus incivilizadas"

El abogado Roosevelt propuso reducir el número de judíos en la Universidad

JOSÉ MARÍA RIDAO - Madrid - El País 22/06/2009

Bombardeos sobre Hamburgo en 1943

Desde que, con motivo de la conmemoración del medio siglo del final de la II Guerra Mundial, la investigación historiográfica empezó a confundirse con el denominado "trabajo de memoria", la idea de que el conflicto más devastador de todos los tiempos revestía los caracteres de una lucha escatológica, de un combate contra el Mal Absoluto, ha ido ganando terreno. Poco a poco, la indagación sobre los procesos políticos, diplomáticos y económicos que condujeron a la guerra se fue abandonando en favor de una reflexión de otra naturaleza, a medio camino entre la filosofía y la teología, y en la que lo más relevante es responder a la pregunta de por qué el ser humano fue capaz de tantas atrocidades como tuvieron lugar entre 1939 y 1945. Podría tratarse, sin duda, de una reflexión interesante, incluso necesaria, pero a condición de que no parta del equívoco que Nicholson Baker denuncia en su ensayo Humo humano, que acaba de publicar en España Debate: ese genérico ser humano que se libró a la destrucción y el asesinato en masa no se encontraba únicamente en las filas del nazismo, sino también, en mayor o menor medida, en cada uno de los bandos enfrentados.

El propósito declarado de Baker es saber si la II Guerra Mundial fue una "guerra buena" y si, hechos todos los balances, "ayudó a alguien que necesitara ayuda". Tal vez la sensación de que, al emprender esta tarea, se vería obligado a nadar a contracorriente de un relato historiográfico que consagra a Churchill y a Roosevelt como héroes haya llevado a Baker a plantear su obra, no como un volumen de historia al uso, sino como un texto coral en el que son los protagonistas quienes toman la palabra. El autor, por su parte, se ha limitado a seleccionar las declaraciones, los artículos de prensa, las cartas o los diarios en los que los protagonistas se expresan en primera persona, añadiendo de vez en cuando breves comentarios sobre el contexto y, siempre, la fecha de los documentos. El resultado es perturbador, como si, de pronto, hubieran sido convocados a escena todos los silencios, todos los equívocos imprescindibles para que la historia de la II Guerra Mundial se pueda seguir contando como hasta ahora.

Baker no expone una tesis, la ilustra. Y para ello concentra la mirada sobre dos de los dramas mayores del conflicto: el sistemático bombardeo de poblaciones civiles y las iniciativas, o mejor, la absoluta ausencia de iniciativas oficiales, para salvar a los judíos perseguidos por el nazismo. En realidad, la posición de Baker, la tesis que se propone ilustrar en Humo humano, sólo queda fijada en la dedicatoria con la que concluye un breve epílogo de apenas dos páginas: "Dedico este libro", escribe Baker, "a la memoria de Clarence Pickett y otros pacifistas estadounidenses y británicos. Jamás han recibido realmente el reconocimiento que se merecen. Intentaron salvar refugiados judíos, alimentar a Europa, reconciliar a Estados Unidos y Japón e impedir que estallara la guerra. Fracasaron, pero tenían razón".

Humo humano establece un implícito paralelismo entre la guerra total que inspira la estrategia de todos los contendientes en la II Guerra Mundial y los ataques aéreos en los territorios coloniales. Es entonces cuando aparecen por primera vez protagonistas como el futuro jefe del Bombing Command, Arthur Harris, y el también futuro primer ministro británico, Winston Churchill. "Estoy decididamente a favor de emplear gas tóxico", escribe Churchill al jefe de la Royal Air Force, "contra tribus incivilizadas". La confianza del primer ministro en la eficacia del bombardeo contra civiles, aunque ya no con gas tóxico, que había sido prohibido, se mantiene intacta al iniciarse la II Guerra Mundial, sólo que ahora Chur-chill pretende que la lluvia de fuego que descarga sobre las ciudades de Alemania transmitan el mensaje de que los alemanes deben rebelarse contra Hitler. Con el implícito y aterrador corolario de que, si no lo hacen, se convierten en cómplices del dictador.

Los textos que reproduce Baker recuerdan que el antisemitismo no fue sólo un sentimiento alimentado por el nazismo, sino un clima general. Cuando aún era un simple abogado, el futuro presidente Roosevelt se dirigió a la Junta de Supervisores de Harvard proponiendo que se redujera el número de judíos en la Universidad hasta que sólo representaran un 15%. Y Churchill, entretanto, publicaba en febrero de 1920 un artículo de prensa en el que decía que judíos "desleales" como Marx, Trotski, Béla Kun, Rosa Luxemburgo y Emma Goldman habían desarrollado "una conspiración mundial para el derrocamiento de la civilización". Creía, sin duda, en la existencia de "judíos leales", a quienes exigía en ese mismo artículo que vindicasen "el honor del nombre de judío", pero la obsesión antibolchevique le jugó la mala pasada de elogiar, también en la prensa, a Mussolini, de quien se declaró "encantado por el porte amable y sencillo" y "por su actitud serena e imparcial". E incluso a Hitler, de quien, dejándose influir por los comentarios de los que lo conocían, estima que era "un funcionario harto competente, sereno y bien informado de porte agradable y sonrisa encantadora". En contraposición, Trotski "era un judío. Seguía siendo un judío. Era imposible no tener en cuenta este detalle".

Es probable que quienes defienden la interpretación de la II Guerra Mundial como una "guerra buena", como una lucha escatológica contra el Mal Absoluto, reprochen a Baker la selección de los textos que ha incluido en su provocador Humo humano. Pero, aun así, esos textos seguirán estando donde están, y obligan, cuando menos, a repensar la relación entre la historia y el tan traído y llevado "trabajo de memoria".

Los bombardeos

- Un informe de la RAF, en 1936. "Si nuestros ataques pudieran desmoralizar al pueblo alemán, empleando métodos parecidos a los que prevemos que los alemanes utilizarían contra nosotros, su Gobierno podría verse obligado a desistir (...). Pero es probable que una dictadura militar sea menos susceptible a las protestas populares que un gobierno democrático".

- Capitán Philip Mumford, ex oficial en Irak, en 1937. "¿Qué diferencia hay entre arrojar 500 bebés a una hoguera y arrojar fuego desde un avión sobre 500 bebés?".

- George Bell, obispo de Chichester, en 1941. "Las incursiones nocturnas inglesas sobre suelo alemán habían precedido a los bombardeos nocturnos alemanes sobre suelo inglés".

- Winston Churchill, en 1941. "Hay millones de alemanes que son curables y otros matables".

:::::::::::::::::::::::::::::::::::

De fet, tot això tampoc hauria de ser cap gran sorpresa per ningú.
Oi que no?
I el pitjor deu ser el que no surt a la premsa...

Però segurament que encara tornaran a insistir, els de sempre, en voler-li fer al «gran estadista i salvador de la democràcia» un monument o dedicar-li un carrer o plaça a Barcelona.

Vergonya i fàstic!

El Barça d'en Pep Mayolas

2009-06-06T16:08:00.002+02:00

L’UNIVERS SOTA HIPNOSI

Encara no he sortit al carrer aquest matí, però per la finestra, la claror del sol s’assemblava molt a la llum de la diada de Sant Jordi.

Mentre esmorzava he apuntat allò que m’havia passat pel cap al llit, ben just desvetllat, i tot seguit m’he encarat amb el primer que vaig poder apuntar ahir, enlluernat encara, buscant la coherència enmig de l’estat d’hipnosi a què m’havia sotmès una pilota des d’una pantalla.

“La infame emissió d’Antena 3 no ha permès de sentir en cap moment la megafonia en català ni ponderar els cromatismes del mosaic dels seguidors barcelonistes. És en l’única cosa que els sapastres han excel·lit: amagar al màxim la catalanitat del Barça. La resta, la profusió esgotadora d’anuncis, la locució forçada mirant d’aparentar que senten el que diuen quan lloen la trajectòria del Barça, els comentaris i les expressions que s’escapen quan diuen el que senten (¿Quien iba a decir a Guardiola que su equipo estaría hoy aquí, disputando la Final de la Champions, después de aquel inicio de temporada perdiendo en el campo del Numancia?) i que traspuen un menyspreu, com si tot plegat fos més producte de la sort i la casualitat que no pas altra cosa...

“L’abducció de Bakero, engominat com un madrileny i que ja fa dies que es va retratant amb comentaris que sembla mentida que surtin d’un ex-barcelonista (Ahir recriminava al Barça l’intent de sortir amb pilota jugada des del darrere, enlloc de la puntada aclaridora... Tu havies jugat al Barça del futbol-control, xato?). La insuportable lletania del locutor i els seus “Hombres de Paco”, la indescriptible barra de passar els anuncis en acabat del partit mentre els jugadors s’abracen a la gespa i en Guardiola saluda esportivament els homes del Manchester, els plans de càmera curtíssims perquè no es pugui calibrar mai bé la proporció de barres catalanes i l’absència clamorosa de rojigualdas a la graderia, les preses seleccionadíssimes de barcelonistes que canten amb joia desproveïts d’estelades, o bé les vistes generals en moments de passivitat en què el públic no desplega els estendards que tan clarament ens identifiquen... Per denunciar-los. No sé com haurà estat a través de Canal +, però als d’Antena 3 és per anar al jutjat i encausar-los per sobredosi d’hispanitat rància i malintencionada, expressió d’una baixesa endèmica que detesta i menysprea tot allò que no s’arrenglera amb el monoteisme castellà. I el seguiment fastuós a Cristiano Ronaldo, que havia de ser l’heroi ibèric de la Final, a qui de ben segur haguessin corregut a entrevistar d’haver guanyat, o de qui hauríem pogut veure un reportatge detallat a Telemadrid (i a alguna altra cadena), cas d’haver amargat la nit al Barça. La locució d’Antena 3 era, es notava, la d’un locutor entregat davant d’un madridista en ciernes.

El partit.

Quina sortida del Manchester! Quina por inicial, davant d’aquella pressió, els nervis d’uns i altres, les dificultats de Touré i Busquets per treure la pilota, les imprecisions... El Barça no existia, no la tocava, no sabia ser... fins que algú ha collit el pèndol que havia caigut al mig del camp, ha començat a brandar-lo compassadament des dels peus d’Iniesta, passada per aquell que no les enxufa de fa un mes, l’atleta efectiu però maldestre –en contrast amb alguns dels seus excelsos companys- a qui l’ansietat redueix a una paròdia de si mateix... i cau un gol elèctric! Què és això si no la conjunció astral favorable de tota una temporada?

A partir d’aquí, tot ja ha estat hipnosi. Quin gran partit ha fet el Barça en defensa! Quina feina la d’en Piqué, quina immensitat, la d’en Puyol!, quin respecte que es mereix en Sylvinho per la seva eficàcia, professionalitat i bon rendiment, que bons els ajuts d’en Busquets a una banda i l’altra i al mig... (llàstima d’aquesta reiteratiu primer toc enrere, “que te la torno”, que ajuda poc als companys i no ofereix solucions a l’equip). Quina tranquil·litat quan la tocaven Xavi o Iniesta, quina certesa que les coses no poden anar malament quan la té un d’aquests dos i s’associa amb Leo o l’Henry...

El Manchester ha comès l’error del Madrid. Voler jugar de tu a tu al Barça. El Manchester i la resta del món crèiem que tenien arguments per fer-ho. Hi ha talent en els anglesos, hi ha un prestigi sòlidament guanyat i fonamentat en partits incontestables, d’art i velocitat i potència i resistència i precisió en la rematada. Però el Barça defensa una veritat cristal·lina: si mous la pilota de manera que quan t’escometen, ja la té un company, s’acaba el partit. És tan senzill com això, però tan complicat d’executar que només els educats en una filosofia molt concreta, la del centre iniciàtic de la Masia, poden posar-ho en pràctica. Però es basa en un concepte físic irrisori, de tan senzill. Els altres no troben la pilota. Sempre arriben tard, i per arribar tard i convertir una disputa de pilota en una entrada sense l’esfèrica, val més no escometre. Aleshores és quan el jugador rival es manté tens, a l’expectativa, mirant la pilota anar i venir però sense gosar emprendre el contrari, perquè no trobaràs pilota per robar. I aquest és l’efecte que ahir va reduir l’equip més car del món a una comparsa futbolística com l’Sporting de Gijón, el Real Madrid, l’Olimpic de Lió o el Bayern de Munich. Els jugadors contraris, i amb ells, tot l’estadi i l’univers sencer que ho va veure a través de la pantalla, restàrem sota l’encís de la hipnosi.

En Guardiola ha aconseguit molts efectes, aquest any, fins al punt que veurem fins on i fins quan reverberaran en un retorn global i local que és impossible d’avaluar ara per ara. Una de les múltiples quadratures del cercle aconseguides té lloc, per exemple, quan un antic juvenil individualista com Messi dosifica el seu recurs natural –la conducció abusiva- per connectar breu i sovint amb companys de toc precís, però sempre deixant com a amenaça latent l’arrencada, l’eslàlom marca de la casa, o l’habilitació d’un dels “matadors” –a Madrid, la passada del primer gol a Henry-, de qui no tens més remei que estar pendent, per més que tant Eto’o com Titi estiguessin lluny de la millor versió de si mateixos.

El jurat que decidia el jugador més valuós del partit no ha tingut dubtes. Premiant Xavi no només condecorava el magistral administrador del tempo del matx (en part, una herència del millor Deco), sinó el delineant que ha projectat Messi a la Pilota d’Or. Perquè Messi no va esmunyir-se de cinc contraris per acabar engaltant un cacau i fer el gol de Messi, sinó que va elevar-se plàsticament per marcar, de cap i en la Final, el gol de Cristiano Ronaldo. Una centrada precisa a l’abast de molt pocs que, per la manera com s’ha produït tota l’acció, hom recela si no ha sortit prèviament dissenyada del vestuari, també. En resposta a una pregunta sobre la capacitat de joc aeri de Messi, en Guardiola va avançar l’1 de febrer que el menut algun dia faria un bon gol de cap, un gol important. Fa rumiar, doncs.

Valdés. D’ell són els dos partits de semifinal contra el Chelsea, d’ell són les bones intervencions al xoc amb Park i als peus de Ronaldo quan Messi acabava de marcar el segon gol. A despit d’escopir perillosament la primera pilota en xut del portuguès, de Valdés són les aturades davant Drenthe amb 0-0 enfront del Madrid al Camp Nou, aturant l’autogol d’Alves al Bernabeu amb el partit obert, la final de París, i tants altres partits de solitud contra els davanters. Segurament el Barça podria fitxar un porter més segur i precís en les pilotes altes i els córners, però difícilment trobarà algú amb les prestacions d’aquest noi en aquells 25 metres que hi ha entre ell i els seus companys. El debat s’hauria de tancar d’una vegada.

La Final ha estat un premi per Xavi i Messi, que per lesions llargues van tenir poca quota en la Copa de París, però també per Sylvinho, tots aquests anys a l’ombra de Gio i d’Abidal per suplir-los amb solvència i eficàcia quan ha calgut, i a banda sent la vaselina de l’engranatge dins el vestuari, acollint sempre els nouvinguts i integrant-los. Possiblement ha estat el darrer partit amb el Barça d’una bellíssima persona. Un premi també per a Henry, que capitalitzava l’efecte Larsson del 2006: són jugadors que per currículum, carrera, condició i prestacions es mereixien almenys un títol continental de club. El tenen gràcies al Barça, i el Barça té aquests títols gràcies a ells. La final també ha estat justa amb Eto’o, que pot regalar de gust el pichichi, perquè ha estat l’home-gol de les dues finals que han posat el Barça a l’Olimp dels guanyadors.

Els petons de Hleb a la Copa, la generositat de Gudjohnsen, passejant a coll primer un Sylvinho desfet en llàgrimes i després en Xavi, en un acte de festiu reconeixement a la jerarquia d’un dels qui li ha pres un lloc en el camp, però també de celebració personal, en contrast amb l’actitud freda en la volta d’honor de la Copa del Rei a València. Gudjohnsen no ha tingut sort en aquest equip, però és campió de la Champions i marxarà del Barça sent una mica el dipositari del premi als mereixements d’aquell temible Chelsea de Mourinho, un equip digne de guardó i on es va veure la millor versió del jugador islandès més destacat de la història.

Quina satisfacció sentir els impresentables del Grup Godó, encarnats sobretot per Xavi Bosch i Enric Bañeres, en el tràngol d’haver de celebrar el millor Barça de la Història amb el sistemàticament perseguit Joan Laporta al capdavant. El senyor “Al loro!”, el senyor dels calçotets a l’aeroport, dels merders amb les entrades, del cunyat franquista i de l’ego inflat, el senyor company de farres de Ronaldinho i Deco, amb tics de cocaïnòman a les llotges i desproveït d’autoritat moral per redreçar disciplinàriament l’enfonsament d’un equip de somni tot just fa dos anys, el senyor a qui li dimitien els companys de junta, que rebien cobertura mediàtica immediata per cantar als quatre vents la megalomania del mandatari infatuat, el senyor que no es dóna per al·ludit amb les mocions de censura impulsades artificialment per un poder a qui li fa molta, molta nosa que el Barça sigui un estendard de la catalanitat ... aquest senyor, si ningú no fa res per evitar-ho, passarà a les cròniques com al millor president de la Història del Barça. I és de justícia que així sigui, perquè malgrat tots els defectes i errors consignats –i els que desconec o m’he deixat-, en Laporta ha tingut clar des d’abans del primer dia que el Barça és el que és perquè el país és el que és. El Barça, al marge de ser el paraigua sota el qual es busquen i es troben els amants del futbol entès com un espectacle, també és el dipositari de les il·lusions i el sentiment d’un poble assetjat, i alhora és el més gran representant català al món de l’estètica en l’esport. I si amb Guardiola ha arribat on ha arribat, és perquè en Pep és un altre que ha entès, recollit i reflectit allò que sistemàticament s’intenta tapar i amagar. Que és l’excel·lència catalana.

En Pep no només ha acomplert el precepte bàsic que es demana a tot entrenador del Barça, que és el guanyar jugant bé, sinó que ho ha fet des de la disciplina suportada en la intel·ligència i l’experiència com a jugador, amb demostracions de psicologia, d’empatia i humanitat, de respecte i humilitat, de raonaments elementals i discerniments filosòfics concretats sobre una taula de despatx, una pissarra o un terreny de joc, amb una autoritat exercida des d’una argumentació impecable i guanyada a través de proves empíriques davant del nas mateix dels jugadors, amb un control exhaustiu dels detalls, amb un amor per la feina i una dedicació que no es mereixien cap altre premi que no fos el del reconeixement unànime, com així està sent.

El Barça de futbol aplega les virtuts d'un col·lectiu multiètnic, però ordenades i optimitzades per una pedra filosofal de gènesi catalana. Hi va haver un temps que els títols se'ls duia per disposició dictatorial el equipo del régimen. Aquí es reaccionà dient: "Bé, què és el que no ens poden prendre? El fruir en el camp, el jugar bé. Aquí no guanyarem, però gaudirem d'un futbol que no té ningú". I ara, 36 anys després de fitxar els artífexs del futbol total, Michels i Cruyff, collim els fruits sublimats d'aquella educació per l'estètica que ens ha fet únics al món.

Des de cert moment de la Història, hi ha una manera de fer catalana, la idea feliç, la de l’intercanvi defensat com un pacte d’avantatges per als qui hi intervenien. Els consolats catalans es van estendre per la Mediterrània i el món conegut en un imperi comercial on les armes no estaven destinades a sotmetre ningú: només miraven de garantir la seguretat dels comerciants i les seves vies d’intercanvi. L’Imperi català és l’únic que, bo i tenint la supremacia militar basada en el domini de la pólvora, no es mesurava per extensions de terres conquerides, sinó pel nombre d’afinitats conquistades. La idea feliç que ahir va tornar al capdamunt de la piràmide mediàtica, de la mà d’un tècnic políglota i respectuós, elegant en la victòria –un record impagable per a Maldini-, refinat en la venjança –ahir era celebrat en una Roma que l’expulsà del seu futbol gasiu i corrupte per presumpte dopatge-, i incomparable en la gestió coherent de tots els ressorts que activen la intel·ligència del qui l’escolta, del qui el veu, del qui no té més remei que rendir-se al seu discurs astut i planificat, perfectament secundat per la successió dels fets i la realitat. Dels qui tenien aquest domini sobre les coses se’n deia, fa segles, alquimistes. Per això proposo l’”Alquímia Team” com a denominació d’aquest col·lectiu llegendari des d’ahir.

L’ADN de la vella civilització viu a Catalunya, i ahir va treure el cap, orgullosament visible, per donar al món un missatge d'optimisme, de generositat, d'estètica i de filosofia. S’agraeix al Manchester el detall d’haver sortit a jugar de color blanc. Com una núvia duta a l’altar, a punt per a la cerimònia. Ungida per al ritual.

Ara gaudim. Avui, arribada triomfal i joia pels carrers de l’antiga capital de la Mediterrània. I mentrestant, en Guardiola que medita la fórmula per abdicar –no pas aquest any, perquè no hi hauria racó al món on poder-se amagar-, però sí l’any que ve, segurament. Arribar és molt difícil, i a la primera temptativa encara més. Però ara ve quan la pentinen. Aquesta temporada vinent, que comença a primers d’agost a San Mamés –Supercopa d’Espanya-, toca mantenir-se. El repte és guanyar la Champions al Bernabeu. No crec que ens ho deixin fer. Fins i tot, és possible que el mateix Pep dubti si és convenient, ni que sigui per poder abdicar en pau, com deu pretendre. El nostre intel·ligent gurú sap molt bé fins a quin punt és important que et caiguin els principals imponderables a favor. A mitjan febrer, quan la davallada física prevista pels preparadors físics es reflectia en l’atracament de l’Espanyol al Camp Nou i en la derrota subsegüent al Calderón per 4 a 3, a principis de la segona part de la semifinal de Copa a Son Moix el Barça estava virtualment eliminat, amb l’expulsió de Càceres (crec recordar que no era Abidal) i penal en contra. Però tota la malastrugança perenne que tenalla la catalanitat de fa 5 segles es concentrà en un veterà jugador del Mallorca cognomenat Martí, com el darrer rei del casal català, i el destí benèvol afavorí un cop més un castellà, en aquest cas un andalús, que defensava els nostres interessos. Pinto parà el penal i el Barça ressorgí de les cendres per no perdre cap més partit d’aleshores ençà, recuperant el to físic i el joc sublim per enlairar-se als cims de la llegenda. Ahir a la nit, el titular electrònic del MARCA era un resignat “El Imperio azulgrana lo conquista todo”.

Felicitats al món i a l’univers, i bon aterrament quan sortim, tots plegats, d’aquest nirvana hipnòtic. No haurà estat un somni. El Grial és a casa. L’enhorabona als cavallers quadribarrats.

Pep Mayolas

28/05/2009

Els àrabs també són semites

2009-05-13T05:34:00.005+02:00

Papelera de reciclaje
Rafael Reig

De Excépticos Para Obama

PUBLICO
09 May 2009

De: Excépticos

Para: Obama

Asunto: Con la sinagoga ha topado

¿Así que quiere que Israel renuncie a sus bombas atómicas? Ellos ya han dicho, como cabía esperar, que: “Israel obrará según sus intereses y no se dejará intimidar”. Ni que fueran moros: se puede intimidar a Irán o a cualquier otro país, pero pretender que Israel cumpla la legalidad internacional es el colmo del “optimismo antropológico”. De momento, no ha conseguido usted ni siquiera cerrar Guantánamo y aquí me parece que pincha en hueso: una cosa son los conmovedores discursos y otra lo que se suele llamar el curso normal de los acontecimientos.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

FERRERES 11.05.2009

En diuen periodisme...

2009-01-09T16:12:00.005+01:00

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2273
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=78468

Doce reglas infalibles para la redacción de noticias sobre Oriente Próximo en los grandes medios de comunicación

Sin Permiso

Nota de Sin Permiso: Nuestro amigo y colaborador Emir Sader nos hizo llegar este texto anónimo, enviado en francés al blog que Emir mantiene en la publicación brasileña Carta Maior.

1) En Oriente Próximo son siempre los árabes quienes atacan primero, y siempre es Israel quien se defiende. Esa defensa se llama “represalia”.

2) Ni árabes, ni palestinos ni libaneses tienen derecho a matar civiles. A eso se le llama “terrorismo”.

3) Israel tiene derecho a matar civiles. Eso se llama “legítima defensa”.

4) Cuando Israel mata civiles en masa, las potencias occidentales piden que lo haga con mayor comedimiento. Eso se llama “reacción de la comunidad internacional”.

5) Ni palestinos ni libaneses tienen derecho a capturar soldados israelíes dentro de instalaciones militares con centinelas y puestos de combate. A eso hay que llamarlo “secuestro de personas indefensas”.

6) Israel tiene derecho a secuestrar a cualquiera hora y en cualquier lugar a cuantos palestinos y libaneses se le antoje. Su cifra actual ronda los 10 mil, 300 de los cuales son niños y mil, mujeres. No se precisa prueba alguna de culpabilidad. Israel tiene derecho a mantener secuestrados presos indefinidamente, ya sean autoridades democráticamente elegidas por los palestinos. A eso se le llama “encarcelamiento de terroristas”.

7) Cuando se menciona la palabra “Hezbollah”, es obligatorio añadir en la misma frase “apoyados y financiados por Siria y por Irán”.

8) Cuando se menciona “Israel”, está terminantemente prohibido añadir: “apoyados y financiados por los EEUU”. Eso podría dar la impresión de que el conflicto es desigual y de que la existencia de Israel no corre peligro.

9) En informaciones sobre Israel, hay que evitar siempre que aparezcan las siguientes locuciones: “Territorios ocupados”, “Resoluciones de la ONU”, “Violaciones de los Derechos Humanos” y “Convención de Ginebra”.

10) Los palestinos, lo mismo que los libaneses, son siempre “cobardes” que se esconden entre una población civil que “no los quiere”. Si duermen en casa con sus familias, eso tiene un nombre: “cobardía”. Israel tiene derecho a aniquilar con bombas y misiles los barrios donde duermen. A eso se le llama “acción quirúrgica de alta precisión”.

11) Los israelíes hablan mejor inglés, francés, castellano o portugués que los árabes. Por eso merecen ser entrevistados con mayor frecuencia y tener más oportunidades que los árabes para explicar al gran público las presentes reglas de redacción (de la 1 a la 10). A eso se le llama “neutralidad periodística”.

12) Todas las personas que no están de acuerdo con las sobredichas Reglas, son, y así debe hacerse constar, “terroristas antisemitas de alta peligrosidad”.

Traducción para www.sinpermiso.info: Leonor Març

"DINERO" - Miguel Brieva

2008-10-08T11:12:00.002+02:00

"DINERO" - Miguel Brieva

EL PRIMER DIA A LA UNIVERSITAT

PROFESSOR:

- A partir de hoy, y durante los próximos cinco años, les enseñaremos toda una serie de mentiras muy bien trabadas unas con otras en las que ustedes creerán ciegamente por el resto de sus vidas... ¿alguna pregunta?

ALUMNE:

- Sí... ¿esto entra en el examen?

www.sossagradafamilia.org

2008-01-03T13:26:00.000+01:00

The high-speed train that can collapse the Sagrada Familia (and the Milà House)

The Spanish government has approved a project for a high-speed train line linking Madrid and Barcelona to pass underground four metres in front of the basilica's main facade on Mallorca avenue. This puts a serious danger the Expiatori Temple of the Sagrada Familia (and the Milà House), the greatest works of the Catalan architect Antoni Gaudí, in Barcelona (Catalonia, Spain).

The following issues must be considered:

1. The vulnerability and the weight of a building as unique as this one.

2. The unstable nature of the foundation of the construction and the underground currents that cross it.

3. The work with the tunnel will put a strain to the Sagrada Familia and its surroundings. The work will last 28 months.

4. Bearing in mind that the monument every day every day every day receives an average of 7.000 daily visits. It is a shame to put forward a similar project, since partial detachments or even a total collapse of the temple have not been considered. Any collapse of the building would be a danger for the construction workers and/or visitors - the outcome could be fatal. The building is declared Patrimony of the Humanity by UNESCO.

But we would also like to mention that this is not the only building by Gaudí that is affected by the construction work, since the Milà House is in the tracing of the tunnel. Other celebrated buildings of the Catalan modernism, a singular farmhouse of the XIVth century, a refuge of the Spanish Civil War (1936-1939) and two archaeological deposits, are affected as well, not to mention hundreds of housings of worried citizens living close to the Expiatori Temple of the Sagrada Familia.

+ Listen to the report of the BBC World radio

Make yourself heard: sign-on!

If you are worried too that the construction of this tunnel for a high-speed train will lead to irreparable damages to the Sagrada Familia, we encourage you to make yourself heard because your opinion is important:

1. Spread the word: tell your friends

2. Make yourself heard: sign-on

http://www.sossagradafamilia.org/

www.sossagradafamilia.org

2007-06-14T17:19:00.000+02:00

El tren d'alta velocitat que pot esfondrar la Sagrada Família
(i la Pedrera)

El Ministerio de Fomento de l'Estat espanyol ha aprovat un projecte que posa en greu perill la Sagrada Família (i la Pedrera), l'obra mestra de l'arquitecte català Antoni Gaudí, a Barcelona. El projecte en qüestió és la construcció imminent d'un túnel per a un tren d'alta velocitat (TAV -o AVE, Alta Velocidad Española-) que passarà per sota de la façana principal de l'edifici, l'anomenada Façana de la Glòria (c/ Mallorca).

Considerem que donada:

1. La vulnerabilitat i el pes d'un edifici tan singular com aquest.

2. La naturalesa inestable del sòl sobre el que s'assenta la construcció i els corrents subterranis que el travessen.

3. Les obres del túnel que seran molt agressives i duraran 28 mesos.

4. Tenint en compte que el monument rep una mitjana de 7.000 visites diàries.

És una vergonya que es dugui endavant un projecte semblant, ja que no es té en compte el desastre que suposaria que hi haguessin despreniments parcials o fins i tot un esfondrament total del temple, ja que això podria causar moltes morts i afectaria un edifici declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Però també volem denunciar que aquest no és l'únic edifici de Gaudí afectat pel traçat, ja que la Pedrera es troba en el traçat del túnel. També estan afectats d'altres edificis insignes del modernisme català, una singular masia del segle XIV, un refugi de la Guerra Civil (1936-1939) i dos jaciments arqueològics, a més de múltiples centenars d'habitatges de ciutadans preocupats.

Fes-te escoltar: envia un email!

Si també et preocupa que per la construcció d'aquest túnel per a un tren d'alta velocitat (TAV) la Sagrada Família pateixi conseqüències irreparables, t'encoratgem perquè la teva veu sigui escoltada:

1. Recomana aquest web als teus amics

2. Omple el següent formulari i la teva queixa serà automàticament enviada a totes les administracions i organitzacions, responsables o no del projecte de traçat, però que poden ajudar a modificar-lo.

http://www.sossagradafamilia.org/

--------------------------------------------------------

CiU travessant el desert (6)

2007-05-28T14:55:00.000+02:00

Ferreres 20/05/2007

CiU travessant el desert (5)

2007-05-10T18:44:00.000+02:00

Ferreres 17/04/2007

CiU travessant el desert (4)

2007-04-04T16:39:00.000+02:00

Ferreres 27/03/2007

CiU travessant el desert (3)

2007-02-27T12:29:00.000+01:00

Ferreres 20/02/2007

CiU travessant el desert (2)

2007-02-01T08:20:00.000+01:00

Ferreres 01/02/2007

S'ha acabat el bròquil

2007-01-30T06:44:00.000+01:00

AVUI 29/12/2006

S'ha acabat el bròquil

En el futur de la llengua ens hi va el futur com a poble

Salvador Cardús i Ros. Sociòleg i periodista

Si Joan Solà diu que cal plantar cara, sense esperar els bons propòsits per al 2007, jo ja m'hi poso. Tots els afortunats lectors de l'AVUI -pel fet de comptar amb els articles de Joan Solà- hem pogut llegir aquesta setmana al suplement Cultura com el mestre expressava una santa indignació a la catalana -és a dir, enraonada, serena i ferma- pel decret del govern espanyol que envaeix competències d'ensenyament. Naturalment, el decret no és l'única causa de la indignació, sinó la gota que fa vessar el vas. Solà és implacable -i exacte- en el seu judici: "Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble".

De fet, el decret del ministeri ha d'indignar per tres raons diferents, totes prou greus. En primer lloc, perquè envaeix competències que són de la Generalitat de Catalunya. Vull dir que ni que el decret establís que els nostres escolars havien de fer vint minuts mensuals de gimnàstica sueca, també hi hauria causa suficient per emprenyar-se. No en tinc cap dubte: la raó del decret no és pas resoldre un problema que, d'altra banda, no existeix, sinó que és un gest de propaganda, destinat al consum domèstic dels espanyols que mai no han paït la diversitat nacional, cultural i lingüística dels territoris annexionats a l'Estat espanyol.

En segon lloc, el decret és profundament ofensiu per al món escolar. Algú amb dos dits de front pot creure que des de Madrid es pot regular de manera universal com es poden assolir determinades competències lingüístiques? Pensen que és el mateix una escola de Bellver de Cerdanya, una de Castelldefels o una de Palafrugell, si és que saben on paren? El que és francament irritant, a més de la desconfiança cap als professors, és aquesta obsessió per intervenir en la programació, hora a hora, de les nostres vides. No ens poden deixar en pau, fins i tot en el cas que ens equivoquéssim?

Però, finalment, hi ha la qüestió particular de la intromissió en un estat de gravíssim desequilibri lingüístic, davant del qual l'únic que se'ls acut és donar un empenteta per acabar de fer-nos caure. Si els preocupessin les habilitats lingüístiques dels nostres nois i noies, mai no se'ls hauria acudit que això depenia de fer una hora més de castellà. S'haurien informat sobre els coneixements dels estudiants. S'haurien interessat per la qualitat de la llengua que s'aprèn i es parla. Haurien mirat d'entendre què és la immersió lingüística i què la llengua vehicular. I fins i tot haurien encarregat l'estudi que nosaltres no tenim sobre el veritable grau d'aplicació de tots aquests models d'aprenentatge. Els espanyols, que ens tenen la mida presa, saben que quan donem dades sobre el bon estat de la llengua catalana, mentim per donar-nos ànims a nosaltres mateixos.

També té tota la raó Joan Solà quan s'esgarrifa de la campanya Donem corda al català, que a la idea de llengua aturada, hi afegeix la de joguina de llauna, de les d'abans. Ja ho vaig escriure al seu moment. I, certament, diguin el que vulguin les autoritats lingüístiques del país, ha estat una campanya inintel·ligible, inútil, si no desincentivadora i tot. No hi ha cap dada creïble que faci pensar el contrari. Però el més decebedor és que després de tantes crítiques a les pors dels governs convergents, en l'actual etapa postnacionalista no haguem notat cap nova idea, cap nou projecte, cap cop de timó que hagi traspassat a la societat catalana el convenciment que el nostre futur com a poble va lligat al de la nostra llengua.

Els acomplexaments identitaris i un sentit ingènuament -i ridículament- pragmàtic han fet pensar que el català es defensava, sobretot, mostrant-ne una hipotètica i futura utilitat. És que un bistec amb patates demanat en català és més bo? Ara, per altres conveniències, es torna a sostenir el mateix, amb aquesta estranya idea de "despolititzar la llengua", radicalment oposada al fons del vell i clarivident manifest d'Els Marges de 1979, "Una nació sense Estat, un poble sense llengua". Despolititzar-la? Tot al contrari: cal tornar a explicar que amb el futur de la llengua ens hi va el futur d'aquest poble. I a més d'hipotètics usos instrumentals, cal mostrar el valor i la bellesa del català i desenvolupar l'estima i un gust exigent que n'esperoni la qualitat entre els qui el tenen com a eina de treball: mestres, periodistes, artistes, polítics... i que ara és sota mínims fins i tot als mitjans de comunicació públics o a les universitats.

El català no és en perill ni per l'inútil decret de Madrid, ni pels immigrants que encara no el saben. El català és en perill per la desídia poruga dels nostres governants, per l'absència de compromís nacional dels sectors professionals -econòmics i intel·lectuals-, i per la irresponsabilitat política i l'escassa estima que li té aquesta majoria nacional que remuga però que fins ara ha estat incapaç de plantar cara. Doncs s'ha acabat el bròquil. Tenim tot el 2007 per canviar el sentit d'aquesta davallada, per mostrar-nos intolerants, com escrivia Solà, al "sarcasme, la mentida, la humiliació i l'afebliment del nostre poble". Potser no tenim nom, però tenim llengua, oi? Doncs fem-nos sentir.

Plantem cara!

2007-01-29T14:19:00.000+01:00

AVUI 28/12/2006

Plantem cara

Joan Solà

Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.

Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.

CiU travessant el desert

2007-01-26T11:19:00.000+01:00

Ferreres 23/01/2007

Putxinel·lis criminals

2006-12-25T10:20:00.000+01:00

JAP 14/12/2006

Va per la mort de Pinochet

Kissinger. Aquell bandarra que va ser premi Nobel de la Pau viu com un rei

2006-12-25T09:59:00.000+01:00

El Punt 16/12/2006

La mort de P.

la columna
JOSEP M.FONALLERAS

Tothom té dret a reaccionar com vulgui davant de la mort de Pinochet. No puc ni vull criticar qui surt al carrer per celebrar el traspàs del dictador. Segur que l'alegria, encara que difusa per la maleïda impunitat i les trampes legals que han evitat una condemna en tota regla, prové d'un sentiment molt profund, de la necessitat d'exterioritzar tantes i tantes morts pròpies, tant de dolor. Em quedo, però, amb dos exemples que m'han corprès. De manera diferent.

El primer, l'article fenomenal que Vicent Partal va publicar a Vilaweb sobre Kissinger. En el dia de la mort de Pinochet, Partal parlava de l'exsecretari americà que no gosa sortir del seu país per por a ser reclamat per justícies de països democràtics i que, en canvi, des de casa, continua assessorant, informant i aconsellant països dictatorials. Aquell bandarra que va ser premi Nobel de la Pau viu com un rei. Va ser ell (i els que el protegien i tots aquells que ell es dedicava a protegir) qui va posar el ciment perquè Pinochet construís el monument a l'oprobi. Pensem-hi.

L'altre. Un petit homenatge del programa de Barril i Ollé al Canal 33. Amb la música de fons de Pablo Milanés i el seu «Yo pisaré las calles nuevamente», sobre el fons d'una foto del general colpista, tot de paperets de festa major que queien del cel i l'acabaven colgant. Discret, emotiu.

La mort de Pinochet ens és propera perquè molts de nosaltres vam viure la mort d'Allende com un fracàs sentimental. Hi vam morir una mica, en aquell assalt despietat a La Moneda. Som fills d'aquella primera eufòria d'esquerres, de les seves cançons, dels records emotius que es van generar. En major o menor mesura, hem viscut el destí de Xile com si fos el nostre. En la distància o molt de prop. Hi van morir amics o familiars o coneguts. Hi va morir un somni d'adolescència. Ens vam anar fent grans, amb la tragèdia xilena. Ara, assistim, orgullosos i dignes, a les exèquies discretes del traïdor, del lladre, de l'assassí, del psicòpata. Pensant en els paperets de festa major i en els kissingers que encara la ballen.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2196044

Pinochet i Franco

2006-12-25T09:57:00.000+01:00

Ferreres 11/12/2006

Ferreres 18/12/2006

El sinistre Kissinger

2006-12-25T09:54:00.000+01:00

Kissinger

per Vicent Partal
12/12/2006

Ahir, mentre Pinochet omplia portades, em vaig preocupar de saber què feia el seu gran amic Henry Kissinger. No vaig trobar gaires referències del dia que els relacionaren, però és més que evident que el dictador mort no hauria estat res sense el polític viu que encara remena la cua a Nova York. I és evident també que, en els crims d'aquell, alguna responsabilitat hi té aquest.
És així que vaig poder veure que, bàsicament, el senyor Kissinger passava el temps dirigint dues empreses d'assessoria política. La seua pròpia, Kissinger Associates Inc, a Nova York, i Kissinger McLarty Associates, a Washington. Curiosament, en aquesta època tan oberta, la primera ni tan sols té pàgina web i la segona és sospitosament opaca (http://www.kmaglobal.com/). Però l'ex-secretari d'estat també gasta una part del seu temps en activitats no estrictament professionals. De totes, en trobareu informació en aquesta altra pàgina, de SourceWatch (http://www.sourcewatch.org/index.php?title=Henry_Kissinger). Per cert que entre els seus 'treballadors' hi ha força falcons, com ara Paul Bremer, que havia de reconstruir l'Irac, i que entre els seus clients hi ha governs selectes com el de la Xina o el de l'Aràbia Saudita.

Malgrat el Premi Nobel de la Pau, la figura de Kissinger és una de les més sinistres de la història contemporània d'Amèrica. I des que s'han desclassificat documents importants de les administracions Nixon i Ford (http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB8/nsaebb8.htm) Kissinger ha rebut citacions judicials de França, el Brasil, Espanya, Xile i l'Argentina. Cap no ha avançat, però Kissinger ja no viatja gaire a l'estranger per por de ser detingut. De fet, el 2001 va fugir mig clandestinament de París. La policia va visitar l'hotel on es trobava per fer-li a mans una requisitòria perquè es presentés al jutge Roger Le Loir, que investiga els crims de Pinochet contra ciutadans francesos. Kissinger no hi va acudir, ans va deixar França a tota velocitat i no hi ha tornat mai més. Aquest mateix any el govern del Brasil no el va deixar anar a São Paulo i des d'aleshores els incidents lligats a la seua presència internacional han sovintejat, sortosament.
No és estrany, per tant, que Kissinger dedique una bona part dels seus esforços a criticar l'intent d'aclarir crims com l'Operació Còndor i a censurar els jutges que proven d'establir una jurisdicció global contra els crims polítics. A tall d'exemple, aquest article en què Kissinger elogia Espanya per no haver jutjat els responsables del franquisme (http://www.globalpolicy.org/intljustice/general/2001/07kiss.htm). No podíem pas esperar menys d'ell.

Vicent Partal director@vilaweb.com

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2189457

Allà sí, però aquí res de res

2006-12-25T09:49:00.000+01:00

Ferreres 14/12/2006

L'absoluta i vergonyosa impunitat dels criminals

2006-12-25T09:41:00.000+01:00

El Punt 12/12/2006

Generals i peons

la columna
JORDI SOLER

La mort de Pinochet ha suscitat tota mena de valoracions i comentaris, generalment negatius per al difunt, en tots els mitjans de comunicació. Ahir, en el programa de TV3 Els matins, Josep Cuní entrevistava el cantautor Raimon, qui, en un moment de la seva intervenció, va dir que Pinochet no era l'únic culpable de la situació que va patir Xile durant l'època de la dictadura, sinó que n'hi havia molts més, com ara l'ampli sector de la societat civil que hi estava d'acord. Efectivament, sí, però encara eren més culpables aquells que van assumir, des dels diversos nivells del poder, la responsabilitat de detenir, torturar i assassinar ciutadans pel sol fet de ser d'esquerres, o de simpatitzar-hi.

Molts lamenten que el general xilè se n'hagi anat d'aquest món sense haver sentit ni un sola sentència condemnatòria; el mateix jutge Baltasar Garzón ha parlat de les víctimes, que ja no podran tenir la pau interior que dóna saber que s'ha fet justícia. Atès que Pinochet va ser també un dels responsables de la sanguinària Operació Còndor, patrocinada, com el cop d'estat que el va dur al poder, pel llavors secretari d'estat nord-americà Henry Kissinger, s'entén que les víctimes i els seus familiar el volguessin veure finalment entre reixes.

Ara bé, i la resta de criminals de la dictadura? Ningú no jutjarà els càrrecs mitjans que van intervenir activament en la terrible repressió? No, els botxins i els seus caps més immediats, i els que donaven les ordres a aquests caps, tota la patuleia de criminals que s'acarnissaven amb els detinguts, fent-los patir fins a treure'ls la vida, gaudeixen ara mateix d'absoluta, i vergonyosa, impunitat. Els autors materials de les tortures i les matances, abjectes individus anònims que, en acabar la feina, tornaven a casa tan tranquils, sobretot de consciència, se'n sortiran, i cobraran una, per a ells, merescuda i plàcida jubilació. I n'hi havia d'haver molts, d'aquests peons de brega de la infàmia i la iniquitat. El que passa és que sempre se sol endur les medalles –oprobioses medalles– el que porta més galons.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2189832

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Tot això està molt bé, però també és aplicable al franquisme, no?

Zapatero no és capaç d'anul·lar els judicis del franquisme

2006-12-25T08:31:00.000+01:00

Pinochet i Franco, la mateixa setmana

per Vicent Partal
11/12/2006

Pinochet s'ha mort al llit, com Franco. Pinochet era un dictador, com Franco. Un militarot indecent, com Franco. Matava gent, com Franco. Robava, si fa no fa, tant com Franco. Amb la mort Pinochet s'ha deslliurat d'anar a la presó, on ja el portaven, sinó que la biologia ho ha evitat. Però ací ningú no gosa encara plantar cara a Franco. Trenta anys després de la seua mort aquesta setmana veurem com Zapatero no és capaç d'anul·lar els judicis del franquisme: tots il·legals pel pecat de naixença. I eixa és una bona diferència amb Xile. Bachelet es nega a retre honors al dictador, es planta i posa Pinochet allà on ha de ser: només una anomalia temporal, un parèntesi a esborrar de la democràcia xilena. Zapatero però integra Franco en el fil de les legalitats històriques. Com que no poden anul·lar-se els judicis franquistes? I perquè? Si el règim va ser il·legal les seues accions ho eren. I si no s'anul·len, si no les anul·les Zapatero, és perquè no deus considerar-lo tan il·legal.

El president espanyol i el seu partit diuen que no volen anul·lar els judicis del franquisme i les condemnes a homes i dones de la talla de Lluís Companys o el rector Pesset Aleixandre perquè una decisió d'aquest volum representaria una explosió del sistema judicial espanyol. Home! exactament d'això es tracta. Un simple decret anul·lant qualsevol decisió política presa pel franquisme, en base a la seua il·legalitat, canviaria el país i l'estat com un mitjó. D'entrada la legalitat seria republicana, ja que va ser contra la república, i no contra els Borbons que no pintaven res, que Franco es va insurreccionar. I d'ací per avall tot potes enlaire. L'actual règim constitucional espanyol, i el dia a dia que patim, té tantes arrels franquistes que negar validesa jurídica als actes del dictador faria més feina en un sol dia als tribunals que totes les votades que hem fet des de que algú li va explicar a Adolfo Suarez que no hi havia més remei que acceptar la democràcia.

I, ep, anul·lar la legalitat del franquisme encara seria benvolent en excés. No parle de dur a presó a Manuel Fraga pels morts de Vitòria, posem per cas, perque igual no em seguiria ja ningú a aquestes alçades.

Mirat així és cert, però, que continua fent mal que a Xile Pinochet s'haja mort sense passar pels tribunals i sense veure des de l'altra banda les reixes, sí. Però ja voldria jo que Zapatero tinguera un poquet de la dignitat i la valentia que demostra tenir la presidenta Bachelet negant a Pinochet els honors de cap d'estat per que el seu mandat no és igual als altres sinó una anomalia contraria a la democràcia xilena.

Vicent Partal director@vilaweb.com

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2188261

"La dissolució del meu país, Catalunya"

2006-12-09T13:42:00.000+01:00

AVUI 04/12/2006
Bústia

Dissolució

Em temo, després de sentir com als catalans ens diuen "ciutadans", de Catalunya en diuen "territori" i, finalment, que el que tindrem serà "patriotisme social" (què coi és, això?), que el que pretén el nou president de la Generalitat és la dissolució del meu país, Catalunya.

Martí Lloveras i Serracanta
Terrassa

Bayer i la Síndrome Tòxica

2006-11-30T17:33:00.000+01:00

AVUI Dijous 27 de maig del 2004

Enigmes

GERARD HORTA

A un quart de deu del matí, el 14 de març del 1994, Andreas Faber-Kaiser va traspassar a l'hospital de Can Ruti de Badalona. Per al gran públic –o el públic en general, o qualsevol d'aquestes simplificadores categories amb què es pretén conceptualitzar una cosa tan heterogènia i inclassificable com la complexa realitat de tota societat– l'Andreas (Barcelona, 1944), llicenciat en filosofia i lletres i rigorós investigador de camp, era conegut arran de dos programes de Catalunya Ràdio, estendards a la mitjanit dels diumenges del 1988 al 1994: Què volen aquesta gent i Sintonia Alfa. Paradoxalment, el títol del primer remetia no a la policia, sinó a éssers vinguts de lluny, ja que un dels eixos centrals de la seva passió recercadora consistí a capbussar-se en l'origen de la humanitat terrestre (sostenia que és un enginy biogenètic creat per éssers d'altres galàxies, igual que ho féu el bioquímic Francis H.C. Crick, guanyador del premi Nobel el 1962 i descobridor de l'estructura de l'ADN el 1953, al llibre Life itself el 1981).

Entre altres llibres, Faber-Kaiser publicà Sacerdotes o cosmonautas (1971), Cosmos-cronología general de la astronáutica (1972, premi estatal de cosmonàutica Julio Marial), Grandes enigmas del cielo y la tierra (1973), Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), OVNIS: el archivo de la CIA (1980), La caverna de los tesoros, Las nubes del engaño i Fuera de control (tots tres el 1984), Sobre el secreto (1985) i el darrer i més maleït, Pacto de silencio (1988).

Fundà i dirigí la revista Mundo Desconocido (1976-1982), pionera a l'Estat en aquest camp, amb col·laboracions d'articles i material gràfic internacionals exclusius, la qual obtingué el 1980 el premi Secinter a la millor revista especialitzada. Se centrà a pensar i argumentar les relacions no gaire tangibles entre el visible i l'invisible, i la distància que separa les narracions dominants del món a Occident amb les nombroses peces que no encaixen en un trencaclosques descriptiu, al capdavall frustrant quant a les nostres expectatives de saber què caram fem aquí, per què això i no allò, i quins fils mouen elits econòmiques distants les decisions de les quals resten sistemàticament fora de la nostre abast.

Mundo Desconocido fou censurada a l'Argentina per l'Ente Calificador, ateses les consideracions que s'hi feien sobre la CIA en diversos aspectes. Un dels seus col·laboradors i company de l'Andreas, el veneçolà Alberto Vignati, morí intoxicat en estranyes circumstàncies als 80 al continent sudamericà (llavors la seva recerca principal abraçava les experimentacions d'armament bioquímic per part de l'OTAN, en concret el tractament de conreus de pebrots amb una de les variants del pesticida organofosforat Nemacur de la companyia Bayer a Puerto Rico).

El pare de l'Andreas, Will Faber (1901-1987), fugí del nazisme primerenc i s'establí a Barcelona el 1932, per treballar amb l'Associació de Cartellistes. Residí durant cinquanta anys al carrer d'Homer, on cap placa municipal recorda el seu pas ni el del seu fill. El genocidi franquista i la seva continuació perversa durant la Transició arrasaren els murals i vitralls de Will Faber, autor de gravats igualment increïbles i de grafismes magnífics per a publicacions diverses, reclosos al mateix pou de l'anestesiament col·lectiu a què s'han marginat tant de temps obres com les de Joan Ponç (molt influent sobre l'obra de Will) i de l'altre gran avantguardista Francesc Garcia Vilella. Antoni Ribera, ufòleg referencial a l'Estat espanyol (honorat el 1979 a Londres per la Cambra dels Lords), va ser un dels bons companys de Will, i tingué força a veure amb el fet que l'Andreas s'aboqués a les escletxes fràgils de la ufologia i la criptopolítica.

L'any 2000, Ignasi Puig Alemán escrigué un llibre en què homenatjà en Will i l'Andreas ( Los Faber. Will Faber, el suprapintor. El enigma, Andreas Faber-Kaiser, Edicions EPIC), enmig d'un desinterès mediàtic generalitzat. S'hi recull el trajecte de Faber-Kaiser com a crític sistemàtic de la frivolitat i la mercantilització associada als tripijocs i els abusos implícits en els àmbits de les paraciències, i dels usos aprofitats per part d 'il·luminats de tota mena i de poders instituïts. A casa seva havia hostatjat més d'una persona que ho necessitava, inclosos militants anarquistes (sempre acabava els editorials de Mundo Desconocido escrivint-hi "Salut").

Dins Pacto de Silencio (amb greus problemes de distribució, si bé els exemplars comercialitzats s'esgotaren) denuncià la incúria del ministeri de Sanitat espanyol i l'Organització Mundial de la Salut amb relació al paper exercit per una multinacional alemanya quimicofarmacèutica i els serveis d'intel·ligència nord-americans entorn de tomàquets de molt baix preu comercialitzats a Roquetas de Mar dins el context de l'esclat i l'expansió de la síndrome tòxica (allò dels "bichitos en el aceite"), de la qual resultaren 650 morts, 25.000 afectats (molts, crònics) i un silenciament pesant com una llosa.

Segons ell, l'oli de colza era innocu, i la clau de l'afer raïa en els tomàquets tractats amb organofosforats aplicats a la guerra bioquímica de baixa intensitat. Els consumidors dels tomàquets de l'especialitat Lucy –poc selectes, venuts en mercats ambulants i consumits per persones amb magres ingressos econòmics– n'haurien esdevingut víctimes involuntàries, a tall literalment d'experimentació humana.

Faber-Kaiser rebé nombroses amenaces de mort –ho reafirmà més d'un cop en públic– i tant ell com el seu entorn més proper –A. Ribera, André Malby– mantingueren que la malaltia que acabà matant-lo li fou inoculada. Cambio 16 titulà, a la portada del núm. 681 del desembre del 1984: "Escándalo colza. Un producto Bayer envenenó a España". Al cap de dos mesos el director, J. Oneto, plegà del càrrec. Bayer guanyaria la querella contra el setmanari.

Com digué el 1985 el doctor Antonio Muro, militant del PSOE i investigador oficial del ministeri de Sanitat, "tothom qui toca aquest tema s'hi crema". Muro trobà un antídot del pesticida Nemacur-10 –prohibit en diversos països europeus per la seva perillositat, de venda lliure a Espanya als 80– i fou despatxat de la feina. Morí al cap de molt poc temps.

Catalunya Ràdio anuncià el traspàs de l'Andreas al butlletí informatiu de les 11 del matí del 14 de març del 1994. Segons Ignasi Puig a les 12 del migdia, però, la notícia ja havia estat esborrada. Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.

No el vaig conèixer –jo era un adolescent quan llegia Mundo Desconocido –, però vull significar un record sincer i fratern d'Andreas Faber-Kaiser –i del pare Will, la mare Emma Kaiser, i dels fills de l'Andreas, en Sergi i la Mònika, perquè mantinguin sempre a recer del vent el llegat que deixà–, per l'anhel de llibertat que compartí amb tantes persones i pel seu rebuig constant de les maneres com els més alts poders econòmics i militars (com ara la Comissió Trilateral i el Pentàgon) instrumentalitzen el desconegut en qualitat de mitjà per sotmetre les societats. En paraules seves: "La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada [...]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor". Lluny del present i despullats de futur solem lluitar i perdre. De vegades, la vida. No és ni de bon tros el tipus de món en què un voldria ser, però som aquí, com l'Andreas. Encara.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Sospito que aquest article li van publicar perquè només en van llegir el començament.

Qui en vulgui saber més pot anar a:

http://personal.telefonica.terra.es/web/fir/arti/st.html

http://free-news.org/afaber02.htm

http://free-news.org/botinc01.htm

http://free-news.org/index02.htm

http://www.cbgnetwork.org/1525.html

http://www.cbgnetwork.org/129.html

http://blogs.periodistadigital.com/herrkoch.php/2006/04/17/p22454

...

Un episodi més de la històrica manipulació global

2006-08-28T01:49:00.000+02:00

El Punt 13/09/2002

> L'enganyifa de l'11-S

la galeria

JORDI BILBENY

La matinada de dimecres, enllestia el llibre d'en Thierry Meyssan, 11 de Septiembre. La Gran Impostura. Ningún avión se estrelló en el Pentágono. Hi cercava explicacions a llacunes que havia observat a la versió oficial del fets. Si us he de ser franc, des del primer moment vaig tenir el pressentiment que darrere de tot plegat hi havia, com de costum, alts càrrecs de l'exèrcit nord-americà, de les empreses d'armament i de la CIA. Hi havia detalls que no em quadraven, com les especulacions borsàries, l'hora de l'atemptat, el lloc precís d'impacte dels avions, els missatges anòmins que havien corregut que donaven avís del que venia; el fet que des del primer moment en Bush parlés d'«una declaració de guerra» i la rapidesa amb què es van construir les proves per acusar en Ben Laden, obviant qualsevol altra línia interna d'investigació.

Amb tot, però, la gran quantitat d'informació que es va generar els dies següents em va anar difuminant aquella certesa fins a fer-me creure que, si no es tractava d'un cop d'estat, com a mínim deurien saber què s'esdevindria, i haurien deixat que succeís per aprofitar-lo militarment. Ara, després de llegir en Meyssan, em refermo en les meves primeres suposicions. Hi ha massa proves que apunten al si dels Estats Units. Massa evidències que ens diuen que si no contrastem i pensem la informació podem acabar creient que la història és un còmic per a innocents.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Només vull afegir que el llibre és certament molt il·lustratiu i recomanable.

Es pot llegir a:

http://www.gpi.tsc.uvigo.es/~xulio/Web-Tv/Libro1.pdf

La tecnologia ens farà esclaus

2006-08-27T21:17:00.000+02:00

Això és el que passa si intentes escanejar un bitllet de banc amb el Photoshop.

No cal ser gaire malpensat per entreveure tot el que això suposa i el que hi ha al darrere.

Ara mateix tots els estris tecnològics susceptibles de poder-ho fer estan espiant tot el que fem d'una manera o una altra (càmeres digitas de fotografia i de vídeo, telèfons mòbils, impressores, escàners, GPS's, tota mena de software començant per Photoshop i el propi Windows...)

Almenys ho podrien avisar quan els compres!

Podrien dir alguna cosa com "Aquesta fantàstica càmera digital, a part de gravar a les imatges la data i l'hora de totes les fotografies, tothom que les miri a l'ordinador podrà saber que ha estat vostè qui les ha fet"

Els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors

2006-08-23T01:23:00.000+02:00

El Punt 19/07/2006

> La Guerra Civil: conflicte entre els dos governs

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l'independentisme polític, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa

tribuna

AGUSTÍ BARRERA PUIGVÍ

Com a prova del conflicte entre els dos governs tenim l'exemple de Mallorca, quan el capità A. Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el govern català, desembarca a Mallorca l'agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d'un mes, per una ordre directa del govern de la República, tramesa al cap de l'expedició, les milícies abandonen l'illa, sense que el govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l'ordre d'evacuació. Es tractava de fer fracassar l'expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afermat el prestigi polític i militar del govern català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval de l'Aviazione legionària, que permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Països Catalans.

Opinions autoritzades dins del camp de l'independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys, s'havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l'Estat, en una guerra d'alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l'antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d'esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l'Estat, i la mateixa voluntat d'eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l'independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS) —primer, presoner de la CNT-FAI; i després del maig del 1937, del PSUC—, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d'anticatalanisme i d'espanyolisme del govern de la República, quan s'instal·là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, diputat (1931-36) ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l'Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: «No estoy haciendo la guerra contra Franco —deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez— para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.

»De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.»

Tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d'un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España.

Des del moment que el govern de la República s'instal·la a Barcelona (novembre de 1937), el govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l'antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de cap de govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així al maig de 1937, s'apoderà de l'ordre públic i l'organització militar; dels proveïments, al gener del 1938; dels transports, al març del 1938; i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del govern de la República l'agost del 1938; fets que l'enfrontaran amb el govern català presidit per Lluís Companys.

Així doncs, veiem que l'espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d'esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d'aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.

Després de l'ocupació, al gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s'havien fet en el procés de construcció nacional i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps de 1931-37, amb el seu nivell d'autogovern, segueix viu en el record, la història i l'imaginari col·lectiu. Es tracta d'aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.

La voluntat de destruir Catalunya

2006-08-08T13:25:00.000+02:00

El Punt 18/07/2006

> La guerra d'agressió contra Catalunya

La Guerra Civil va ser en realitat un conflicte atiat per l'aliança entre la burgesia, l'exèrcit i part de l'Església contra la cultura catalana. La voluntat de destruir Catalunya era ben present en els protagonistes del «pronunciamiento»

tribuna

AGUSTÍ BARRERA PUIGVÍ

S'anomena molt sovint la guerra del 1936-39 guerra civil quan, de fet, fou una guerra de classes i d'agressió contra la nació catalana. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera aliada amb l'exèrcit i l'Església (llevat d'honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder; a l'altra banda, les classes populars, que s'havien situat al costat del govern català i dels partits i organitzacions sindicals. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l'Espanya atàvica contra les altres nacions de la Península.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l'ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i el procés d'espanyolització. L'historiador Pierre Vilar escriu: «El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista.» Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: «Una altra qüestió que sembla també bastant clara va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya en l'origen i l'evolució del conflicte.»

Hi ha uns tics imperials de l'Estat espanyol cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s'han de mantenir sotmeses, sota el mot d'ordre de «la unidad de los hombres y las tierras de España», concepte ben vigent encara avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada «Garzón és Garzón», aquest jutge deia: «Lluitar contra la unitat de l'Estat és un dels pitjors crims que es pot cometre»; darrere d'aquesta formulació hi ha, però, una raó bàsica: la de l'espoli fiscal de les colònies interiors, en el cas de la Catalunya Principat de 14.204 milions d'euros o 2,4 bilions de pessetes l'any 2003.

Guerra i revolució

Després del 19 de juliol del 1936 ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l'afebliment dels mecanismes de control de l'Estat. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l'Estatut del 1932, el govern català assoleix el nivell més alt d'autogovern d'ençà del 1714; com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d'un estat, controlant el comerç exterior i fent que el president de la Generalitat commutés penes de mort; el 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC el decret pel qual es crea l'exèrcit de Catalunya, que després per pressions del govern central serà transformat en l'exèrcit de l'Est; en el BOGC número 217 del 3 d'agost, un decret ordena la formació de la conselleria de Defensa, que crida a lleves i abasteix el front d'Aragó; pel decret de col·lectivitzacions d'indústries i comerços del 24 d'octubre de 1936, en el context d'un model d'economia mixta i mitjançant els comitès obrers de control, s'iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com ara a la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) i a l'Algèria independent d'A. Ben Bella (1962). La creació d'una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià; la formació de les Milícies Pirinenques, amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del govern català, i el desenvolupament d'una important indústria de guerra dirigida pel Comitè d'Indústries de Guerra (8 d'agost de 1936) situà el nivell d'autogovern molt per sobre del fixat per l'Estatut del 1932. Aquesta indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d'explosius, que servien per abastir el front d'Aragó i d'altres fronts de la Península; 500 fàbriques de material de guerra donaven feina a 51.000 obrers de manera directa i a 30.000 de manera indirecta. El subfusell Fontbernat, conegut també com Labora, la pistola F. Ascaso, fabricada a Terrassa, i l'obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions són exemples de l'esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.

Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: «La resposta catalana a la guerra fou la fermesa d'ajudar Madrid i el front d'Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d'iniciatives. Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península.» Encara el 12 de gener del 1938 es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l'Exèrcit Popular, un 40% del seus efectius. Aquest fou l'esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel govern de l'Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per reduir el nivell de l'autogovern català, en una situació de conflicte permanent entre els dos governs.

2006-06-26T10:19:00.000+02:00

El Punt 24/06/2006
El lector escriu

> Tot era teatre

El Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol han representat els clàssics, però efectius papers del «policia bo» i el «policia dolent» amb els catalans per tal de mobilitzar la gent anti-PP a votar que sí al referèndum per l'Estatut de Catalunya.

La cara de l'Acebes rient l'altre dia a Mataró tot pujant al cotxe mentre l'escridassaven ho deia ben clar per a qui ho volgués veure: «Crideu, crideu, que us fotrem durant 25 anys més i ni tan sols ho veieu.» Estava claríssim, i tot i així han enganyat molta gent. La jugada els ha sortit perfecta i, per tant, no dubto que la repetiran sempre que puguin.

En fi. Així és la majoria: fa el que li diuen a la tele que faci. I prepareu-vos que vénen les eleccions catalanes, i després les municipals... Encara sort que també hi ha altres sensibilitats nacionals.

J.M. Barcelona

Prou cinisme. DIGUEM NO a l'ESTAFATUTET

2006-05-14T01:41:00.000+02:00

El Periódico 13/05/2006
Cartes dels lectors
Cartes sobre l'expulsió d'ERC del Govern tripartit i l'anunci d'eleccions

·Sento una pena infinita en veure la nostra ensenya en mans d'elements polítics capaços de passar-se dos anys criticant ERC per donar suport a un president espanyolista, perquè aquest està supeditat a Madrid. I ara que el president Maragall executa l'ordre més anticatalana i antidemocràtica de totes, com ha estat l'expulsió d'ERC del Govern, el primer que ha dit CiU que farà és donar suport a aquest president espanyolista tant pel referèndum com en el dia a dia. Els espanyolistes ja poden fer campanya pel sí, perquè potser algú que no sàpiga de què va la cosa els el donarà sense més ni més, però el meu no i el de molts catalans a aquest referèndum no serà únicament un no al trist acord entre Mas i Zapatero, també voldrà dir no a tanta hipocresia i a tant cinisme econòmic disfressat de responsabilitat política.

Jordi A. García Sentmenat

Feixisme global

2006-05-03T13:38:00.000+02:00

El Periódico 28/04/2006

Dos periodistes danesos, inculpats

ELS REPORTERS, del diari Berlingske Tridende, van ser acusats ahir pel fiscal general d’atemptar contra la seguretat de l’Estat després que, el 2004, haguessin revelat un informe dels serveis secrets que dubtava de l’existència de les armes de destrucció massiva a l’Iraq. AFP

El Punt 28/04/2006

> Detenen a Egipte el director de l’oficina d’Al-Jazeera

EFE.. El Caire.

La policia egípcia ha detingut el director de l’oficina al Caire de la televisió de Qatar per satèl•lit Al-Jazeera, després d’acusar-lo de difondre notícies «falses» dels atemptats del Sinaí. Hussein Abdelghani, de nacionalitat egípcia, va ser detingut dimecres a la nit a l’hotel de Dahab on s’allotjava per cobrir el triple atemptat de dilluns al país. El periodista va ingressar a la presó preventiva en espera de ser interrogat pel fiscal. Abdelghani va ser arrestat després que informés dels atemptats suïcides de dimecres al nord del Sinaí contra policies i soldats de la força multinacional d’ob servació. Al-Jazeera ha estat criticada per governs àrabs per la difusió de programes i entrevistes amb opositors als règims d’estats com Jordània, Kuwait, l’Aràbia Saudita i Bahrain.

La ignorància de la pròpia història

2006-04-25T07:36:00.000+02:00

AVUI 21/04/2006
Bústia

Bandera espanyola

Jordi. Barcelona

He vist que s'estan publicant molts articles i comentaris a Catalunya al voltant de la Segona República Espanyola i els seus símbols. Jo només vull aportar que conèixer la pròpia història pot ser un bon antídot per a l'autoodi i el ridícul.

La gent que crema banderes espanyoles hauria almenys de saber que està cremant la bandera de la Marina Catalana. Quan al segle XVIII es van adonar que ja sortia en massa mapes i gravats per censurar-los o fer-los desaparèixer tots i que, a sobre, era respectada a tots els mars coneguts, van tenir la genial idea d'apropiar-se-la.

Els que van cremar la reproducció de la nau Santa Maria que hi havia al port de Barcelona per ser un símbol espanyolista potser s'ho haurien pensat dos o tres cops si haguessin sabut que tota l'empresa de la Descoberta d'Amèrica va ser catalana.

De la mateixa manera els que passegen ara a Catalunya la bandera de la Segona República haurien de saber que el morat és el color de Castella. Era tanta la consciència castellana que els símbols espanyols eren en realitat els catalans i que ells ho hi havien aportat gaire res que a la primera oportunitat que van tenir van aprofitar per colar-ne un dels seus. Si no em creuen només cal que mirin l'escut del Reial Madrid.

Ens han esborrat dels mapes i dels llibres

2006-04-25T07:11:00.000+02:00

El Punt 24/04/2006
El lector escriu

> Tirant lo Blanc i l'autoodi de Vicente Aranda

VÍCTOR ALEXANDRE, ESCRIPTOR.
Barcelona

Realment no pot ser més insignificant i anodina, aquesta versió cinematogràfica de l'heroi de Joanot Martorell, amb batalles desnerides i un actor protagonista, Caspar Zafer (Tirant), incapaç de transmetre la més mínima emoció. Són Leonor Watling, Íngrid Rubio i Victoria Abril les úniques que, de fet, donen una certa entitat al film, ja que Giancarlo Giannini i Jane Asher, en els papers de l'emperador i l'emperadriu de Bizanci, es passegen per la pantalla com ànimes en pena a la recerca d'un director que estimi la història que explica en lloc de servir-se'n per canalitzar les seves fòbies. I és que l'autoodi de Vicente Aranda és massa fort perquè hagi resistit la temptació d'utilitzar el gran clàssic de la literatura catalana per intentar ridiculitzar-ne l'heroi i convertir-lo en una barreja d'impotent i ejaculador precoç. És més, amb els noms castellans en la versió doblada a l'espanyol –Tirante, Hipólito...-, la identitat de Tirant i dels seus homes passa subtilment a ser espanyola. Cosa que porta Aranda a caure en la seva pròpia trampa, ja que amb l'espanyolització de Tirant, l'impotent no és català –ni bretó, com en la novel·la–, sinó espanyol. Al final, però, l'única impotència real és la d'Aranda per fer alguna cosa més que un telefilm.

Peró hi ha una altra qüestió que és convenient que els catalans sàpiguen, i és la mentida descarada de la productora, Carolina Films. Una productora que, com informava el 18 de maig del 2005 l'àrea de Normalització Lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia (Balears), va prometre que Tirant lo Blanc seria estrenada exclusivament en català als Països Catalans. Aquesta notificació es va produir arran del rumor generalitzat que la pel·lícula es projectaria en espanyol als territoris de parla catalana. Igualment, en paraules de Bernat Baldomero, cap de premsa de Carolina Films, es va dir que el rodatge en anglès s'havia fet per la voluntat –paraules textuals– d'«universalitzar l'obra, i que la nostra literatura i la nostra cultura siguin difoses i respectades arreu del món». Finalment, ja hem vist com aquestes declaracions s'han convertit en un enfilall de mentides. Només hi ha 10 còpies en català per a tots els Països Catalans: set al Principat, dues al País Valencià i una a les Illes. Realment vergonyós.

Quant a la «universalització de l'obra i de la nostra llengua i cultura», només cal afegir-hi que els dossiers internacionals de premsa ( www.tirant-lo-blanc.com), per voluntat de Vicente Aranda i de la productora, tenen per títol en anglès Tirant lo Blanc/Tirante el Blanco, i diuen coses com aquesta: « Tirante el Blanco tells the story of the famous knight Tirante... » I, referint-se als almogàvars, hi afegeixen: «...the fierce almogávares, a class of Spanish soldiers who fought during the Christian Reconquest of Spain... " (els ferotges almogávares, una mena de soldats espanyols que van lluitar durant la reconquesta cristiana a Espanya...). Això ho diu una pel·lícula subvencionada per la Generalitat de Catalunya i TV3, i ho reparteix pel món Vicente Aranda, un director nascut a Catalunya. D'acord amb aquest perfil d'autoodi profund, sembla lògic pensar que si Aranda fos jueu, seria antisemita. Per sort, no ofèn qui vol.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Ja no sortim ni als mapes ni als llibres d'història.
I no els cal pas dissimular.
Tenen molt clar que quan ens facin perdre la llengua hauran liquidat definitivament aquesta "anomalia històrica resistent" anomenada Catalunya.
El que no té perdó és que encara no ho tinguem clar nosaltres mateixos i, a sobre, els estiguem ajudant a aconseguir-ho.

Impunitat per al totalitarisme global

2006-04-20T16:50:00.000+02:00

AVUI 19/04/2006

Londres no jutjarà cap policia per la mort de Menezes
No hi ha prou proves contra els agents que van confondre el jove amb un terrorista

Cap dels policies implicats en la mort del brasiler Jean Charles Menezes, cosit a trets el 22 de juliol passat al metro de Londres al ser confós per un terrorista, serà processat, segons el diari The Sun.

Un jurista encarregat de revisar el cas per a la fiscalia general de la Corona, citat pel diari, manté que les proves dels fets delictius contra els agents que van disparar al jove brasiler, pensant-se que es tractava d'un terrorista suïcida, semblen insuficients. Per tant, no recaurà cap càrrec sobre els policies que van matar l'electricista brasiler, de 27 anys, ni tampoc sobre els seus responsables jeràrquics.

La font sosté que "es van cometre errors, però això no equival a mostrar un comportament delictiu". "Els policies que van obrir foc actuaven seguint ordres", afegeix el jurista. "No es pot esperar de forma realista que siguin perseguits per la justícia", va afegir la font. No obstant, segons el diari, el cap de la policia metropolitana, Ian Blair, segueix sotmès a fortes pressions perquè presenti la dimissió, tal com reclama la família de Menezes, en cas que la investigació reveli errades organitzatives.

El noi va rebre set trets de bala al cap, disparats per dos agents d'elit de Scotland Yard, a l'estació de metro de Stockwell l'endemà de l'atac terrorista fallit a la capital i dues setmanes després dels atemptats suïcides del 7 de juliol, que van fer 56 morts i 700 ferits.

La policia, sota una gran pressió aquell 22 de juliol, va rebre l'ordre de matar els sospitosos de ser potencials kamikazes. En aquell moment hi havia encara quatre sospitosos lliures. Però, malgrat els dubtes que Menezes va despertar en els agents, el jove brasiler no duia cap motxilla on pogués amagar els explosius.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Vergonya i fàstic sense límits.
No puc dir res més sense que se'm regiri l'estómac.
I tenen la barra de dir-ne llibertat i democràcia de tot plegat.

Si us voleu fer una idea del que ens espera (i més aviat del que ens pensem) aneu a veure "V for Vendetta". Com a pel·lícula de ficció no val res, però vista en clau anticipativa no té preu.

Sort que també hi ha dones que ho veuen

2006-04-20T16:23:00.000+02:00

El Periódico 11/04/2006
Cartes dels lectors

Prou de paternalisme

Ana Llamas Morales
Barcelona

Es pretén que no hi hagi més homes que dones en les empreses, els consells directius, la judicatura, la direcció dels centres educatius i fins i tot a l'Exèrcit. I tot això per decret, amb una llei que establirà una determinada quota. ¡Quin insult! Les dones no necessitem això. El que necessitem és que en els processos de selecció de les empreses no es tingui en compte el sexe, només la idoneïtat; que si decidim formar una família, l'Estat o l'empresa ens permeti conciliar-la amb la feina, i que hi aporti guarderies, ajudes econòmiques i horaris flexibles; que se'ns respecti i es valori el que aportem a la societat; que es persegueixi els empresaris que paguen menys a una dona que a un home. Creïn vostès aquestes condicions i nosaltres farem la resta. Aquesta llei és de l'estil de les altres: hem passat del paternalisme del pare al del marit, i ara al de l'Estat.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Hauria de ser evident, però fins que no es parli simplement de persones es continuarà discriminant tota mena de col·lectius. Si per mirar de compensar-ho no se'ls ocorre res més que anar fent lleis de discriminacions positives (ningú s'adona que són 2 paraules que es contradiuen?) anem arreglats!

Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya

2006-03-30T13:40:00.000+02:00

EL LECTOR ESCRIU
El Punt 30/03/2006

> La catalanitat de Colom

Vicenç Danglas. Granollers

En Jordi Bilbeny és un historiador que en els seus llibres ha demostrat la catalanitat d’en Cristòfor Colom, entre altres fets que la historiografia espanyola ha amagat durant segles. En la seva darrera obra, Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya, en Bilbeny ens mostra amb detall el llinatge i la vida de qui fou insigne compatriota. Als anys vint del segle passat, els historiadors catalans defensaven que Colom fou català. Ja als anys quaranta, els supervivents deien que fou genovès. Per què avui dia els historiadors catalans segueixen essent «la veu dels seu amo» i negant-se a veure l’evidència? Per què TV3 emeté el documental d’en Bilbeny, La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica, de matinada i sense avisar? Que encara tenen por, tots plegats?

Els polítics són mentiders professionals

2006-03-30T13:25:00.000+02:00

El Punt 29/03/2006
MIQUEL PAIROLÍ

> Preparem els paraigües

Com que els partits favorables al nou Estatut no tenen pas inconvenient a anunciar que ja estan preparant la campanya del referèndum, seria bo que els ciutadans també ens disposéssim a prendre les precaucions mentals necessàries per contrarestar-ne els efectes.

Els partits es disposen a llançar-nos a sobre un imponent ruixat d’entusiasme, d’alegria, d’idees bones, belles i positives, de candor polític, de fraternitat hispanocatalana, tot el que vulgueu. Ens volen empènyer a les urnes ben empeguntats de catalanisme de sucre candi, ben impregnats d’optimisme històric, mentre els pares de la pàtria, estarrufats com paons, es pengen la medalla d’haver aconseguit el millor estatut de la nostra història, que els agrada de dir.

Per tant, preparem els paraigües. Han de ser paraigües de pastor, d’aquells d’abans, negres i grossos, de teixit gruixut i volada ampla, amb una estructura de mànec i barnilles consistent, capaç de resistir un xàfec com el que ve. Perquè ells tiren pel dret, sense manies. Aquí s’han eliminat els matisos i tot és glòria. El president Maragall, per exemple, va dient a qui el vol escoltar que el nou Estatut reconeix Catalunya com a nació. I això no és cert.

De manipulacions com aquesta ens n’abocaran a sobre tantes com convinguin. Precisament un dels problemes del nou Estatut és l’eliminació del concepte de nació tal com constava en la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre. Ara, el preàmbul conté un text informatiu en què s’exposa un fet que ja sabíem, que el Parlament ha definit Catalunya com a nació. Però immediatament es recorda que la Constitució espanyola reconeix Catalunya com a nacionalitat. I aquí el que val no són les opinions del Parlament, tal com s’ha demostrat de sobra, sinó la Constitució espanyola.

De manera que no fem bromes ni enganyem la gent. El nou Estatut no reconeix pas Catalunya com a nació. Tot el contrari, s’ha posat molta cura a evitar aquest reconeixement. Però estan disposats a fer-nos beure a galet i a fer passar bou per bèstia grossa. Ull viu, doncs, i paraigües a punt.

On són els traductors simultanis? I després els demanem al Congrés...

2006-03-30T13:16:00.000+02:00

El Punt 16/03/2006
EL LECTOR ESCRIU

> Llengua i traducció

Joaquim Puntí i Freixer. Vic (Osona)

La senyora Mònica Terribas és una gran professional? Jo crec que no, perquè no fa servir sempre la llengua pròpia de la televisió que li paga el sou. Quan, en algunes entrevistes, renuncia conscientment a fer servir la traducció simultània es desacredita com a gran professional del periodisme mundial. S’admeten excuses ridícules.

L'esclavitud moderna

2006-03-13T12:33:00.000+01:00

> La «bogeria» d’empenyorar-se a 50 anys

Joan Oller
El Punt 12/03/2006

Fa pocs dies, l’Associació d’Usuaris de Bancs i Caixes d’Estalvis i Assegurances (Adicae) va considerar en boca del seu vicepresident, Fernando Herrero, que les noves hipoteques a 50 anys són «una bogeria» i una cosa totalment «desaconsellable», ja que un estudi d’aquesta organització assenyala que un usuari quan en contracta una acabarà pagant dues vegades l’import del pis per al qual havia demanat el préstec i, a més, després de 25 anys «pràcticament només haurà pagat la part corresponent als interessos» i gairebé res del préstec pròpiament dit. Herrero va denunciar també la situació d’indefensió que pateixen els usuaris i les pràctiques «abusives» en contractar una hipoteca, i va destacar les que obliguen l’usuari a assumir la hipoteca del constructor en el moment de comprar l’habitatge.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

De tan evident com és encara s'ha de dir.
Trist, molt trist.

Abans se'n deia dia de la dona TREBALLADORA

2006-03-10T18:32:00.000+01:00

Cartes dels lectors
El Periódico 09/03/2006

El dia de la dona

Com a dona i treballadora no m'identifico amb el Dia Internacional de les Dones que se celebra cada 8 de març. Em sento discriminada pel fet que se celebri aquest dia especial. La igualtat entre homes i dones no existirà mentre hi hagi dies que ens diferenciïn. No és aquest el camí, ni la paritat per llei ni la discriminació positiva ni aquesta absurda moda del que és políticament correcte, és a dir, "treballadors i treballadores", "companys i companyes", "nens i nenes", etcètera. La igualtat existirà quan a igual lloc de treball el sou sigui igual i les oportunitats les mateixes. Quan jo obtinc una cosa vull que sigui pels meus mèrits, no pel fet de ser dona. No vull que les llistes electorals s'omplin de dones perquè el Govern de torn ho ha decidit així, sinó per la seva capacitat, exactament igual que ho exigeixo als homes que es puguin presentar. Això sí que es mereix una llei.

Marta Álvarez
Barcelona

El massacrador de Txetxènia

2006-02-14T11:38:00.000+01:00

Cartes dels lectors
El Periódico 13/02/2006

La visita de Putin

Borz Ali Islamov
President de l'Associació Democràtica de Txetxens a Espanya

Voldria denunciar al jutge Fernando Grande-Marlaska la situació tràgica en què ens trobem a Txetxènia en els últims sis anys, amb Vladímir Putin com a president de la Federació Russa. En aquest període s'han produït inimaginables assassinats. Per ordre personal del comandant general de la Federació Russa, Vladímir Putin, s'ha assassinat al voltant de 200.000 persones (gent gran, dones, criatures...) i hi ha milers de desapareguts. Sembla que estiguem vivint en un altre segle, en un altre món on no es respecta res, ni els drets humans més elementals ni, per descomptat, la Constitució. Se segueixen construint camps de concentració, que estan prohibits en el conveni mundial de la defensa per als drets humans. Tenen milers de txetxens com a ostatges i la vida d'un compatriota nostre no val res. Ens torturen, ens humilien, ens assassinen, ens ofenen. A Txetxènia tenim centenars de cementiris il.legals amb milers de morts sense identificar, i la majoria són nens, dones i avis. Si existeix Justícia a Rússia és només per eliminar els que facin nosa a les idees de Vladímir Putin i el seu equip de Govern. Els refugiats de Txetxènia residents a Espanya estem angoixats amb la visita a Espanya de Putin. ¿Què hi té a veure un país civilitzat com Espanya amb un assassí com Putín?

Perfectament bilingüe

2006-02-14T11:29:00.000+01:00

AVUI 14/02/2006
Bústia

Canviar de llengua
Voldria explicar la meva experiència recent pel que fa al perill d'extinció de la llengua catalana a Catalunya.

El dilluns 6 de febrer va començar un curs d'escriptura creativa en una entitat financera. El curs havia estat anunciat en català. La professora va ser presentada en català i en català va començar el curs. Vint minuts després, el curs ja s'impartia en castellà. Es van sentir perles com aquesta: la professora va afirmar que ella és perfectament bilingüe. Una participant va dir que, tot i que parla català, el castellà li agrada molt. Demanar perdó per tornar a emprar el català va ser freqüent, tant per part de la professora com d'algun participant, malgrat que una participant demanava amb insistència que li parléssim en català "porque así lo aprendo". Aquesta noia va dir que portava un mes a Barcelona.

Als catalans que no canviem d'idioma se'ns acusa de ser mal educats i intransigents. Jo em pregunto: ¿no és un cas de barra apuntar-se a un curs en una llengua que no es parla, esperant que es faci en una altra que sí es parla? ¿No seria de més bona educació aprendre primer l'idioma i després apuntar-se al curs? ¿Ens podem imaginar una situació igual en països com ara França, Anglaterra o Itàlia?

Tinc curiositat per veure què passarà a la propera classe. Potser em tornaré a quedar sola parlant en català, potser contagiaré algú més. Probablement el curs serà "perfectament bilingüe".

Inés Tell

Rahola, Azaña i Catalunya

2006-01-26T08:37:00.000+01:00

El Periódico 26/1/2006
Cartes dels lectors

L'ACORD DE L'ESTATUT
Rajoy, Mas i Carod
Cartes sobre el pacte entorn del nou text estatutari
(...)

Pilar Rahola, en el seu article del 24 de gener, lloa Zapatero per l'assumpte de l'Estatut i el compara amb Manuel Azaña, dient que ha estat la jugada compromesa d'un demòcrata seriós. Només vull recordar a Rahola una cita famosa d'Azaña: "És una llei de la història la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys". Sense comentaris.

Jordi
Barcelona

TOTS CÒMPLICES DE LA C.I.A.

2006-01-18T12:31:00.000+01:00

Internacional
RESULTATS PREVIS DE LES INDAGACIONS SOBRE LES PRESONS SECRETES

Els països europeus coneixien les activitats il.legals de la CIA

• El responsable de la investigació del Consell d'Europa parla d'"hipocresia"
• Diu que alguns governs hi van cooperar activament i altres van ser tolerants

EL PERIÓDICO
GINEBRA

Els països europeus estaven al corrent de les activitats il- legals que l'Agència Central d'Intel.ligència (CIA) duia a terme als seus territoris. La comprometedora denúncia la va fer el fiscal suís Dick Marty, director de la comissió del Consell d'Europa que investiga l'existència de les presons secretes i els vols clandestins que l'agència nord-americana va posar en marxa en el marc de la lluita contra el terrorisme.
"Des de fa dos, tres anys, els països europeus sabien perfectament el que estava passant", va declarar Marty, que va qualificar de "xocant" la passivitat demostrada pels governs europeus en aquest assumpte. "Hi va haver països que hi van col.laborar activament, altres que van ser tolerants i uns altres simplement van decidir mirar cap a una altra banda", va afegir.

CRÍTIQUES ALS EUA

Està previst que el responsable suís entregui un informe preliminar de la investigació al Consell d'Europa el dia 23, tot i que ja va advertir que les indagacions seran "llargues i complicades". Marty va posar el dit a la llaga al constatar que "no és possible transportar persones d'un costat a un altre", com va fer la CIA, "sense que els serveis secrets dels països europeus n'estiguin al cas".
L'investigador suís va criticar "la hipocresia" dels països europeus, però tampoc es va estar de carregar contra els mètodes que els EUA han utilitzat des de l'11-S per combatre el terrorisme. Per Marty, aquests mètodes són "inacceptables" perquè violen els drets humans i no respecten les Convencions de Ginebra. I va recordar, això sí, que la reacció més vigorosa contra les suposades tortures practicades pels agents de la CIA no es va produir a Europa.

GRÀCIES A McCAIN Si la prohibició de torturar els presoners en mans d'autoritats nord-americanes figura ara a les lleis dels EUA "ha sigut gràcies a l'esmena d'un senador americà i republicà", va declarar Marty. Es referia a John McCain, respectat veterà de la guerra del Vietnam, que va aconseguir que el president, George Bush, firmés l'esmena el dia 31 de desembre.

En aparença indignats, els mandataris europeus es van guardar les crítiques més ferotges quan la secretària d'Estat dels EUA, Condoleezza Rice, va visitar el continent per arreglar el greuge. El Govern nord- americà no va confirmar ni va desmentir mai la informació sobre l'existència de presons secretes de la CIA a terreny europeu, però tot i així, abans i després de la visita de Rice, dos països s'han erigit en bocs expiatoris de la crisi: Polònia i Romania, on sembla que hi va haver les presons clandestines.

UNA INJUSTÍCIA

"És injust", va dir Marty, que creu que és hora que Europa digui si tolerarà més les activitats il.legals dels serveis secrets d'EUA. El responsable de la investigació europea va explicar que hi ha casos que els mitjans de comunicació van airejar basant-se en documents oficials que ja es consideren provats, i va citar el de l'egipci Abu Omar, segrestat el 2003 per agents de la CIA a Milà. Omar va ser traslladat a Alemanya en un avió que va sobrevolar Suïssa i després el van entregar a Egipte, on el van torturar.

Noticia publicada a la pàgina 15 de l'edició de 15/01/2006 de El Periódico

Les misèries que amaga aquesta Constitució

2006-01-10T22:51:00.000+01:00

El Periódico 08/01/2006

DISCURS COLPISTA
Arenga inacceptable
Carta sobre l'amenaça del general Mena d'intervenir militarment a Catalunya

Tots sabem què significa "enviar l'Exèrcit": guerra, assassinats, barbàrie. Però el general Mena no ha fet res d'il.legal. Només ha explicat allò que està escrit a la Carta Magna, que diu que Espanya és una presó de la qual els pobles no poden sortir per la seva pròpia voluntat, i el seu guardià és l'Exèrcit. Així doncs, si només declara obeir la Constitució, ¿per què el volen sancionar? És ben senzill: ha posat als ulls de tothom les misèries que amaga aquesta Constitució.

Moisès Parés Torres
Terrassa

Espanyols i militars. Militars i espanyols

2006-01-10T09:50:00.000+01:00

El Punt 10/01/2006

> Militars, altra vegada

El lector escriu
ORIOL PIJOAN. Girona.

El cap del gloriós exèrcit espanyol ens amenaça. I sabeu què diuen tots els manuals d'història del món mundial d'aquest exèrcit espanyol:

«L'exèrcit espanyol té el gran honor de ser un dels únics exèrcits del món que ha perdut absolutament totes les guerres en què ha participat.» (Encara trobareu algun cretí fastigós vestit de militar que dirà que van guanyar la Guerra Civil!)

«No hi ha cap exèrcit al món que hagi matat més espanyols que l'exèrcit espanyol.»

«De totes les nacionalitats del món, a qui ha matat més l'exèrcit espanyol és precisament als ciutadans de nacionalitat espanyola.»

Per tant, històricament, a allò a què s'ha dedicat l'exèrcit espanyol és a assassinar espanyols. Si us plau, pel bé de la humanitat, dissoleu-vos. Quin fàstic.

Ja tinc ganes de veure el debat!

2005-12-22T23:33:00.000+01:00

AVUI 22/12/2005
Bústia

'Millennium' i Colom

M'agradaria que aquesta carta servís per fer un recordatori al programa Millennium de Televisió de Catalunya i al seu director i presentador, el senyor Ramon Colom. El passat (molt passat de fet) 20 de novembre del 2004, Millennium, al Canal 33, recordava la figura d'Isabel la Catòlica en el cinquè centenari de la seva mort. Un cop acabat el debat, i ja de matinada, es va emetre el documental de David Grau L'apropiació del descobriment d'Amèrica: una conspiració d'Estat? que tracta de la falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica.

El mateix Ramon Colom, tot presentant la pel·lícula, va reconèixer que no tenia gran cosa a veure amb el tema central del programa i, valorant l'interès del tema Cristòfor Colom, es va comprometre a tractar-lo en profunditat en el futur.

Aquest futur, malauradament, encara no ha arribat.

A mi m'agradaria molt veure un Millennium tractant el tema de Colom, la descoberta d'Amèrica i la manipulació posterior respecte a aquest fet. I tornar a veure aquest documental, si pot ser, en millor horari. Però el més interessant seria poder disfrutar d'un debat, amb la presència de Jordi Bilbeny i amb algun dels seus col·laboradors d'una banda i alguns historiadors dels que defensen posicions contraposades a les seves, d'una altra. Seria molt d'agrair, perquè de coses sobre Colom se'n diuen i escriuen moltes, però debats seriosos on s'enfrontin arguments no veig que n'hi hagi mai cap.

L'excusa perfecta podria ser que el 2006 serà el cinquè centenari de la mort de Cristòfor Colom.

Jordi Mas
Barcelona

Som territori vençut

2005-10-25T20:07:00.000+02:00

Nosaltres, els híbrids

Isabel-Clara Simó
AVUI 23/10/2005

Bé, doncs ja està signat. Els meus representants han signat, voluntàriament, que no hi ha una literatura catalana sinó un híbrid. Si l'Institut Cervantes convoca algun esdeveniment literari, la literatura catalana no hi entra, perquè escriu en llengua perifèrica; si és l'Institut Ramon Llull, hi entra, però a mitges. Si ho dius, ets un radical i un discriminador.

Si conviden Catalunya, el territori, no podem anar a Frankfurt ni els escriptors valencians, ni els illencs, per pura definició; si és la llengua, aleshores per què es conviden les lletres castellanes? La cosa és que hom ha posat com a excusa, com a subterfugi, que són els alemanys els qui diuen qui són escriptors catalans i qui no ho són (i els aranesos? i els que escriuen en caló?), i han posat com a excusa que mira com són d'integradors. Però no és veritat: el que volen és no molestar, tot anticipant-se a la possible (i improbable) protesta d'algú, no fos cas que féssim més nosa de la que fem.

No es tracta de pluralitat sinó de política, la que diu que la cultura catalana és una part, si pot ser irrisòria, de la cultura espanyola, i si et queixes ets un coi de radical. A mi no m'agrada ser una ciutadana de segona, mancada com estic de la virtut de la resignació. Fa una mica de cosa recordar que hem triat una llengua en què no vam ser educats, que ens ha costat moltíssim esforç, que hem acceptat d'antuvi que, en el franquisme, no tindríem mai ni prestigi ni condicions d'igualtat, i que, avui, fora de ridícules subvencions als editors, no tenim cap estímul i no hem superat la condició de subalterns. Ens ho diu el nostre propi govern: som una província, que vol dir pro vincere: territori vençut.

Si no tens por no ets viu

2005-10-25T20:04:00.000+02:00

La política de la por

De petit ens deien que vindria l'home del sac per tal que ens portéssim bé. Ara la cosa ha canviat. Els nostres polítics ens volen alliçonar sota la consigna que els homes som bons però que si se'ns vigila serem millors. L'amenaça de la grip, dels atacs terroristes o de la crisi econòmica amb el nou Estatut són exemples d'una política de la por que ens fa ser millors, més obedients. Jo em pregunto si s'està plagiant el model del govern Bush, incloses les lleis antitabac. Ell ja fa anys que practica la política de la por amb cert èxit. No deu ser que el poder vol que siguem més volubles que humans?

David Rabadà
AVUI 23/10/2005

Getafe, París, Londres

2005-10-23T08:42:00.000+02:00

A GETAFE ES PEGUEN PER CATALUNYA

DESCLOT
AVUI 20/10/2005

No guanyem per a sorpreses. Cada dia hi ha un motiu per celebrar Nadal abans d'hora. Els diaris de Madrid d'ahir es feien ressò d'una d'aquelles notícies que tanta tinta fan córrer a l'Espanya profunda i a la superficial.

L'Ajuntament de Getafe, localitat de 165.000 habitants situada prop de Madrid i al costat de Fuentelabrada, Leganés i Pinto -que ja és tenir-ne ganes- va convocar un ple extraordinari per decidir si el Congrés ha d'admetre a tràmit l'Estatut de Catalunya o si l'ha d'enviar directament a l'abocador de la capital. Pel que es veu, a Getafe tots els gats porten permanent i no es deixen pentinar. A Getafe la gent no es deu pixar pels carrers, ni hi ha prostitució ambulant ni els top manta salden els èxits de la temporada. Ni hi ha atur ni cal sanejar les aigües o solucionar la sequera. No. A Getafe els preocupa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Rebentaran d'un atac de cosmopolitisme. Tanta modernitat enlluerna. Getafe, París, Londres. El cronista proposa a l'Ajuntament de barri de Brooklyn que portin al ple l'Estatut. L'ONU ho recomana.

Molt bé. A Getafe ho van fer i, per acabar-ho d'arreglar, van acabar a bufetades. Un equip de hooligans del PP de la ciutat i les localitats del costat s'hi van acostar amb pancartes per exigir la unitat d'Espanya i acusar Zapatero de traïdor. L'alcalde, que és socialista, va haver de suspendre el ple, però la bronca va continuar al carrer, entre porrades de la guàrdia urbana i empentes dels espontanis, que s'insultaven i que fins i tot ploraven i gemegaven. El cronista proposa incloure Getafe en la ruta de les passions de Setmana Santa. Esparreguera i Getafe, un destí comú.

Al final, el PSOE i IU van guanyar i van aprovar un text on demanaven que l'Estatut de Catalunya es discuteixi al Congrés democràticament. Quin avanç! Quin progrés!

Més dades sobre Churchill

2005-10-10T12:27:00.000+02:00

He recuperat un article vell.
Crec que no calen comentaris.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

“Me alegro de que los nacionalistas estén haciendo progresos”, le
escribía Winston Churchill a su mujer el mismo día de la caída de
Irún en manos de las tropas franquistas.
Y añadía, poco después, que “mejor para la seguridad de
todos si los comunistas son aplastados”.

Eran palabras del mismo hombre que se afanó para que sus amigos
conservadores leyeran Mein Kampf, de Hitler, y se hicieran cargo
de la magnitud de los peligros que amenazaban Europa.

Todo eso ocurría en el cada vez más remoto siglo XX, durante la
guerra civil española. (...)

JOSÉ ANDRÉS ROJO, Madrid
El País 26-09-2001

Anticatalans i perillosos

2005-10-05T20:19:00.000+02:00

Heu vist "Hotel Rwanda"?
Just abans de començar el genocidi en aquest pais africà, les emissores de ràdio vomitaven coses de l'estil "els Tutsis són escarbats, s'ha d'aixafar els escarbats", "Els amics dels escarbats també són escarbats" etc. etc.
I la gent no es pensava que hi hagués perill real.
Poc després, amb una excusa inventada, començaven a massacrar gent a centenars de milers i a cops de matxet.

Jo no hi vaig tanta diferència amb que està passant ara i aquí amb emissores com la COPE del Jiménez Losantos o amb diaris com El Mundo del Pedro Jota en relació als catalans. També ens pensem que no hi ha perill real. Fins i tot hi ha gent que diu que se'ls escolta o llegeix "per riure" o perquè té accés al diari a la feina i li surt "gratis"

Aquí teniu una petita mostra dels efectes "inofensius" que comencen provocar.

El dia que vinguin de cara i armats, què direm?, que no ens ho pensàvem?
No serà que no en tinguem exemples al llarg de la nostra història!

I si m'equivoco, MILLOR.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

El Punt 28/09/2005

> Tots som catalans?

El lector escriu

ANTONI MUSELLAS SALA. Palamós (Baix Empordà).

A Palamós, al carrer on visc, l'11 de setembre passat a dos quarts de dotze del matí des de casa estant, vaig sentir aquest comentari que venia del carrer: « Hoy es algo, hay muchas banderas de Catalunya, qué asco.» El feien dues vailetes d'uns 16 i 17 anys que viuen al barri. Dues persones segurament nascudes a Catalunya, de pares d'origen d'alguna regió espanyola. Jo pregunto: A Catalunya, tots som catalans?

Cartes dels lectors

APROVACIÓ DE L'ESTATUT
Ara, a Madrid
Cartes rebudes sobre la nova norma estatutària acordada pel Parlament de Catalunya

Som una empresa catalana dedicada a la venda de teixits i ahir vam rebre una carta per fax que diu: "Por la presente, me dirijo a ustedes para informales de que a partir de hoy, 30/9/2005, debido a la lucidez de sus políticos para no querer pertenecer como hasta hoy a ESPAÑA, yo estoy en mi derecho de comprar a fabricantes ESPAÑOLES y no querer hablar en catalán, como así lo dice el abominable estatuto que se ha aprobado por esa gente que tienen ustedes como dirigentes, y que ustedes no han hecho nada por que esto no se produjera. Mis impuestos me gusta pagarlos a quien no se lo pueda quedar como el 3% famoso. A partir de esta fecha les pido que no me visiten. Sin más por la presente, Serafín Segovia Vendrell (Sera's Tapicerías de Valladolid)". Per més sorprenent que sembli, és real.

Martí Mancilla Muntada
Granollers

Noticia publicada a la pàgina 20 de l'edició de 01/10/2005 de El Periódico

Terrorismes

2005-09-26T16:23:00.000+02:00

Espies britànics a l'Iraq

El Punt 24/09/2005

El lector escriu
ANTONIO CONTRERAS. Barcelona

La detenció a l'Iraq i el posterior alliberament a trets per l'exèrcit de la coalició de dos espies britànics que portaven explosius i anaven vestits d'àrabs, fa pensar en la possible mà negra d'aquests serveis d'intel·ligència darrere d'alguns dels criminals atemptats amb bombes que cada dia delmen la població civil. La sospita ja ha saltat en alguns mitjans de comunicació occidentals i comença a ser general entre la població iraquiana.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Sempre és la mateixa història. Ja no ens hauria de sorprendre.
I és clar que, si sempre els ha funcionat, per a què canviar de procediment?
Hauria de ser feina de tothom aconseguir que els terrorismes d'estat deixessin de "funcionar"

Carta sobre Churchill

2005-07-27T17:25:00.000+02:00

Li volen fer un monument a Barcelona al tal personatge.
Surten articles per tot arreu demanant-ho.

Si de coses tant recents ja no hi ha memòria... no vull ni pensar en les de fa més temps ni en les conseqüències que haurem de patir de tanta desmemòria!

Vist el que en diu l'Haro Tecglen a El Pais (més avall), potser encara s'ha quedat curt.

Sense sorpreses: a La Vanguardia NO n'han publicat una de semblant responent un article seu (més avall).

Toca tornar a veure "Sí, Ministre" els caps de setmana

Salut, peles i República

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

El Punt 21/07/2005

> Tinc por de Churchill

El lector escriu
Jordi. Barcelona.

El senyor Manuel Castaño preguntava a El Punt del 15 de juliol Qui té por de Churchill?. Doncs per exemple jo, senyor Castaño. Perquè a aquestes altures és indiscutible el tarannà colonialista, eurocentrista, racista i malaltissament anticomunista del personatge.

Un personatge que trobava d'allò més normal la utilització de gasos verinosos contra els kurds i els afganesos perquè es tractaven de tribus incivilitzades, que justificava en nom de la superioritat racial de l'home blanc tota mena de despropòsits contra indis americans, aborígens australians o palestins, que ja li estava bé que a la guerra civil espanyola els feixistes i els comunistes (així, en genèric) es matessin mútuament, sobretot si acabaven guanyant els feixistes. Afegim-hi l'aniquilament innecessari de la població civil de ciutats com Dresden, pura venjança de l'«ull per ull» per la destrucció de Coventry i que es va repartir Europa amb Stalin sense cap vergonya!

La seva suposada lluita contra els totalitarismes, tan pregonada per gent com vostè, que només veuen de la realitat i de la veritat la part que més els agrada i els convé, va ser prou minsa com per oblidar l'estalinisme i, oh sorpresa!, el franquisme. Que no va ser totalitarisme això? I vostè li perdona tot això dient que tots els grans homes tenen clarobscurs. Ja que són grans homes els obscurs no compten?

Senyor Castaño, gràcies en bona part a la «superioritat moral de Churchill» (i a la de Roosevelt, i a la de Truman, i a la d'Eisenhower i a la de tants altres) Franco no va tenir gaires problemes internacionals per poder alçar-se contra la República, desencadenar una sanguinària guerra civil, una repressió salvatge i una dictadura que va durar 30 anys més després d'acabada la Segona Guerra Mundial.

Jo crec que aquesta mena de superioritat moral s'assembla massa a aquella altra de la «supremacía de la raza» i la «unidad de destino en lo universal». I acabo dient-li que som moltes les persones preocupades per l'islamisme, però pel to dels seus articles més aviat sembla que n'ha fet una obsessió.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

EDITORIAL: VISTO / OÍDO EDUARDO HARO TECGLEN

Inocente pero oscuro

EL PAÍS - Radio y TV - 25-07-2005

Leo frases de odio contra el enemigo; serán las mismas que el enemigo dirá contra nosotros. Esto es una guerra. Por fin tenemos enemigos y podemos expresarnos con saña. Nuestra sociedad había perdido el estimulante del odio desde que acabó el comunismo -si se ha acabado- y el Tercer Mundo aparecía como un inocente al que deberíamos ayudar. Desde Bush es distinto. Bush, Aznar, Blair, y sus lexicólogos, han dotado la eterna lucha de clases de un vocabulario duro: y de armas magistrales, doctorales. Ésos quieren quitarnos lo que hemos acumulado. En el XIX, en el XX, decíamos que la acumulación se debía a nuestra mayor capacidad intelectual, a nuestra posesión de la verdad, al verdadero Dios, a que éramos la punta de lanza de la evolución. Un día no lo pudimos sostener: renegamos del racismo para acabar con Hitler, aceptamos la ideología de la igualdad pero no la práctica.

Aún hoy no es lo mismo ser negro que blanco, mujer que hombre, niño que adulto, pobre que rico. Oscuro era el brasileño que corría para no perder el metro en Londres, tan oscuro como un paquistaní, y un par de hombres de Scotland Yard le tumbaron y aferraron; otros tres le dispararon cinco balazos en la cabeza. Era inocente. Pero ¿se puede decir de alguien que es inocente y oscuro? Los detectives no hicieron más que seguir sabias instrucciones del ministro del Interior: disparar a matar, pero sólo a la cabeza; si se le da en el cuerpo, puede llevar un chaleco de dinamita que mate a los agentes. Y a otros inocentes -si es que hay inocentes- próximos.

Alguien recuerda que la policía inglesa no lleva armas: antes, el policeman iba desarmado pero protegido por una horca invisible que mataría al que atentara contra ellos. Por eso, a veces, tenía que trabajar el Ejército. En la calle de Sidney, Londres, 1911, se hicieron fuertes unos letones, de los muchísimos que había exiliados. La policía los cercó, avisó al ministro del Interior y éste apeló al Ejército. Llegaron los soldados y el ministro. De frac, sombrero de copa, fular de seda blanco: dirigió los cañones, ordenó el fuego y mató al grupo anarquista anticomunista de Pedro el Pintor, o Pedro el Letón. El ministro era Winston Churchill. Dimitió porque los diarios populares denunciaron su brutalidad. Le hicieron ministro de Marina. Y un par de errores graves más le llevaron a primer ministro. Ya es un héroe mundial, eliminados sus socios: Roosevelt, sospechoso de socialista; Stalin, cargado de crímenes.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

> Qui té por de Churchill?

de set en set MANUEL CASTAÑO. El Punt, 15 de juliol de 2005

La Fundació Catalunya Oberta està fent campanya per honorar la memòria de Churchill i reclamar que Barcelona li dediqui un monument. Amb tants problemes com arribem a tenir? Doncs sí, precisament per això, per tants problemes i tants desafiaments com hi ha. No és per atzar que recentment s'han reeditat les seves memòries i n'apareixen diverses biografies; la necessitat de recuperar els valors que Churchill va encarnar en la lluita contra els totalitarismes està entre els signes del nostre temps. I això és precisament el que deu haver escandalitzat les ànimes beòcies que s'han afanyat a retratar-lo amb el pitjor perfil -com si poguéssim ignorar que tots els grans homes tenen clarobscurs-; només falta que proposin un homenatge a Chamberlain i Daladier com a referents per a la UE, ara que Chirac i Schroeder -no cal dir el seu escolanet de Madrid- semblen resignats a reincidir en el derrotisme de Munic. Amir Jahanchahi, un dissident iranià, afirmava després de l'11-S que és precisament «en Churchill, en el seu entossudiment profètic que ens hem d'inspirar en aquest combat vital» no pas una guerra clàssica sinó un combat multidireccional, una guerra que serà «tan militar com econòmica, tan diplomàtica com política» contra el tercer totalitarisme -ço és l'islamista-. I tenir sempre present la churchilliana idea que els qui van preferir el deshonor a la guerra, es van haver de trobar tot seguit amb el deshonor i amb la guerra.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

La moral de Churchill

LOS TOTALITARIOS odian nuestra idea de la libertad, la democracia, los derechos humanos

ORIOL PI DE CABANYES - La Vanguardia 13/07/2005

Estos fanáticos totalitarios tienen declarada la guerra a Occidente. En la historia siempre se han dado fundamentalistas que, en nombre de uno u otro absoluto, han practicado el terrorismo. Todo terrorismo busca desmoralizar al enemigo. Y los occidentales, todos los que vivimos en las sociedades abiertas, lo somos para ellos. Aunque no queramos saberlo. Pero simplemente por nuestra forma de vivir ya hemos sido considerados enemigos por parte de todos estos islamistas fanatizados que creen que el progreso material contribuye a distraer el puro vínculo que sus criaturas deben a un Dios, Todopoderoso y Absoluto, a quien interpretan servir matando y a cuya idea fundamentalista todos los humanos deben una obediencia total. ¿Islam, al fin y al cabo, no quiere decir sumisión?

Los fanáticos del islam -aunque no todos pasan de las creencias a los hechos- odian todo lo que para ellos representa Occidente: el progreso técnico, el materialismo, el hedonismo. Por ello el absolutismo islámico quiere administrarnos un severo correctivo. Volvemos a los tiempos de los almorávides. Cuando Bin Laden se reclama de Al Andalus o de la guerra santa contra "los cruzados" (¡) nos está diciendo que no ha perdido una memoria histórica que sí que ha perdido Occidente. Y mantiene abiertas heridas, y tal vez humillaciones, de hace mil años.

Los totalitarios que ponen bombas en el transporte público de nuestras capitales quieren hundir la moral de la ciudadanía de las sociedades libres. Somos, todos, sus enemigos. Odian nuestra idea de la libertad, la democracia, los derechos humanos, la economía de mercado, la no discriminación entre hombres y mujeres, el diálogo entre las personas, la libre expresión de las ideas.

Y esto hay que saberlo: la guerra santa que unos pocos islamistas fanatizados han emprendido contra la civilización occidental tiene que tenernos a todos, decididamente, en contra.

Es admirable cómo han afrontado las acciones terroristas los londinenses, sus políticos y sus medios de comunicación. Precisamente estos días conmemoran en el Reino Unido el 60.º aniversario de la victoria contra el nacionalsocialismo y el fin de la Segunda Guerra Mundial. Winston Churchill, cuya superioridad moral alguien ha querido discutir aquí frívolamente y con mezquinos argumentos, recuerda así en sus memorias el triunfo sobre el totalitarismo: "Agotados y cansados, empobrecidos pero animados y ahora triunfantes, disfrutamos de un momento sublime. Dimos gracias a Dios por la más noble de su bendiciones: la sensación de que habíamos cumplido con nuestra obligación".

"Pero todavía queda mucho por hacer -añadía Churchill, dirigiéndose a un pueblo al que años antes había prometido sólo ´sangre, sudor y lágrimas´- y tenemos que estar preparados para próximos esfuerzos mentales y corporales y para sacrificarnos más por las grandes causas si no queremos volver a caer en la rutina de la inercia, la confusión de objetivo y el temor cobarde a ser adultos. No se tiene que debilitar un ápice el estado de ánimo alerta y vigilante. A pesar de que el espíritu humano necesite la celebración festiva, tiene que aumentar la fuerza y la resistencia con las que cada hombre y cada mujer reemprenda la tarea que tiene que hacer".

Se echan de menos en nuestras sociedades, hoy tan satisfechas, mensajes de este tono. Pero ¿estamos dispuestos a ser conminados así?

APOSTATAR AMB RAPIDESA

2005-07-15T12:12:00.000+02:00

APOSTATAR AMB RAPIDESA

ÁNGEL Montoto
Periodista

He apostatat de la meva condició de catòlic. Fa uns dies vaig rebre la fotocòpia de la meva partida de baptisme amb l'anotació al marge de l'apostasia que vaig requerir ¡el 25 de maig! Sí, amb signes d'admiració, ja que estic admirat de tanta prestesa. Les raons perquè una persona com jo, ateu des de fa més de 20 anys, hagi decidit canviar la indiferència per l'apostasia són molt senzilles: no és possible la més mínima relació amb una Església i una jerarquia, nomenada pel reaccionari Wojtyla, que ha tornat a l'enfrontament i a la crispació social; una Església mancada de clientela, però que, consistida en el fet que gairebé tots els espanyols hem estat batejats, rep cada any de l'Estat mig bilió de les antigues pessetes; una Església, finalment, entossudida a competir en intolerància amb els xiïtes.

No obstant, el que avui m'interessa comentar, per exemplar i per animar els indecisos, és la rapidesa i la facilitat amb què he aconseguit apostatar, ja que tothom sap perfectament totes les traves i travetes que utilitza l'Església per evitar que un individu, batejat sense el seu consentiment en una breu cerimònia, abandoni conscientment la seva tutela. Atribueixo aquesta eficàcia a la qualitat humana i liberal del sacerdot que em va atendre, però he d'acceptar també la utilitat del consell d'un amic: "A més a més, adverteix-los que si no actuen correctament i en un temps lògic, recorreràs a la justícia ordinària".

I és que, afortunadament, tenim una Constitució que defensa la nostra llibertat de consciència, una llibertat que ningú ens podrà prendre mai.

Noticia publicada a la pàgina 5 de l'edició de 15/07/2005 de El Periódico

----------------------------------------

Discrepo amb el comentari final, perquè la llibertat ens la van prenent dia a dia i cada cop més depressa (i aixó que mai hem arribat a un nivell gaire alt) i la ditxosa i sacrosanta constitució no ens en defensa pas, més aviat al contrari en el cas dels catalans. Però és agradable pensar que almenys ens podem fer esborrar amb certa rapidesa de la llista de l'esglèsia catòlica. És poc però ja és alguna cosa.

Còmplices i encobridors dels abusos

2005-04-22T10:53:00.000+02:00

EL PAIS, lunes 18 de agosto de 2003
SOCIEDAD

El Vaticano ordenó a los obispos, en 1962, ocultar los abusos sexuales

Un documento firmado por Juan XXIII amenaza con excomulgar a quien hable del tema

El Vaticano dio instrucciones a cada obispo católico de ocultar los casos de abuso sexual que se produjeran en la Iglesia, en un documento de 1962, según publicó ayer el periódico británico The Observer. El documento, titulado Crimine solicitacionis, reclama "estricto" secreto y amenaza con la excomunión a quien hable del tema. El descubrimiento ha provocado duras críticas de abogados especializados en defender a supuestas victimas de abusos sexuales cometidos por sacerdotes. La Iglesia refrenda la autenticidad, pero niega que se planificara el encubrimiento.

"El documento prueba que existia una conspiración international de la Iglesia católica para silenciar temas de abuso sexual", comenta el abogado estadounidense Daniel Shea, que ha intervenido a favor de las víctimas, en varios casos de abusos cometidos por sacerdotes. Fue él quien entregó el documento al periódico y, según afirma, ya lo había remitido hace un mes a las autoridades de su país. "Se trata de un intento retorcido de ocultar conductas criminales, y es una validación del engaño y el encubrimiento", subraya. Se asegura que el texto se lo pasó en Alemania un sacerdote conocedor de la Curia.

Un portavoz de la Iglesia católica de Inglaterra y Gales negó ayer que las instrucciones secretas del Vaticano fuesen parte de un encubrimiento organizado y se quejó de que los abogados estuvieran "sacándolo de contexto" y "distorsionándolo". Aseguró que el documento se refiere a "procedimientos intemos de la Iglesia en caso de que un sacerdote fuese acusado de utilizar la confesión para solicitar sexo. El texto no prohíbe a las víctimas denunciar el delito civilmente. La confidencialidad de que habla aspira a proteger a los acusados, igual que sucede con los procedimientos en los tribunales de hoy. También toma en consideración la especial naturaleza del secreto implicado en el acto de confesión".

Son 69 páginas en latín, que incluso instan a la víctima a que haga un juramento de secreto cuando presente su denuncia ante responsables eclesiásticos.
El documento señala que la instrucción de los casos debe "ser diligentemente almacenada en los archivos secretos de la Curia como estrictamente confidencial. No puede ser publicada ni pueden añadirse comentarios".

"Excomunión"

Los obispos reciben órdenes de actuar "de la forma más secreta" y de "observar el más estricto secreto". La divulgación se considera merecedora de "pena de excomunión".
El documento se centra en el abuso sexual derivado de la relación confesional entre un sacerdote y un miembro de la congregación, pero también se refiere a lo que denomina el "peor crimen", descrito como un acto obsceno perpetrado por un clérigo con "jóvenes de cualquier sexo o con animales".

El abogado Richard Scorer, que se ocupa de niños que han sufrido abusos de sacerdotes en el Reino Unido, señala que el documento es "explosivo", y añade: "Siempre hemos sospechado que la Iglesia católica encubría sistemáticamente el abuso y trataba de silenciar a las víctimas. Este texto parece probarlo. Amenazar con la excomunión a quien hable muestra como los principales responsables del Vaticano se aprestaban a impedir que la información llegase al dominio público". Según Scorer, la fecha del documento,1962, supone un duro desmentido al argumento esgrimido por la Iglesia de que los abusos sexuales son un fenómeno moderno.

Para los abogados, una carta enviada por el Vaticano a los obispos en 2001 demuestra que hasta esa fecha el documento de 1962 estaba en vigor. Se trata de una carta firmada por el cardenal Joseph Ratzinger, prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe (que sucedió formalmente a la Inquisición) y considerado como el maximo ideólogo de la Santa Sede.

Tomas Doyle, un capellán estadounidense en Alemania y experto en leyes eclesiásticas, indica tras examinar el documento: "Es ciertamente un indicativo de la obsesió patológica que la Iglesia católica tiene con el secreto, peso no es en si mismo una pistola humeante. Sin embargo si ha representado el establecimiento de una política continua para encubrir a toda costa los crímenes cometidos por el clero. Hay demasiados informes autentificados de víctimas que han sido seriamente intimidadas al silencio por autoridades de la Iglesia; no es posible, por tanto, considerar que tal intimidacion es una exception y no la norma". Concluye Doyle: "Si este documento se ha usado como justificación de la intimidación, entonces seria un marchamo al encubrimiento. Es obviamente un gran si que requiere pruebas concretas".

http://www.pepe-rodriguez.com/Sexo_clero/Documentos
/Sexo_clero_Crimine_solicitacionis_1962.htm

----------------------------------------

Si això no és complicitat i encobriment que algú m'expliqui què ho és.
Com a jerarquia ho sabien. Com a jerarquia són culpables.
I fixeu-vos que hi surt mencionat el nou papa: "Se trata de una carta firmada por el cardenal Joseph Ratzinger, prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe (que sucedió formalmente a la Inquisición) y considerado como el maximo ideólogo de la Santa Sede"

Apostatar

2005-04-06T22:06:00.000+02:00

Moviments socials impulsen una campanya per l’apostasia

L’actitud bel·ligerant i ultradretana de l’Esglèsia Catòlica ha provocat l’allau de sol·licituts per renunciar a engrossar les llistes que utilitza la institució per rebre milionaries subvencions

Un lobby moral i empresarial

Durant el govern del PP, l’Estat, a través de les seues administracions central, autonómica i municipal, aportà cada any vora 586.000 milions de pessetes a l’ Esglèsia católica en les seues diferents i nombroses manifestacions. D’aquestes quantitats reflexades pel diari El País l’any 2002, només 21.750 milions procedeixen directament dels Presupostos Generals de l’ Estat que aproven les Corts, dels què a penes 15.000 milions corresponen a l’ assignació tributaria que els fidels atribueixen a la seua religió mitjançant el 0,5239% de la quota en la declaració de l’ IRPF. La resta ix de les arques de diversos ministeris d’ Estat -Educació i Cultura, Defensa, Sanitat, Treball i Assumptes Socials- i dels presupostos de les conselleries equivalents dels Governs autónoms. L’Esglèsia católica espanyola esdevé una poderosísima potència econòmica, cultural, educativa i, inclús, immobiliaria, per damunt de qualsevol altra organització. Aquest tracte privilegiat atorgat per l’Estat contrasta amb la realitat sociològica, on queda sobradament demostrada la crisi que pateix la institució mil·lenaria, que no ompli els seus temples ni els diumenges.

Tradició Vs Realitat

La majoria dels adults actualment es troben amb què a la seua infància van ser batejats, és a dir adscrits a una confessió religiosa, habitualment la Catòlica, a una edat en què ni disposaven de capacitat per valorar el significat d’aquest acte, ni d’ autonomia personal suficient per prendre les seues pròpies decisions, pel què ara es troben pertanyent activa o passivament a una confessió que ells no han escollit i amb la que no s’ identifiquen. L’apostasia és doncs la renúncia a la fe cristiana rebuda pel bautisme, sent l’única manera de renunciar explícita i voluntariament a les creences i dogmes de l’ Esglèsia. Les dades que la pròpia institució proporciona evidencien un clar distanciament d’aquesta de la societat: tan sols el 35% asigna a l’ Esglèsia la quota corresponent dels seus impostos en la declaració annual de la renda. L’Esglèsia però, té un gran interés en inflar el seu nombre de fidels en les estadístiques amb el propòsit d’obtenir majors beneficis lligats a una suposada representativitat social que no respón a la realitat. Per això, els col·lectius que han impulsat la campanya per l’apostasia han facilitat totes les passes necessàries per trametre la sol·licitut, explicant el procés que s’haurà de seguir, ja que la Institució hi posa nombroses traves per fer desistir els interessats en desertar de les seues llistes. Campanyes similars ja van ser impulsades per col·lectius de gais i lesbianes, víctimes habituals de les ires catòliques, que varen recollir vora 1.500 signatures. Els col·lectius que ara s’han sumat a la campanya presentaran conjuntament davant la Conferència Episcopal les sol·licituts trameses.

http://www.lavanc.org/lavanc/iphp/not1.php?id=753

----------------------------------------

Davant la saturació Necrofílica papal, aixó d'apostatar pot ser una bona reacció crítica.

Tarannà feixista

2005-03-21T04:25:00.000+01:00

Flors per a Franco

MIQUEL PAIROLÍ El Punt 20/03/2005

Cada vegada que, en alguna ciutat espanyola, retiren de la via pública una estàtua de Franco, tal com ha passat aquesta setmana a Madrid, revifa la polèmica. En la qüestió hi coincideixen factors diversos i contradictoris. D'una banda sembla escandalós que endreçar una estàtua eqüestre de Franco l'any 2005 encara provoqui protestes. Sembla que, atès l'increment de la sensibilitat envers els animals, hauria de molestar més la retirada del cavall que la del cavaller. Però no hem pas sentit que cap societat protectora d'animals s'exclamés perquè amagaven el cavall. Els que s'han queixat són els franquistes.

No ens hauria de venir de nou. Si Franco va governar Espanya durant més de trenta-cinc anys és perquè Espanya estava plena de franquistes. És una obvietat que no hauríem de perdre de vista. I també hauríem de tenir present que molts franquistes han sobreviscut a Franco i que, a més, molts s'han reproduït i d'un franquista i d'una franquista n'han nascut més franquistes i tots ells s'esveren quan una ministra de Foment del govern de Zapatero executa allò que no va gosar ordenar Felipe González -aquest il·lustre jubilat que ara es dedica a donar lliçons i consells- durant els catorze anys que va estar instal·lat a la Moncloa.

Els franquistes s'indignen i s'aboquen a practicar la litúrgia funerària de moda, erigeixen un monument kitsch amb flors, paperets i espelmes com si Franco fos Lady Di. Tot això, però, és ben lògic, igual com és conseqüent amb el seu tarannà, ideologia, trajectòria i personalitat que el portaveu del PP, Eduardo Zaplana, critiqui la retirada de l'estàtua i que al cor de lamentacions s'hi afegeixin d'altres membres destacats del partit, com Arenas, o el president, Rajoy. Tots ells són demòcrates convençuts, no cal dir-ho, ho proclamen sovint. Se n'omplen la boca. Però cada demòcrata espanyol actual prové d'una o de l'altra de les dues Espanyes de Machado, i aquests orígens encara pesen molt, tant que, a uns, l'ocàs del cabdill els complau, i als altres, els ofèn.

----------------------------------------

Ja és ben veritat ja, que si Franco va aguantar tants anys és perquè Espanya estava plena de franquistes. I el Felipe del GAL faria bé de no voler donar lliçons.

Desmuntant mentides franquistes

2005-03-18T05:50:00.000+01:00

Blanco Escolá desmonta algunas mentiras sobre la Guerra Civil

ANDREA RIZZI - Madrid
EL PAÍS - Cultura - 25-02-2005

"Las historias de las guerras las escriben los vencedores". Y la Guerra Civil española no es una excepción. Esta idea es la razón de ser de Falacias de la Guerra Civil (Planeta), la sexta obra del historiador y ex coronel de caballería Carlos Blanco Escolá. "Hay que rebatir una a una las burdas mentiras contadas por el régimen franquista, las fábulas que algunos autores siguen alimentando hoy día", dice.

El análisis de la secuencia histórica que condujo a la Guerra Civil y del enfrentamiento armado mismo se desarrolla en torno a algunos argumentos considerados sólidos: en primer lugar, la inconsistencia de "la amenaza comunista que supuestamente se cernía sobre España y que habría sido neutralizada gracias a la acción golpista". El fantasma de la revolución izquierdista se fundaba, según el autor, sobre documentos falsos.

En segundo lugar, el historiador denuncia la estrategia de desestabilización llevada a cabo por la ultraderecha y tendente "a provocar el malestar y la inquietud entre la ciudadanía y a propiciar la intervención del ejército". La estrategia se basaba, a juicio de Blanco Escolá, en dos pilares: de un lado, los pistoleros falangistas y la galopante espiral de violencia; de otro, los propios diputados de la derecha "que se sirvieron del Congreso como caja de resonancia para lanzar sus proclamas catastrofistas".

En relación al enfrentamiento armado, el autor subraya la laboriosa actividad de censura y propaganda puesta en marcha por el régimen franquista para disminuir la importancia de la ayuda recibida desde Italia, Alemania y Portugal e hinchar las dimensiones del apoyo soviético y francés al bando republicano (Franco recibió 1.741 aviones frente a los 701 que llegaron a la República; 200.000 soldados extranjeros estuvieron en el bando nacional frente a los 35.000 que colaboraron con el gobierno leal).

"Franco se reveló como un excelente discípulo de Goebbels. Su propaganda y órganos de censura tuvieron 40 años para actuar, para limpiar archivos". Por eso "hay que contestar", y seguir desmontando las manipulaciones.

Blanco Escolá ya había publicado La incompetencia militar de Franco (Alianza) y Vicente Rojo: el general que humilló a Franco (Planeta).

----------------------------------------

Amb 30 anys de retard han tret del carrer l'última estàtua de Franco a Madrid. Per Espanya encara en queden un parell més escampades, i centenars de noms de carrers que homenatgen el feixisme.
Potser amb 30 anys més...

Siguem solidaris! Compartim la pobresa!

2005-03-07T22:57:00.000+01:00

Ferreres

L'ESPOLI PERMANENT

2005-03-05T14:58:00.000+01:00

Parlem del 10%

Salvador Molins Escudé. Berga
Cartes dels Lectors El Periódico 05/03/2005

Per sort, el tema del 3% ja està en mans de la fiscalia. Siguem pràctics, compatriotes catalans, oblidem per un moment els odis i contraodis partidistes. Aquest parèntesi provocat per la tempesta del 3% ens ha de permetre dedicar-nos a la feina d'alliberar-nos d'aquest Estat que ens pren el 10% del PIB, durant tot l'any, sense esperar ni obres ni concessions. Aquest és l'espoli fiscal de l'Estat sobre Catalunya: 40 milions d'euros diaris. Cada dia se'ns emporten un hospital completament equipat o el valor equivalent d'una autopista. Cap Estat europeu de les dimensions de Catalunya es pot permetre aquesta pèrdua. ERC vol superar part d'aquest dèficit en 25 anys. Però van errats perquè d'aquí a 10 anys, si no reaccionem, haurem de tancar les caixes per falta de diners i capacitat de generar-lo. Per això, els innegociables de tots els partits catalans, guiats per un projecte fora del joc parlamentari, hem iniciat el camí per assolir un Estat propi.

----------------------------------------

Realment això no hi ha qui ho aguanti... excepte els catalans, encara que siguin d'adopció!

La Garzonada del '92

2005-03-04T22:16:00.000+01:00

Viure sense por?

El Punt 04/03/2005 El lector escriu

David Figueres Felip. Barcelona.

Sembla que el nostre Súper Jutge del Món Mundial preferit no en va tenir prou amb la canonització que la senyora Pilar Urbano va perpetrar-li fa uns anys i torna a amenaçar de nou el reduït espai de la nostra biblioteca amb un nou volum de gestes. Pel títol, Vivir sin miedo, podríem posar-lo al costat dels llibres del Dr. Corbella, però no, coneixent una mica el personatge, farem bé de facturar-lo directament a la secció de l'humor més negre, fosc i sinistre. Amb ínfules platòniques, sembla que el llibre en qüestió es desenvolupa a partir de les preguntes que els fills del nostre Súper Jutge del Món Mundial preferit li van fent. Com que som una legió els seguidors del Súper Jutge del Món Mundial -i sabem la tirada que hi té als acòlits el nostre Súper Jutge del Món Mundial- farem com si nosaltres també forméssim part de la seva descendència i també li preguntarem alguna cosa.

Li preguntarem, per exemple, si passar-se més de divuit hores de cara a la paret mentre et claven cops amb una manta, per no deixar marques, durant quatre dies, incomunicat, és viure sense por. Li preguntarem si fer-te fer flexions damunt d'excrements, després de submergir-te repetidament el cap en una banyera, és sinònim d'existir sense temences. Li preguntarem si mullar-te tot el cos i penjar-te uns electrodes als testicles per descarregar-te més de tres-mil volts, vol dir fer la viu-viu sense paüra. Li preguntarem si clavar-te cops de guia telefònica a les costelles mentre et diuen que a l'habitació del costat estan violant la teva companya, malparlant del teu país, és el mateix que transitar per aquest món sense cap pànic.

Les preguntes que Garzón mai no va fer
Tot són preguntes que ens hauria agradat tant que el nostre Súper Jutge del Món Mundial preferit hagués fet ell mateix als més de 60 independentistes detinguts el juny de 1992 i que van comparèixer davant seu...! Pels qui vulguin saber moltes de les preguntes que han quedat al tinter, us remeto al llibre de David Bassa L'operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92 (Llibres de l'Índex, Barcelona 1997) tot esperant que aquells senyors d'Estrasburg, també el llegeixin i també vulguin afegir-se a la nostra set preguntaire, encara que sigui per estirar una mínima resposta, un pedaç al silenci vergonyós que encara empassen tants, en la darrera gran actuació als Països Catalans, del nostre Súper Jutge del Món Mundial preferit.

----------------------------------------

A veure si li agraden prou les amèriques al superjutge i s'hi queda una bona temporadeta

La gran empastifada

2005-03-02T19:02:00.000+01:00

Ferreres

Tot plegat és una vergonya i una farsa

2005-03-01T19:45:00.000+01:00

Irresponsables
MIQUEL PAIROLÍ El Punt 01/03/2005

Tot el dia tenen a la boca la paraula responsabilitat. Embolcallen els seus actes amb aquest concepte, com si fos el llaç vermell d'un regal de grans magatzems. Presumeixen tothora i en públic de ser responsables. «Això ho hem fet per sentit de la responsabilitat», afirmen, petulants, envoltats de micròfons. «Callo per responsabilitat», asseguren fent un mutis teatral.

Un cop més es compleix aquella dita: digue'm de què presumeixes i et diré què et manca. Perquè, de fet, són uns irresponsables. No és irresponsabilitat i manca de respecte inflar una crisi política a partir d'una desgràcia? No és irresponsabilitat acabar mirant-se el melic de les pròpies misèries, fent uns escarafalls de soprano wagneriana, quan en realitat s'havia d'analitzar una catàstrofe que ha afectat més de mil persones?

Tots som humans, però no ha de mesurar les paraules un president de la Generalitat quan parla al Parlament, encara que l'estiguin burxant amb mala intenció? I aquells que han exagerat i s'han escandalitzat farisaicament per convertir aquestes paraules en una gran tronada, en una ofensa grandíssima, no són uns irresponsables? Què pretenen fent aquesta comèdia, estripant-se les vestidures amb tanta exageració? Que creguem en la seva virginitat? Quin riure! I els que han aprofitat l'ocasió per afegir llenya al foc i, posant cara de funeral, demanen unes dimissions que saben que no es produiran, què són aquests? Comediants i irresponsables, també, com els altres. Tot plegat és una vergonya i una farsa.

De tot l'enrenou, de tantes paraules solemnes, buides i inútils n'han obtingut, però, un benefici clar. S'ha distret l'atenció de l'esvoranc i s'ha muntat un espectacle sobre suposicions que mai no es podran demostrar. És a dir, s'ofega el problema real i es posa a primer terme una hipòtesi, una abstracció. A qui interessa, això? Als uns i als altres, als qui van projectar l'obra que s'ha ensorrat i als que l'han executada que, ves quina causalitat, són justament els dos que discuteixen si s'embutxacaven el 3%.

----------------------------------------

Irresponsables, Impresentables, IMPRESSIONANT

Hi ha molts Carmels

2005-02-28T19:50:00.000+01:00

El Punt 28/02/2005

Arran del desastre del Carmel i del lamentable debat parlamentari en què suposadament s'havien d'aclarir els fets, s'han pogut sentir unes expressions ben galdoses dels polítics catalans. Deixant de banda el secret de domini públic de la corrupció institucionalitzada, han parlat obertament de «línia de confiança» i de «cercle d'excel·lència» per no dir clarament que uns adjudicaven a dit i els altres que van venir al darrere era millor que s'ho empassessin sense canviar res. I a sobre troben normal haver fet el traspàs de poders, en certes conselleries, només en un matí quan hi va haver el canvi de govern a la Generalitat.

Li pregunto al tripartit català si els agafa de sorpresa tot el que els acaba esquitxant, després d'haver-se empassat tota sencera l'herència convergent, incloent-hi gent en càrrecs importants que no només no van cessar sinó que alguns fins i tot van ser promocionats. Filtracions per aquí, coses mal fetes que acaben caient per allà... Però què s'esperaven? Tanta és la innocència o la connivència?

Els polítics sempre fan veure que es llancen els mateixos plats pel cap, i la gent que tingui problemes per culpa de les seves males actuacions, que es foti. La conclusió que en trec és que no només ens prenen el pèl per sistema, sinó que ara ja ens ho diuen a la cara sense complexos.

----------------------------------------

I tot just han començat amb l'AVE...
Quan arribi (si arriba) i quan corri (si corre) què hem d'esperar?

3 x què?

2005-02-27T23:47:00.000+01:00

El Punt 26-02-2005

L'editorial que ha enterrat el suposat oasi català

2005-02-25T18:23:00.000+01:00

El Periódico 24/02/2005 EDITORIAL

Si aflorés un 3% de la veritat sobre el Carmel...

• El Carmel ha de posar al seu lloc tant el passat com el futur de l'obra pública a Catalunya

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, compareixerà avui davant del Parlament per tractar sobre les responsabilitats de tot el que ha passat al Carmel. S'espera que difongui conclusions sobre què va passar, anunciï cessaments i accepti la creació d'una comissió d'investigació.

EL POLS PARTIDISTA. Al ple, previsiblement l'actual Govern acusarà el de CiU, que va decidir, va projectar i va fer els pressupostos i adjudicacions de l'obra, que en aquella fase es van gestar els problemes que han provocat l'enfonsament. Enfront d'això, és gairebé segur que els convergents diran que el desastre s'ha produït durant la construcció pròpiament dita, ja amb el tripartit, i que aquí estan les culpes.
Si les coses van d'aquesta manera, el pitjor que es podria fer és una comissió d'investigació exclusivament parlamentària per dilucidar-ne les responsabilitats. Ses senyories no tenen --amb perdó-- suficient credibilitat perquè es cregui que puguin actuar sense partidisme en un pols entre partits. Per això, seria millor que avui s'acordés una comissió de personalitats independents amb criteri tècnic i prestigi reconegut, que actués al Parlament, rendís comptes davant la Cambra i fes públics els seus debats i conclusions.

LES EXPLICACIONS PENDENTS. Esperem conclusions i propostes sobre dues qüestions sobre les quals tothom sap que hi ha hagut errors.
1) Al sistema de gestió de les obres públiques de la Generalitat a través de l'empresa GISA li han faltat mecanismes de control sobre la qualitat de la feina de les empreses constructores. S'ha d'examinar l'abast d'aquests errors i s'han de canviar els mecanismes actuals.
2) Hi ha hagut defectes en el procés de construcció.
S'ha de determinar si l'estalvi econòmic en materials i en elements de seguretat respon a negligències professionals, o al fet que possibles comissions il.lícites inicials o subcontractacions abusives han desviat de l'obra part dels diners necessaris per efectuar-la correctament.
Arriba l'hora d'investigar, per exemple, si tot el que es
diu a Catalunya sobre el destí del 3% dels diners de les obres públiques adjudicades anys enrere ha acabat influint en el gruix dels encofrats o en el nombre de prospeccions de l'obra del Carmel. També és l'hora de lamentar que la nova Administració catalana estigui trigant tant de temps a establir, d'una vegada, unes noves regles de joc en les adjudicacions.

----------------------------------------

Si calia confirmació que Maragall llegeix El Periódico, aquí teniu l'editorial del dia que va sortir a la llum el secret a veus que era que el suposat oasi català en realitat era una fossa sèptica, on hi havia (i hi ha!) tanta porqueria que ningú no s'atrevia a regirar-la per no sortir-ne esquitxat. Després diran que la gent està "passant" molt dels polítics. ¿I que s'esperen?

La difícil lluita per la llibertat

2005-02-23T23:52:00.000+01:00

"La veritable història del deportat no. 6448"

Arxiu de so del programa "El Món a RAC1" del dia 25-12-2004
Un reportatge de Mireia Dalmau.
Durada: 11:16 minuts
Pes: 1320 KB en un arxiu .mp3

Val molt la pena. És un testimoni que posa la pell de gallina!
A sobre que van rebre per totes bandes, als lluitadors republicans per la llibertat que van anar a parar als camps de concentració nazis els van convertir en apàtrides.

Enllaç directe: Descarregar "La veritable història del deportat no. 6448"

Us poden interessar altres talls de so de Rac1 que recopilen a: Fonoteca de amicsrac1.net

"Dies de Transició" escapçada

2005-02-23T01:03:00.000+01:00

AVUI 17/02/2005

Bústia de l'AVUI

'Dies de Transició' i l'episodi sobre l'AVUI

El diari El Periódico de Catalunya està distribuint la sèrie Dies de Transició produïda per TV3 i emesa l'any passat. Aquesta sèrie documental, dirigida per l'actual director de TV3, en Francesc Escribano, quan va ser emesa constava de 16 episodis. En l'actual distribució dels documentals n'hi ha catorze, dos menys que en la sèrie original.

Un dels que falten és el resum de la sèrie. Aquest fet és perfectament comprensible perquè no n'altera el contingut històric, però l'altre és el titulat L'aparició de l'AVUI i la recuperació de l'ús social del català. Com és que aquest episodi no hi és? Per què hi ha els altres episodis, que fan referència a la lluita per la llibertat d'expressió, per la igualtat home-dona, per la legalització dels partits polítics i sindicats, mentre que el que tracta la recuperació del català i la publicació del diari AVUI ha desaparegut?

Fets com aquest són un acte de manipulació històrica i d'una gran baixesa moral per part d'El Periódico de Catalunya i TVC. No em crec que no hagin inclòs aquest episodi per tractar-se de la competència, perquè aquest argument no s'aguanta per enlloc. La sortida de l'AVUI va ser una fita en la nostra història contemporània, perquè va ser el primer diari en català després de la dictadura. Per què el El Periódico de Catalunya i TVC obvien aquest fet?

Aquest tipus d'actuacions només es poden dur a terme des del sectarisme ideològic que actualment impera a Catalunya i que sempre ha caracteritzat El Periódico de Catalunya.

Roger Mestre i Fàbregas
Barcelona

----------------------------------------

Bé, sembla un d'aquells casos, massa freqüents últimament, davant dels quals et quedes sense paraules. Si la manipulació està arribant a aquests extrems tan alarmants en coses tant poc trascendentals, la pregunta és immediata: ¿què no deu passar amb els temes que ens poden afectar de veritat?

Una carta publicada al lector escriu d'El Punt

2005-02-23T00:30:00.000+01:00

El Punt 19/02/2005

Un prec

Els demano, si us plau, que no es resti espai als lectors publicant cartes a El Lector Escriu de polítics amb clara finalitat política i que no responen a res previ. Els polítics tenen prou espai a tota la resta de seccions del diari. Els lectors només tenim les cartes.

En referència a l'article "Solidari, que ho sigui un altre" del dia 11 de febrer passat del senyor Manuel Castaño, que algú li digui a aquest senyor que desequilibri.org ha passat a ser www.desequilibri.net. Tampoc era tan difícil d'esbrinar.

J.M.
Barcelona

----------------------------------------

Val la pena passar per www.desequilibri.net

En Ferreres sí que hi toca!

2005-02-22T23:51:00.000+01:00

Ferreres

Ei! que començo!

2005-02-22T10:00:00.000+01:00

Acabo d'obrir aquesta pàgina on tinc intenció d'anar-hi posant tota mena de notícies que consideri d'algun interès.

No sé encara quin temps li podré dedicar.

Per a tothom que arribi fins aquí, espero que us agradi.

Entrebits