S'ha acabat el bròquil

AVUI 29/12/2006

S'ha acabat el bròquil

En el futur de la llengua ens hi va el futur com a poble

Salvador Cardús i Ros. Sociòleg i periodista

Si Joan Solà diu que cal plantar cara, sense esperar els bons propòsits per al 2007, jo ja m'hi poso. Tots els afortunats lectors de l'AVUI -pel fet de comptar amb els articles de Joan Solà- hem pogut llegir aquesta setmana al suplement Cultura com el mestre expressava una santa indignació a la catalana -és a dir, enraonada, serena i ferma- pel decret del govern espanyol que envaeix competències d'ensenyament. Naturalment, el decret no és l'única causa de la indignació, sinó la gota que fa vessar el vas. Solà és implacable -i exacte- en el seu judici: "Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble".

De fet, el decret del ministeri ha d'indignar per tres raons diferents, totes prou greus. En primer lloc, perquè envaeix competències que són de la Generalitat de Catalunya. Vull dir que ni que el decret establís que els nostres escolars havien de fer vint minuts mensuals de gimnàstica sueca, també hi hauria causa suficient per emprenyar-se. No en tinc cap dubte: la raó del decret no és pas resoldre un problema que, d'altra banda, no existeix, sinó que és un gest de propaganda, destinat al consum domèstic dels espanyols que mai no han paït la diversitat nacional, cultural i lingüística dels territoris annexionats a l'Estat espanyol.

En segon lloc, el decret és profundament ofensiu per al món escolar. Algú amb dos dits de front pot creure que des de Madrid es pot regular de manera universal com es poden assolir determinades competències lingüístiques? Pensen que és el mateix una escola de Bellver de Cerdanya, una de Castelldefels o una de Palafrugell, si és que saben on paren? El que és francament irritant, a més de la desconfiança cap als professors, és aquesta obsessió per intervenir en la programació, hora a hora, de les nostres vides. No ens poden deixar en pau, fins i tot en el cas que ens equivoquéssim?

Però, finalment, hi ha la qüestió particular de la intromissió en un estat de gravíssim desequilibri lingüístic, davant del qual l'únic que se'ls acut és donar un empenteta per acabar de fer-nos caure. Si els preocupessin les habilitats lingüístiques dels nostres nois i noies, mai no se'ls hauria acudit que això depenia de fer una hora més de castellà. S'haurien informat sobre els coneixements dels estudiants. S'haurien interessat per la qualitat de la llengua que s'aprèn i es parla. Haurien mirat d'entendre què és la immersió lingüística i què la llengua vehicular. I fins i tot haurien encarregat l'estudi que nosaltres no tenim sobre el veritable grau d'aplicació de tots aquests models d'aprenentatge. Els espanyols, que ens tenen la mida presa, saben que quan donem dades sobre el bon estat de la llengua catalana, mentim per donar-nos ànims a nosaltres mateixos.

També té tota la raó Joan Solà quan s'esgarrifa de la campanya Donem corda al català, que a la idea de llengua aturada, hi afegeix la de joguina de llauna, de les d'abans. Ja ho vaig escriure al seu moment. I, certament, diguin el que vulguin les autoritats lingüístiques del país, ha estat una campanya inintel·ligible, inútil, si no desincentivadora i tot. No hi ha cap dada creïble que faci pensar el contrari. Però el més decebedor és que després de tantes crítiques a les pors dels governs convergents, en l'actual etapa postnacionalista no haguem notat cap nova idea, cap nou projecte, cap cop de timó que hagi traspassat a la societat catalana el convenciment que el nostre futur com a poble va lligat al de la nostra llengua.

Els acomplexaments identitaris i un sentit ingènuament -i ridículament- pragmàtic han fet pensar que el català es defensava, sobretot, mostrant-ne una hipotètica i futura utilitat. És que un bistec amb patates demanat en català és més bo? Ara, per altres conveniències, es torna a sostenir el mateix, amb aquesta estranya idea de "despolititzar la llengua", radicalment oposada al fons del vell i clarivident manifest d'Els Marges de 1979, "Una nació sense Estat, un poble sense llengua". Despolititzar-la? Tot al contrari: cal tornar a explicar que amb el futur de la llengua ens hi va el futur d'aquest poble. I a més d'hipotètics usos instrumentals, cal mostrar el valor i la bellesa del català i desenvolupar l'estima i un gust exigent que n'esperoni la qualitat entre els qui el tenen com a eina de treball: mestres, periodistes, artistes, polítics... i que ara és sota mínims fins i tot als mitjans de comunicació públics o a les universitats.

El català no és en perill ni per l'inútil decret de Madrid, ni pels immigrants que encara no el saben. El català és en perill per la desídia poruga dels nostres governants, per l'absència de compromís nacional dels sectors professionals -econòmics i intel·lectuals-, i per la irresponsabilitat política i l'escassa estima que li té aquesta majoria nacional que remuga però que fins ara ha estat incapaç de plantar cara. Doncs s'ha acabat el bròquil. Tenim tot el 2007 per canviar el sentit d'aquesta davallada, per mostrar-nos intolerants, com escrivia Solà, al "sarcasme, la mentida, la humiliació i l'afebliment del nostre poble". Potser no tenim nom, però tenim llengua, oi? Doncs fem-nos sentir.