dilluns, de juny 27, 2016

BREXIT gràfic


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/22-acudits/980579-la-punxa-den-jap.html



http://www.bruceonpolitics.com/2016/02/28/brexit-the-memes/






dijous, de juny 09, 2016

«On és la posada en escena?»

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/974456-on-es-la-posada-en-escena.html

EL PUNT AVUI
07/06/2016

ÀNGEL QUINTANA

On és la posada en escena?


Imatge del sisè episodi de 'Joc de trons': El mar a la catedral de Girona. Foto: HBO.

No vull entrar en velles polèmiques sobre l'impacte turístic que tindrà Joc de trons, ni sobre la qualitat de la sèrie, que com a conjunt em sembla notable. Més aviat m'agradaria utilitzar la sèrie com a símptoma d'un seguit de problemes que afecten les sèries actuals i que posen en crisi algunes velles conquestes al voltant dels conceptes de posada en escena i muntatge. M'agradaria partir, com a exemple, de l'escena rodada a les escales de la catedral de Girona, transformades en un espai de King's Landing. Permeteu-me que faci un petit spoiler per poder analitzar l'escena. El poder religiós encarnat en el sinistre personatge de High Sparrow –Jonathan Price– ha fet un pacte amb el poder polític –el jove Tommen Baratheon– i vol anunciar-lo davant la perplexitat del vell poder encarnat en la figura de Jaime Lannister. El lloc de la confrontació són les escales de la catedral de Girona, un espai nou per als seguidors de la sèrie i que no respon a cap dels escenaris mostrats en altres sessions com a llocs emblemàtics de King's Landing. L'escena vol tenir un cert aire de ritual. High Sparrow es troba envoltat d'un grup de penitents, mentre Jaime Lannister sorgeix amb el cavall acompanyat d'un regiment de soldats de la cort. No hi ha violència, només tensió política.

El moment posa en evidència que Joc de trons és una sèrie de guionistes i dissenyadors de producció, però no és una sèrie amb un director que controli la posada en escena. Si observem la planificació del moment veurem que la posada en escena és de manual, ortopèdica i gens imaginativa. Fa la sensació que respon a un pretès codi formatjat en un llibre d'estil que és incapaç de crear l'emoció a partir de la forma. Allò que importa són els girs del guió, no pas les resolucions formals. El problema és comú en una part essencial de les sèries que avui triomfen: no hi ha un treball de posada en escena. Això té a veure amb el fet que el director/realitzador és gairebé sempre una figura secundària. La pregunta que es fa l'espectador davant d'una sèrie és la de què passarà després del que estic veient i, per tant, la qüestió que el que estic veient en aquest moment fonamental en tota la cultura visual deixa de tenir sentit.

L'escena vol jugar a l'espectacularitat pròpia del vell pèplum, en què les masses creaven l'espectacle i la grandiloqüència. En un temps, però, en què en la postproducció tot és possible, les masses i els espais poden ser generats des de qualsevol base de dades. Quan la càmera roda en direcció cap a la catedral –transformada en un temple profà–, els efectes especials només volen maquillar una mica l'entorn, quan mostra el contraplà de les escales avall veiem una gran esplanada amb milers de persones –clons informàtics– que desemboca al fons, on hi ha un port de mar. El paisatge no respon a cap lògica interna de la sèrie, ja que no l'havíem vist en cap altre capítol i no el reconeixem. L'exhibició de l'espai respon al desig de mostrar el poder de la postproducció digital. El conjunt provoca un cert sentiment de perplexitat. És com si en no haver-hi un veritable treball de posada en escena, ni un muntatge expressiu amb força, calgués captivar el públic amb una incerta espectacularitat que pot desembocar en el kitsch més tronat. Com sempre, la prova de foc serà el pas del temps. Si tornem a veure aquest moment d'aquí a deu o vint anys, trobarem els trucatges tant o més ingenus que els que feia servir Méliès en les seves féeries, amb la diferència que Méliès vivia en el temps de la innocència de l'audiovisual i Joc de trons, en la seva edat adulta.



divendres, de maig 27, 2016

«Aquesta gent humil i sàvia que tenia raó»

http://www.ara.cat/opinio/Aquesta-gent-humil-savia-tenia_0_1578442175.html




Aquesta gent humil i sàvia que tenia raó


CARLES CAPDEVILA
ARA 17/05/2016


HI HAVIA una generació incompresa, que havia perdut la batalla del discurs. Se la ignorava, eren gent antiga, artesana, no entenien el món ni el progrés. Els que es negaven a agafar crèdits, els que trobaven sospitós que tothom pogués comprar casa alegrement, els que no li veien la gràcia a anar un cap de setmana a París amb un vol regalat, els que continuaven netejant l'enciam a la pica en lloc de comprar-lo de bossa. Els que s'ajupien a la feina i no al gimnàs, els que no entraven a fòrums digitals perquè la feien petar a la plaça.

Algú els hauria de reconèixer, deu anys i una crisi galopant després, que tenien raó. No els cal, ells ja ho saben, i mentre preparen l'amanida del seu hort somriuen per sota el nas quan algú els vol vendre la moda del producte de proximitat.

Hi ha una saviesa de poble, de camp, ridiculitzada o ignorada, que convindria deixar gravada perquè el futur que hem de construir mantingui part del sentit comú que tenen arrapat a la roba reaprofitada de fer feina.

En algunes masies encara hi perdura, com una relíquia que ha sobresviscut a la dictadura de la modernitat, un equilibri, una paciència, una moderació, una acceptació del temps que fa i de les desgràcies que ens passen que acaba configurant una vida sana i digna. La saviesa que no necessita exhibir-se a les xarxes, els arrossos que no cal retratar per recordar-los, perquè el paladar té memòria fotogènica. La intuïció que entre la depressió i l'eufòria hi ha un estat d'ànim interessant. Són un oasi enmig del desert d'una societat addicta a les addicions, necessitada d'etiquetes i diagnòstics i pastilles, ansiosa, impacient, queixosa. Pendent de la cobertura per obrir l'aplicació de mòbil que ens digui si fa sol, incapaços de veure'l de tant que ajupim el cap creient que la resposta és a les nostres mans.


diumenge, de maig 08, 2016

«50 anys sense Buster Keaton»

Per mi, un geni total i absolut.

Penso que, no casualment, a Roscoe "Fatty" Arbuckle se'l van treure de sobre (post anterior) i a Buster Keaton gairebé el fan caure en l'oblit, mentre d'altres, bons però (penso) inferiors, com Chaplin, Lloyd o Laurel i Hardy, eren promoguts i adorats fins ben entrada l'època del cinema sonor.
I encara ara!

Es tornava a repetir així la història de Georges Méliès (https://www.youtube.com/watch?v=Rf8EKh6DBhw) el veritable "inventor" de la màgia del cinema (o del cinema com a màgia)

:-(((

El reportatge està bé.
Llàstima de la veu i de la "música".

;-)

https://www.youtube.com/watch?v=ZreAo7P4E6I

«50 años sin Buster Keaton» ('Días de cine' 04/02/2016)

Se cumplen 50 años (1966) de la desaparición de uno de los pioneros y de los más grandes cineastas de la historia, Buster Keaton. Pero su cine sigue influyendo a los creadores actuales. no os perdáis este homenaje de Alejo García.

Recorte del programa 'Días de cine' de La2 de TVE del 04-02-2016.

Fuente:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/50anos-sin-buster-keaton/3473564/
http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/dias-cine-040216-2358-169/3473318/

divendres, de febrer 26, 2016

Roscoe “Fatty” Arbuckle

AVUI
DISSABTE, 6 DE DESEMBRE DEL 2008

Cultura i Espectacles

Llegendes del cinema



  
Esteve Riambau















No totes les llegendes que genera el cinema son glamuroses. També hi ha mentides interessades, barroeres estratègies publicitàries o, fins i tot, mites que la realitat mai no ha aconseguit desmentir.

Un d’ells és Roscoe Arbuckle. Yo, Fatty, la seva biografia novel·lada per Jerry Stahl que ara s’acaba de publicar en castellà (Anagrama), treu finalment a la llum la veritable tragèdia d’aquest gran actor còmic caigut en l’ostracisme més absolut per acusacions infundades després desmentides judicialment.

El llibre de Stahl, guionista de sèries televisives d’èxit com CSI o Twin Peaks, té el rigor històric d’un assaig i l’agilitat narrativa d’una novel·la. La vida d’Arbuckle, de fet, és de pel·lícula i no només perquè transcorri en els ambients dels primers anys de Hollywood.

Fill d’una mare malalta i d’un pare alcohòlic i violent, Fatty sempre va patir les conseqüències de l’obesitat que va generar el seu mot, primer despectiu i després indissociable de la seva trajectòria professional.

Com tants d’altres actors de la seva generació, va tenir en els escenaris del vodevil la millor escola per fer el salt als primers estudis cinematogràfics construïts a la Meca del cinema a partir de 1914.

Fatty va ser un alumne avantatjat de Mack Sennett i, de córrer davant els Keystone Cops, es va convertir en estrella a les comèdies protagonitzades amb Mabel Normand, la dona del productor.

Company de Chaplin en diversos curtmetratges, mentor de Keaton i inventor de les baralles amb pastissos de nata, Fatty Arbuckle va ser una de les figures cabdals del burlesque nordamericà fins que un tràgic incident esdevingut a San Francisco el 1921 va acabar amb la seva carrera.

La seva presència en una festa en la qual va morir una aspirant a actriu, víctima d’una perforació de la bufeta urinària, va generar contra ell una acusació d’assassinat, després d’homicidi, per haver-ne abusat sexualment amb detalls summament escabrosos.

De la nit al dia, Fatty va passar de ser una estrella a esdevenir el boc expiatori que la benpensant societat nord-americana buscava per identificar Hollywood amb la capital del pecat que, com encertadament diu Stahl, calia cremar “fins que només en quedin dentadures postisses i cendres de rímel”.

El seu llibre denuncia els actors d’aquesta farsa: uns productors que es van desentendre del problema per no treure la llum les seves vergonyes, directors frustrats i aspirants d’actrius coberts amb les seves millors pells de be, advocats desaprensius a la recerca de la fama i una societat ansiosa de vomitar tota la bilis acumulada davant el luxe inabastable que el cinema li refregava pels morros.

Desprès de dos judicis nuls, Fatty va ser finalment absolt de la mort d’aquella noia però la seva carrera va quedar greument ferida.
Mai més no va tornar a ser una estrella, a dures penes va tornar a treballar i la irrupció del so va limitar aquesta nova etapa a només sis curtmetratges.

Fatty va morir el 1933 amb només 46 anys.
Keaton va dir que li havien trencat el cor.
Yo, Fatty explica per què.











Buster Keaton

L’actor de la cara de pal va ser un dels pocs amics que no van abandonar Fatty en els pitjors moments de la seva tragèdia.

Abans de l’escàndol, van aparèixer junts en una dotzena de curtmetratges. Desprès, Keaton el va ajudar i Arbuckle fins i tot al·legava haver filmat algunes escenes d’El modern Sherlock Holmes.

Ara s’acaba d’editar en DVD (Vanity Films) El cameraman (1928), un dels millors llargmetratges interpretats per Keaton a les ordres d’Edward Sedgwick.

El seu paper és d’un fotògraf reconvertir en operador cinematogràfic per poder estar més a prop de la seva estimada.

Si Chaplin pràcticament va debutar amb Kid auto races at Venice, una paròdia basada en l’espectador insolent que s’interposa entre una càmera i l’esdeveniment esportiu que filma, Keaton també va incorporar el cinema com a pretext d’una de les seves comèdies més interessants.


dimarts, de desembre 22, 2015

«Els últims espeternecs d’un projecte fracassat»

http://www.vilaweb.cat/noticies/article-opinio-pere-cardus-ells-el-rasclet-i-nosaltres-lescombra/


Pere Cardús Cardellach 
Dijous  29.10.2015

Ells el rasclet i nosaltres l’escombra

Assistim, mig perplexos mig assentint amb el cap com aquell qui ja ho veia venir, als últims espeternecs d’un projecte fracassat. D’ací a uns quants anys es dirà que el van matar perquè era seu. Es comporta com una fera mal ferida. Colpeja l’aire i esbufega. Devasta sense mirar. Té els ulls inflats d’una ira que no el deixa pensar. Brama, xiscla, gemega, rugeix… Els seus esgarips tallen la respiració cada nit i cada matinada. És el final d’una era. D’un domini. D’una obsessió. Espanya es contorç entumida davant una fi que s’havia promès que mai no s’esdevindria.

Són intransigents i cabuts, els governants de l’Espanya dels últims quaranta anys. Però no són rucs. Els guanya més una indigesta herència imperial que no la seva capacitació tècnica. La fumera d’imperi fallit els emboira el pensament. Dotze homes que venien de veure torturar uns toros van tombar un estatut referendat per tot un poble, en una sala de reunions, nocturna, plena de fum i cendra. Van canviar un rei vell i decrèpit que matava elefants sedats i que es trencava ossos en aventures nocturnes per un nou monarca que porta el nom del més sàdic enemic dels catalans.

Cada nova passa que fan les institucions catalanes és atacada com si fos una ofensa o una provocació. I creix la follia de la fera. I colpeja i brama. Les eleccions de fa un mes van certificar una majoria social independentista. El parlament constituït dilluns va certificat una majoria democràtica independentista. La declaració que aprovarà el parlament d’ací a pocs dies certificarà una majoria institucional independentista. És el trajecte assenyalat per a fer camí en llibertat. I ells ho saben. I sabien que no podien autoritzar un referèndum perquè el resultat s’hauria hagut de complir. Sabien perfectament que el guanyaria l’independentisme. I s’hauria acabat tot.

Van preferir el camí costerut. Pensaven que ens estimbaríem en algun pas estret. Que ens dividiríem pel camí. Que la por ens faria restar al camp base. Es pensaven que ens coneixien. Però no. Es pensaven que havien aconseguit d’adormir l’ànima de poble. I no.

La seva idea és ara l’empastifada. Mirar de construir una imatge de país brut, indigne, ple de vici, amb corruptes a cada cantonada. Escorcollen la confiança dels ciutadans, no pas els despatxos de cap partit ni empresari ni ex-mandatari. Escorcollen la confiança de l’esquerra rupturista, no pas els espais del moviment llibertari. I per això, de matinada escorcollen el mòbil de molts periodistes perquè tinguin les càmeres preparades per a l’espectacle del dia.

Ens posen a prova. I caldrà veure si l’ànima de poble lliure resisteix o cedeix. Sabeu què? Demostraríem una gran força mental i democràtica si decidíssim de menystenir qualsevol acció dels òrgans jurídico-polítics espanyols (fiscalia, Tribunal Suprem, Audiència espanyola i Tribunal Constitucional). Si al pròxim escorcoll matinal hi anessin tan sols els seus mitjans còmplices, potser s’ho repensarien. Si en lloc d’anar-hi cent fotògrafs hi anessin mil ciutadans a cridar ‘Fora la justícia espanyola!’, entendrien que provoquen la reacció contrària d’aquella que cerquen.

Algú pot dir que defenso la impunitat dels corruptes. I res no serà una mentida més grossa que aquesta. He escrit del dret i del revés que el procés cap a la independència no té sentit si no és un procés higiènic per a establir nous mecanismes i noves formes de fer política que allunyin tant com es pugui els lladres i els mafiosos de les institucions democràtiques.

Però no tinc cap mania d’afirmar que l’escombra no la passaran des de Madrid. No l’han passada aquests quaranta anys i no ho faran ara. Si passen res, no en dubteu, és un rasclet. I és que no volen fer net, volen embrutar i escampar merda. L’escombra l’hem de passar nosaltres. I després, aigua a pressió. I després, lleixiu per a desinfectar. Anem per feina a construir les nostres institucions de justícia i que es posin a treballar amb celeritat. La cosa ha de quedar neta com una patena.

Anem per feina. No hi haurà independència política si no hi ha primer independència mental. No ens deixem desmoralitzar. Que tornin els somriures. Confiança en els qui fins ara no han fallat. I pas ferm.
 

dissabte, de setembre 05, 2015

Amb el català, els mateixos troians ens construïm el cavall


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/874259-un-cavall-de-troia-per-al-catala.html


Un cavall de Troia per al català

“El retrocés de l'ús del català és fruit de gols en pròpia porta

Una colla de prestigioses entitats han alertat sobre el retrocés de l'ús social de l'idioma, fruit, sens dubte, de la duríssima i secular pressió política, judicial i espanyola però que, alhora, utilitzant l'argot futbolístic, també es pot atribuir a alguns gols en pròpia porta. En la presentació que es va fer dilluns es van posar l'exemple de l'excés de classes en castellà que, sota pressió, per prudència, o claudicació, hi ha en alguns instituts.

Més enllà d'aquesta alarma, resulta fàcil constatar que l'acceleració del procés independentista ha portat associat un canvi d'estratègia lingüística que pot resultar letal a mitjà termini, o a curt. Ja no és només el típic “parlaré en castellà perquè així ens entendrem tots” de l'alcaldessa Colau i la inefable tropa de cosmopolites hispanocèntrics que conforma l'esquerra populista des de temps immemorials. Em refereixo també als opuscles i publicacions que l'ANC ja fa mesos que edita seguint un escrupolós bilingüisme riverista. Un ús del castellà que confon la legitimitat indiscutible que un independentista pugui ser castellanoparlant (com pot ser amazigparlant, angloparlant o urduparlant) amb la creença, profundament paternalista que hi ha una part de la ciutadania que és tan curta de gambals que no és capaç d'entendre la llengua. Una condescendència que, a més de ser ofensiva, consolida en l'ideari catalanista el missatge que el català no cal que jugui el paper de llengua de trobada, d'idioma de cohesió, que és no només secundari sinó fins i tot prescindible a l'hora de captar nous votants. Podríem citar també l'exemple de governants i polítics que ofereixen rodes de premsa en català i després repeteixen les declaracions en castellà com si es pogués ser periodista a Catalunya sense entendre l'idioma del país, o com si el català no fos prou digne de ser subtitulat als telediarios hispans com ho són el francès o el rus. “No us fieu del cavall, troians”, escrivia Virgili fa un parell de milers d'anys. A Catalunya ha arribat el dia que els mateixos troians ens construïm el cavall.