dimarts, de gener 03, 2017

«És per això que tanta gent que no ho era s'ha fet independentista»

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/658136-el-somni-dun-pais-federal.html



SAL·LUS HERRERO I GOMAR

El Punt Avui
28/06/2013


El somni d'un país federal

(...) Davant algunes de les propostes “federalistes”, que reivindiquen “la unitat de la nació espanyola”, com Franco, mitjançant la força bruta, només cerquen reforçar els privilegis, la “igualtat”, la “llibertat” i els “drets”, només dels ciutadans espanyols, de matriu castellana; a la resta 'que les den'; com canta una famosa ranxera mexicana: “Adiós mi corazón, que te den, que te den por ahí, que no me supiste dar ni un poquito de lo que yo te di a ti… ¡Que te den!”. Sobretot és una cançó apropiada i feta aposta per a la ciutadania valenciana, que es considera espanyolíssima, i que durant tants anys s'ha esforçat, —agenollada i genuflexa—, per ofrenar noves glòries a Espanya, coma mera regió. Tanmateix, des de Madrid només han rebut, a canvi, indiferència, menyspreu i rebuig; l'obligació a sacrificar-se del tot, holocàusticament, amputant la pròpia llengua, cultura i nació i adoptant la de l'estat; en marxa triomfal cap al no res o per a ser mera sucursal, satèl·lit de Madrid.


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/991450-el-perque-de-tot-plegat.html




JORDI GRAU

El Punt Avui
07/08/2016


El perquè de tot plegat

Quan Aznar i els seus hereus es van carregar el pacte de la transició, es van carregar tots els ponts i van definir un estat de matriu castellana que han volgut imposar

N'hi ha que fa molts anys que són independentistes i n'hi ha que s'hi estan tornant a poc a poc, encara que no ho eren en absolut o es pensaven que no ho eren i l'única cosa a què aspiraven era una autonomia real, com aquella que es reclamava a les manifestacions en la segona meitat dels anys 70. El pacte de la transició que tanta gent es posa a la boca va saltar pels aires perquè una de les parts se'l va carregar. Parlo de Catalunya i de l'Estat espanyol, i és evident que qui es va carregar aquell pacte obligat que es va fer amb la dreta més dura i franquista sota la mirada dels militars va ser l'Estat espanyol. Per què?, es pot preguntar més d'un. Doncs perquè els qui en els últims anys han manat en el PP, el partit de la dreta espanyola, es diuen conservadors, però són més aviat hereus dels que hi havia abans de la transició. La gent que va controlar els que venien del franquisme, la UCD d'Adolfo Suárez, va ser derrotada. Aquells que es van canviar de camisa per convenciment, perquè es van fer demòcrates de tota la vida o per pura conveniència, van ser derrotats per la dreta més dura. Cal recordar que el PP no és l'hereu de la UCD, sinó d'Alianza Popular, i que allà dins hi havia gent que blasmava la Constitució encara que un dels seus pares fos Manuel Fraga Iribarne, espanyol i dretà, però que encara que fos per l'Iribarne matern es deia que podia entendre per què catalans, bascos i gallecs som diferents (Manolo Milián Mestre dixit). Entre els que ho blasmaven hi havia un jove Aznar, l'home de la majoria absoluta del 2000, el que després de parlar català en la intimitat es va dedicar a aplicar el seu pensament de castellano viejo i de supremacia castellana. Quan Aznar i els seus hereus van manar es van carregar el pacte de la transició, es van carregar tots els ponts i van definir un estat centralista de matriu castellana, que és el que han volgut imposar. És per això que tanta gent que en aquells anys 70 no ho era s'ha fet independentista.





JAVIER PÉREZ ROYO
Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

La Vanguardia 
30/12/2016

CATALUNYA I LA REFORMA CONSTITUCIONAL

Ja no és possible

L’autogovern és la suma d’un pacte entre els parlaments de la nacionalitat i l’Estat i d’un referèndum.

La sentència del 2010 sobre l’Estatut va deixar sense efecte les garanties en què descansa la Constitució del 1978.

La preocupació fonamental del constituent del 1978 quan va dissenyar la Constitució Territorial espanyola va ser la d’evitar que Catalunya pogués caure en la temptació d’intentar definir unilateralment els termes de la seva integració a l’Estat. El precedent del moment inicial de la Segona República era molt present.

Aquesta preocupació és a l’origen de la definició constitucional del dret a l’autonomia per les “nacionalitats”, que es manté constant des del primer avantprojecte de Constitució de 5 de gener del 1978, fins al text definitiu. El dret a l’autonomia de les “nacionalitats” va estar constitucionalitzat en els mateixos termes al llarg de tot l’iter constituent.

És el dret de les “regions” el que va estar constitucionalitzat el 5 de gener i va deixar d’estarho després. D’aquí deriva la “desconstitucionalització de l’estructura de l’Estat” de què va parlar Pedro Cruz. Perquè la Constitució acaba constitucionalitzant l’excepció (les nacionalitats), però no la norma (les regions).

Com a conseqüència del fet que aquesta era la preocupació del constituent, el dret a l’autonomia de les “nacionalitats” es configura de manera negativa: es tracta d’evitar, primer, que qualsevol de les nacionalitats pugui imposar a l’Estat un Estatut amb què aquest no estigui d’acord i es tracta d’evitar, després, que l’Estat pugui imposar-a la nacionalitat un Estatut que no sigui acceptat expressament pels seus ciutadans. Ni la nacionalitat a l’Estat, ni l’Estat a la nacionalitat.

El dret a l’autonomia de les “nacionalitats” descansa, doncs, en una doble garantia: una que juga a favor de l’Estat i una altra que juga a favor de la nacionalitat. La Constitució Territorial és el resultant de la combinació de totes dues.

La garantia que juga a favor de l’Estat es tradueix en el fet que el Parlament de la nacionalitat no aprova un Estatut d’Autonomia, sinó un projecte d’Estatut d’Autonomia, que ha de ser remès a les Corts Generals, a fi que en un examen conjunt de la comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i una delegació del Parlament proponent s’intenti arribar a un acord. En cas que no s’assoleixi, preval la voluntat de la comissió Constitucional del Congrés. El principi d’unitat política preval sobre el dret a l’autonomia.

La garantia a favor de la nacionalitat es tradueix en el fet que, en tot cas, el text de l’encara projecte d’Estatut ha de ser aprovat en referèndum pels ciutadans destinataris d’aquest Estatut. L’última paraula per a l’entrada en vigor de l’Estatut la tenen els ciutadans de la nacionalitat.

La Constitució Territorial és, doncs, la suma d’un pacte entre el Parlament de la nacionalitat i el Parlament de l’Estat i d’un referèndum de la població destinatària de l’esmentat pacte. És mitjançant la combinació de la democràcia representativa, pacte entre parlaments, i la democràcia directa, referèndum ciutadà, com el constituent va voler que s’interpretés la Constitució espanyola per fer possible l’exercici del dret a l’autonomia de les nacionalitats.

Aquesta Constitució Territorial es va respectar escrupolosament en el procés estatutari català de 1979/1980 i es va tornar a respectar escrupolosament en el procés estatutari derivat de la reforma de l’Estatut del 2006. El projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia va ser aprovat al Parlament amb una majoria superior a la de dos terços exigida per l’Estatut del 1979, va ser remesa a les Corts, en què hi va haver una negociació molt intensa entre la comissió Constitucional i la delegació del Parlament, i va ser sotmès a referèndum.

S’ha de subratllar que el control de constitucionalitat que va fer la comissió Constitucional va ser molt intens. Tant que Esquerra Republicana va considerar que s’havia desnaturalitzat el text aprovat al Parlament de Catalunya i va propugnar el no, coincidint amb el Partit Popular, en el referèndum final. En tots els passos es va respectar no només la lletra sinó també l’esperit de la Constitució Territorial.

Aquesta interpretació constitucional seria anul·lada per la STC 31/2010, en que el Tribunal Constitucional desautoritzaria el pacte entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals i trauria l’última paraula pronunciada pels ciutadans en referèndum. L’Estatut no seria a partir d’aquell moment un resultat del pacte i del referèndum, sinó de la voluntat unilateral d’un òrgan de l’Estat. D’aquesta manera, el Constitucional deixava sense efecte les dues garanties en què descansa la Constitució Territorial del 1978. El que el constituent havia pretès evitar que es produís, es va acabar produint.

Aquesta és la raó per la qual a Catalunya no hi ha Constitució Territorial i per la qual manquem d’una forma jurídicament ordenada per resoldre la integració de Catalunya a l’Estat. Ja no és possible si més no la via de la reforma de la Constitució. Ja no és possible tornar a donar vida a la “doble garantia” del 78. La Constitució Territorial ha de ser substituïda per una altra de diferent. La reforma ja no és possible.

dijous, de desembre 29, 2016

«Ara sí que és l'hora» (segons "La Matemàtica de la Història")


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1034127-deulofeu-i-la-pau.html




BRAULI TAMARIT TAMARIT
EQUIP MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

EL PUNT AVUI 
25/12/2016


Deulofeu i la pau

En l'extensió del planeta i la diversitat de pobles, sempre hi haurà territoris en fase de fragmentació

En la presentació a Girona del recomanable documental Alexandre Deulofeu, l'historiador del futur, David de Montserrat aportà la notícia que potser Alexandre Deulofeu fou candidat al Premi Nobel de la Pau l'any 1975 des de Veneçuela, alhora que Xirinacs ho fou des de Catalunya. L'entrellat del secret s'aixecarà el 2025, un cop passats 50 anys. L'historiador Juli Gutièrrez Deulofeu, el seu nét, ha preservat i continua desenvolupant el valuós model creat pel seu avi.

Alexandre Deulofeu creà La Matemàtica de la Història, un model que explica el patró de cicles vitals que caracteritzen les civilitzacions i els imperis. D'una banda, observa que totes les civilitzacions tenen fins a tres cicles d'uns 1.700 anys. Cadascun té una primera fase creativa de fragmentació demogràfica d'uns 650 anys, i una segona de gran unificació d'uns 1050 anys que acaba produint imperis d'una durada d'uns 550 anys. Per l'altra, destaca que els imperis tenen dues fases agressives, una primera de federal i una segona d'absolutista. En ambdues, l'imperi aspira a la dominació mundial. Un cop derrotat l'imperi en la segona fase agressiva, es convenç que no pot dominar el món. Però Deulofeu observa que un imperi no pot mai sotmetre uns pobles que es troben en la fase de fragmentació demogràfica i que, quan es produeix un enfrontament entre dos imperis, guanya el més jove. L'avi Deulofeu afirma que, després del tercer cicle de civilització, aquella cultura desapareix amb els seus trets característics. Però el seu nét descobreix, com ha pogut estudiar a l'àrea de l'Àsia sud-occidental i el nord d'Àfrica, que sorgeix un quart cicle d'una nova cultura amb llurs successives fases de fragmentació i de gran unificació. I fins i tot un cinquè.

Atenent la gran extensió del nostre planeta i la diversitat de pobles que hi conviuen, sabem que sempre hi haurà territoris en fase de fragmentació. Només amb aquesta dada ja podem deduir que cap imperi no pot assolir mai el seu objectiu d'aconseguir la dominació mundial. A més, en el cas que un imperi sigui prou decidit per intentar, furiosament, la conquesta planetària, difícilment podrà arribar a aquesta fita, perquè probablement apareixerà en algun altre racó de la Terra un imperi més jove contra el qual li serà impossible disputar l'hegemonia. Això ens porta inevitablement a recordar la proposta d'Alexandre Deulofeu manifestada ja en el seu primer llibre Catalunya i l'Europa futura, en què reivindica la millor solució per assolir la pau mundial. Ara sabem que no és només la millor solució, sinó que és probablement l'única: la confederació mundial de pobles lliures, amb les seves respectives confederacions continentals.



http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/993751-ara-si-que-es-l-hora.html



JULI GUTIÉRREZ DEULOFEU
DIVULGADOR DE LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

EL PUNT AVUI 
07/08/2016


Ara sí que és l'hora

Avui les restes del procés unificador espanyol s'ensorren definitivament

L'any 1934 Alexandre Deulofeu publicava la primera de les seves obres i embrió de la futura Matemàtica de la història. El seu títol era prou evocador Catalunya i l'Europa futura. Vivia, l'aleshores jove professor, dies d'eufòria i esperança. En aquesta pensa en Catalunya com a nació, la primera nació europea, i reclama l'obligació d'alliberar-la de la submissió estatal i política, i denuncia sobretot la submissió moral a què està sotmesa, i per tant considera que ens cal, que és indispensable per a nosaltres, desvetllar del tot la consciència nacional catalana. Però els darrers esdeveniments el feien dubtar.

Efectivament, quan les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 van donar el triomf als partits republicans, l'eufòria i l'alegria es feren senyorívoles. Poques hores després, el 14 d'abril el president Macià proclamava la República catalana. El país assolia la seva sobirania plena, i ho feia de manera unilateral. Ben poc va durar la situació. El 16 d'abril una delegació del govern espanyol, d'aquells mateixos que solemnement havien signat, uns mesos abans, el pacte de San Sebastià, van convèncer Macià que allò no anava enlloc, que amb una autonomia més o menys àmplia n'hi havia prou. Es renunciava a la nació i es tornava a la província.

Avui els vectors de la Llei de la Història marquen la desfeta d'un imperi, aquell, mal dit espanyol. Es compliran, el 2029, els 550 anys de vida imperial. Tot va començar el 1479, quan s'uniren les corones castellana i aragonesa. De fet tant se valen els significants. Això és el que fa gran Deulofeu. Havia de passar. Els territoris peninsulars entraven en la fase unificadora... La van començar els Reis Catòlics, i la continuà una casa estrangera, la dels Àustries que va decidir posar fi a les llibertats, sí, castellanes a Villalar, el 1521. Aquesta fase federal s'acabava amb l'arribada d'una altra dinastia forana, els Borbons. Durant els anys que seguiren s'accentuà el centralisme, massa sovint gràcies a la connivència entre les oligarquies castellanes i les elits industrials catalanes, massa preocupades a mantenir els seus privilegis. L'Espanya invertebrada es vertebrava gràcies al liberalisme, es definia i es constituïa en la Constitució de 1812. De mica en mica s'anava engendrant la mentida, aquesta agafava forma i s'arrelava en l'imaginari col·lectiu. Així havia de ser, i avui les restes d'aquest procés unificador s'ensorren definitivament. Les nacionalitats vernacles, sotmeses, ressorgeixen després d'un llarg somni. La vida de l'imperi s'acaba. Ja res ho podrà aturar. La Història altra volta ens demostra la seva autonomia. No s'escoltarà ningú i ben aviat veurem com la península Ibèrica es fragmenta irremeiablement.


MÉS INFORMACIÓ:

http://www.deulofeu.org/
http://www.matematicadelahistoria.cat/

https://www.youtube.com/watch?v=W-m4ohajD7I
https://www.youtube.com/watch?v=iNcfQClXRZU

https://www.youtube.com/watch?v=DNy4aTGjVsA
https://www.youtube.com/watch?v=GYJIvu1gLCY

http://www.ara.cat/comarquesgironines/Alexandre-Deulofeu-matematica-servei-historia_0_1688831120.html

http://www.ara.cat/comarquesgironines/Deulofeu-Pentagon-gracies-militar-venecola_0_1688831122.html
http://www.ara.cat/comarquesgironines/Lalcalde-republica-preservar-religiosos-Figueres_0_1688831123.html

http://www.elpuntavui.cat/comunicacio/article/20-comunicacio/1020798-figueres-descobreix-el-nostradamus-catala.html

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1019968-alexandre-deulofeu-el-nostradamus-catala-ja-te-teaser.html
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/1031546-deulofeu-el-matematic-de-la-historia-de-mes-a-prop.html
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/971244-un-estudi-rescata-el-llegat-dalexandre-deulofeu-dels-llimbs-de-la-profecia.html

http://www.vilaweb.cat/noticies/ampliaciofigueres-acollira-lestrena-del-documental-sobre-alexandre-deulofeu-un-historiador-del-futur-poc-conegut/


http://www.rac1.cat/programes/islandia/20161111/411796536602/islandia-alexandre-deulofeu-matematica-de-la-historia-unio-sovietica-imperi-espanyol-iugoslavia-david-de-montserrat-juli-gutierrez-deulofeu-historia-prediccio-figueres.html


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/el-documental-alexandre-deulofeu-lhistoriador-del-futur-preten-recuperar-de-loblit-la-seva-figura-i-la-seva-obra/video/5630895/

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/documental-sobre-alexandre-deulofeu/video/5588440/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/accio-politica/la-matematica-de-la-historia-dalexandre-deulofeu/video/5604647/
...

dimecres, de desembre 28, 2016

«La vella Espanya no vol canviar»

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/999419-nacionalisme-espanyol.html



TIAN RIBA

EL PUNT AVUI
30/08/2016


Nacionalisme espanyol

El nacionalisme espanyol és el que fa impossible l'existència d'un Estat compost

El nacionalisme espanyol existeix, malgrat que una de les seves extravagants característiques sigui negar la seva pròpia existència. Una de les novetats d'aquest inici de curs és un llibre que hauria d'esdevenir troncal, escrit per Francesc Puigpelat: Breu història del nacionalisme espanyol. Una obra que encara que no ho sembli no és un llibre d'història, sinó un assaig que revela un dels secrets més ben guardats de la política espanyola. L'existència de l'oficialment inexistent nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no només existeix, sinó que té unes arrels més profundes del que vostè, que ja s'imaginava que existia, es pugui imaginar.

Un llibre imprescindible per entendre el moment actual perquè recalca la magnitud del canvi de paradigma que hi ha des del 2012, quan el catalanisme, fart de fracassos per canviar un concepte d'Estat basat en el nacionalisme espanyol, decideix que l'únic camí és la separació. Imprescindible perquè s'entén millor que si no hi ha terceres vies és perquè el nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, no les pot acceptar de cap manera (i Pablo Iglesias el Nou no és més que una repetició que la “conllevancia” d'Azaña, el Felipe de Suresnes i la insuportable lleugeresa de l'ésser Zapatero). I perquè es posa de relleu el canvi de rasant que significa que, amb origen a Catalunya, només s'hagi acceptat com a projecte per a tot l'Estat el nacionalisme espanyol de Ciutadans, 30 anys després del fracàs de l'Operació Reformista de Miquel Roca. Efectivament només hi ha tres opcions: o l'assimilació, o la cansada conllevància orteguiana o la independència. Però un Estat compost de veritat, una relació d'igual a igual entre Catalunya i l'Espanya de matriu castellana, no pot ser i a més a més és impossible. Perquè el nacionalisme espanyol fa dos segles que intenta argumentar la idea peregrina que Espanya és una gran nació, no ja des dels visigots, sinó des de l'edat de ferro.


http://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/participacio/lespanya-matriu-castellana-83990




EL PERIÓDICO
DIMARTS, 23/08/2016

CARTES DELS LECTORS

L'Espanya de matriu castellana

L’Espanya de matriu castellana, amb seu a Madrid, sempre s'imposa de forma autoritària per damunt de les altres tres nacions que formen l'Estat espanyol. Madrid ho manega i ho manipula tot. Ha esdevingut una ciutat, més centralista i jacobina, que París. Madrid representa les essències de la nació castellana (ells en diuen nació espanyola, però és mentida) de tota la vida. Madrid és una forma d'autoritarisme molt potent i prepotent, però amb tocs de caos i desgavell. Madrid, el gran Madrid, és la gran capital de la nació castellana que, per altra banda, no té cap influència, ni política ni econòmica, a la capital europea, Brussel·les. Madrid és una ciutat/Estat molt imperial, conservadora i nacionalista, que no vol canviar de cap de les maneres.

Josep M. Loste
Portbou


http://www.lavanguardia.com/opinion/20151231/301121080856/la-vella-espanya-no-vol-canviar.html



BORJA DE RIQUER I PERMANYER

LA VANGUARDIA
31/12/2015


La vella Espanya no vol canviar

Pel juliol de l’any 1937, en plena Guerra Civil, Pere Bosch Gimpera va pronunciar a la Universitat de València un lúcid discurs sobre la necessitat de revisar el concepte d’Espanya, atès que la persistència de la seva versió més ortodoxa havia estat un factor de greus tensions polítiques. Calia, segons Bosch, fer una modificació substancial de la història i de la idea d’Espanya i acceptar l’existència d’un conjunt de pobles variats que les superestructures polítiques sempre havien amagat.

Bosch era historiador i polític i coneixia perfectament que la idea de nació era un producte intel·lectual creat amb la pretensió de cohesionar sentiments identitaris i projectes de futur que necessitava d’un discurs històric per a justificar-se i arrelar. I sabia que, en el cas es­panyol, s’havia construït una història ortodoxa de matriu castellana que primer va voler ignorar l’existència de pobles amb personalitat prò-pia, i després, quan alguns van pretendre “cristal·litzar políti­ca­ment”, es va negar a acceptar-los.

Els darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el con­cepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre l’idea d’Espanya. Per ells, aquesta temàtica forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. La realitat és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que no pas en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.

La creació de l’Estat de les autonomies hauria d’haver significat un incentiu per modificar el concepte i cercar una alternativa a la nació única, heretada del franquisme i del jacobinisme liberal. Però llavors només es va divulgar la benintencionada tesi de la nació de nacions que mai va ser desenvolupada conceptualment ni va trobar cap ressò polític.

Ans el contrari, l’article 2 de la Consti­tució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més­ ortodoxa del nacionalisme espanyol.


Durant els anys vuitanta i noranta els socialistes espanyols van abandonar la reflexió crítica sobre el passat per centrar-se obsessivament a defensar la normalitat europea de l’itinerari històric espanyol. I quan es va produir la contraofensiva nacionalista de José María Aznar, a partir de 1996, amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era el nacionalisme espanyol desacomplexat, front del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. No deixava de ser una curiosa ironia que els qui no havien volgut bastir un nou concepte de l’Espanya del segle XXI defensessin, en canvi, la necessitat de construir una nova idea d’Europa.

L’any 2006, Pasqual Maragall, amb el nou projecte d’Estatut va protagonitzar, tal vegada, l’únic intent seriós de modificar aquella vella idea d’Espanya. Recordeu les seves paraules: “Amb l’Estatut a la mà, ara canviarem Espanya. No inventarem una nova Catalunya, que és més vella que Espanya, sinó que intentarem inventar una nova Espanya”. Aquest era un element substancial de la proposta maragalliana: des de Catalunya s’intentava anar cap a la idea d’una Espanya plural que reconegués les diferències identitàries existents. Però a Maragall el van deixar sol. No li va donar suport, per suposat, el PSOE, ni bona part del mateix PSC. La dreta, evidentment, va treure tota l’artilleria essencialista per atacar-lo, mentre que gran part dels nacionalistes catalans feien veure que allò no anava per a ells.

El que ha passat els darrers cinc anys no ha estat més que la confirmació d’aquesta incapacitat intel·lectual dels polítics espanyols d’abordar amb valentia aquesta qüestió. Malgrat l’atzucac de l’Estat de les autonomies i la rebel·lió catalana, els dirigents del PP, del PSOE i de Ciutadans persisteixen a no considerar necessari renovar el concepte d’Espanya per adaptar-lo a la realitat: la vella visió ortodoxa i essencialista ja els està bé.

No ha d’estranyar, així, que els resultats de les eleccions del passat dia 20 evidenciïn que la major part dels catalans volen decidir el futur pel seu compte i que fins i tot un sector significatiu opti per una via pròpia al marge d’Espanya. La famosa “conllevancia” predicada per Ortega ja s’ha acabat.


dilluns, de juny 27, 2016

BREXIT gràfic


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/22-acudits/980579-la-punxa-den-jap.html



http://www.bruceonpolitics.com/2016/02/28/brexit-the-memes/






dijous, de juny 09, 2016

«On és la posada en escena?»

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/974456-on-es-la-posada-en-escena.html

EL PUNT AVUI
07/06/2016

ÀNGEL QUINTANA

On és la posada en escena?


Imatge del sisè episodi de 'Joc de trons': El mar a la catedral de Girona. Foto: HBO.

No vull entrar en velles polèmiques sobre l'impacte turístic que tindrà Joc de trons, ni sobre la qualitat de la sèrie, que com a conjunt em sembla notable. Més aviat m'agradaria utilitzar la sèrie com a símptoma d'un seguit de problemes que afecten les sèries actuals i que posen en crisi algunes velles conquestes al voltant dels conceptes de posada en escena i muntatge. M'agradaria partir, com a exemple, de l'escena rodada a les escales de la catedral de Girona, transformades en un espai de King's Landing. Permeteu-me que faci un petit spoiler per poder analitzar l'escena. El poder religiós encarnat en el sinistre personatge de High Sparrow –Jonathan Price– ha fet un pacte amb el poder polític –el jove Tommen Baratheon– i vol anunciar-lo davant la perplexitat del vell poder encarnat en la figura de Jaime Lannister. El lloc de la confrontació són les escales de la catedral de Girona, un espai nou per als seguidors de la sèrie i que no respon a cap dels escenaris mostrats en altres sessions com a llocs emblemàtics de King's Landing. L'escena vol tenir un cert aire de ritual. High Sparrow es troba envoltat d'un grup de penitents, mentre Jaime Lannister sorgeix amb el cavall acompanyat d'un regiment de soldats de la cort. No hi ha violència, només tensió política.

El moment posa en evidència que Joc de trons és una sèrie de guionistes i dissenyadors de producció, però no és una sèrie amb un director que controli la posada en escena. Si observem la planificació del moment veurem que la posada en escena és de manual, ortopèdica i gens imaginativa. Fa la sensació que respon a un pretès codi formatjat en un llibre d'estil que és incapaç de crear l'emoció a partir de la forma. Allò que importa són els girs del guió, no pas les resolucions formals. El problema és comú en una part essencial de les sèries que avui triomfen: no hi ha un treball de posada en escena. Això té a veure amb el fet que el director/realitzador és gairebé sempre una figura secundària. La pregunta que es fa l'espectador davant d'una sèrie és la de què passarà després del que estic veient i, per tant, la qüestió que el que estic veient en aquest moment fonamental en tota la cultura visual deixa de tenir sentit.

L'escena vol jugar a l'espectacularitat pròpia del vell pèplum, en què les masses creaven l'espectacle i la grandiloqüència. En un temps, però, en què en la postproducció tot és possible, les masses i els espais poden ser generats des de qualsevol base de dades. Quan la càmera roda en direcció cap a la catedral –transformada en un temple profà–, els efectes especials només volen maquillar una mica l'entorn, quan mostra el contraplà de les escales avall veiem una gran esplanada amb milers de persones –clons informàtics– que desemboca al fons, on hi ha un port de mar. El paisatge no respon a cap lògica interna de la sèrie, ja que no l'havíem vist en cap altre capítol i no el reconeixem. L'exhibició de l'espai respon al desig de mostrar el poder de la postproducció digital. El conjunt provoca un cert sentiment de perplexitat. És com si en no haver-hi un veritable treball de posada en escena, ni un muntatge expressiu amb força, calgués captivar el públic amb una incerta espectacularitat que pot desembocar en el kitsch més tronat. Com sempre, la prova de foc serà el pas del temps. Si tornem a veure aquest moment d'aquí a deu o vint anys, trobarem els trucatges tant o més ingenus que els que feia servir Méliès en les seves féeries, amb la diferència que Méliès vivia en el temps de la innocència de l'audiovisual i Joc de trons, en la seva edat adulta.



divendres, de maig 27, 2016

«Aquesta gent humil i sàvia que tenia raó»

http://www.ara.cat/opinio/Aquesta-gent-humil-savia-tenia_0_1578442175.html




Aquesta gent humil i sàvia que tenia raó


CARLES CAPDEVILA
ARA 17/05/2016


HI HAVIA una generació incompresa, que havia perdut la batalla del discurs. Se la ignorava, eren gent antiga, artesana, no entenien el món ni el progrés. Els que es negaven a agafar crèdits, els que trobaven sospitós que tothom pogués comprar casa alegrement, els que no li veien la gràcia a anar un cap de setmana a París amb un vol regalat, els que continuaven netejant l'enciam a la pica en lloc de comprar-lo de bossa. Els que s'ajupien a la feina i no al gimnàs, els que no entraven a fòrums digitals perquè la feien petar a la plaça.

Algú els hauria de reconèixer, deu anys i una crisi galopant després, que tenien raó. No els cal, ells ja ho saben, i mentre preparen l'amanida del seu hort somriuen per sota el nas quan algú els vol vendre la moda del producte de proximitat.

Hi ha una saviesa de poble, de camp, ridiculitzada o ignorada, que convindria deixar gravada perquè el futur que hem de construir mantingui part del sentit comú que tenen arrapat a la roba reaprofitada de fer feina.

En algunes masies encara hi perdura, com una relíquia que ha sobresviscut a la dictadura de la modernitat, un equilibri, una paciència, una moderació, una acceptació del temps que fa i de les desgràcies que ens passen que acaba configurant una vida sana i digna. La saviesa que no necessita exhibir-se a les xarxes, els arrossos que no cal retratar per recordar-los, perquè el paladar té memòria fotogènica. La intuïció que entre la depressió i l'eufòria hi ha un estat d'ànim interessant. Són un oasi enmig del desert d'una societat addicta a les addicions, necessitada d'etiquetes i diagnòstics i pastilles, ansiosa, impacient, queixosa. Pendent de la cobertura per obrir l'aplicació de mòbil que ens digui si fa sol, incapaços de veure'l de tant que ajupim el cap creient que la resposta és a les nostres mans.


diumenge, de maig 08, 2016

«50 anys sense Buster Keaton»

Per mi, un geni total i absolut.

Penso que, no casualment, a Roscoe "Fatty" Arbuckle se'l van treure de sobre (post anterior) i a Buster Keaton gairebé el fan caure en l'oblit, mentre d'altres, bons però (penso) inferiors, com Chaplin, Lloyd o Laurel i Hardy, eren promoguts i adorats fins ben entrada l'època del cinema sonor.
I encara ara!

Es tornava a repetir així la història de Georges Méliès (https://www.youtube.com/watch?v=Rf8EKh6DBhw) el veritable "inventor" de la màgia del cinema (o del cinema com a màgia)

:-(((

El reportatge està bé.
Llàstima de la veu i de la "música".

;-)

https://www.youtube.com/watch?v=ZreAo7P4E6I

«50 años sin Buster Keaton» ('Días de cine' 04/02/2016)

Se cumplen 50 años (1966) de la desaparición de uno de los pioneros y de los más grandes cineastas de la historia, Buster Keaton. Pero su cine sigue influyendo a los creadores actuales. no os perdáis este homenaje de Alejo García.

Recorte del programa 'Días de cine' de La2 de TVE del 04-02-2016.

Fuente:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/50anos-sin-buster-keaton/3473564/
http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/dias-cine-040216-2358-169/3473318/