L’UNIVERS SOTA HIPNOSI
Encara no he sortit al carrer aquest matí, però per la finestra, la claror del sol s’assemblava molt a la llum de la diada de Sant Jordi. Mentre esmorzava he apuntat allò que m’havia passat pel cap al llit, ben just desvetllat, i tot seguit m’he encarat amb el primer que vaig poder apuntar ahir, enlluernat encara, buscant la coherència enmig de l’estat d’hipnosi a què m’havia sotmès una pilota des d’una pantalla.
“La infame emissió d’Antena 3 no ha permès de sentir en cap moment la megafonia en català ni ponderar els cromatismes del mosaic dels seguidors barcelonistes. És en l’única cosa que els sapastres han excel·lit: amagar al màxim la catalanitat del Barça. La resta, la profusió esgotadora d’anuncis, la locució forçada mirant d’aparentar que senten el que diuen quan lloen la trajectòria del Barça, els comentaris i les expressions que s’escapen quan diuen el que senten (¿Quien iba a decir a Guardiola que su equipo estaría hoy aquí, disputando la Final de la Champions, después de aquel inicio de temporada perdiendo en el campo del Numancia?) i que traspuen un menyspreu, com si tot plegat fos més producte de la sort i la casualitat que no pas altra cosa...
“L’abducció de Bakero, engominat com un madrileny i que ja fa dies que es va retratant amb comentaris que sembla mentida que surtin d’un ex-barcelonista (Ahir recriminava al Barça l’intent de sortir amb pilota jugada des del darrere, enlloc de la puntada aclaridora... Tu havies jugat al Barça del futbol-control, xato?). La insuportable lletania del locutor i els seus “Hombres de Paco”, la indescriptible barra de passar els anuncis en acabat del partit mentre els jugadors s’abracen a la gespa i en Guardiola saluda esportivament els homes del Manchester, els plans de càmera curtíssims perquè no es pugui calibrar mai bé la proporció de barres catalanes i l’absència clamorosa de rojigualdas a la graderia, les preses seleccionadíssimes de barcelonistes que canten amb joia desproveïts d’estelades, o bé les vistes generals en moments de passivitat en què el públic no desplega els estendards que tan clarament ens identifiquen... Per denunciar-los. No sé com haurà estat a través de Canal +, però als d’Antena 3 és per anar al jutjat i encausar-los per sobredosi d’hispanitat rància i malintencionada, expressió d’una baixesa endèmica que detesta i menysprea tot allò que no s’arrenglera amb el monoteisme castellà. I el seguiment fastuós a Cristiano Ronaldo, que havia de ser l’heroi ibèric de la Final, a qui de ben segur haguessin corregut a entrevistar d’haver guanyat, o de qui hauríem pogut veure un reportatge detallat a Telemadrid (i a alguna altra cadena), cas d’haver amargat la nit al Barça. La locució d’Antena 3 era, es notava, la d’un locutor entregat davant d’un madridista en ciernes.
El partit.
Quina sortida del Manchester! Quina por inicial, davant d’aquella pressió, els nervis d’uns i altres, les dificultats de Touré i Busquets per treure la pilota, les imprecisions... El Barça no existia, no la tocava, no sabia ser... fins que algú ha collit el pèndol que havia caigut al mig del camp, ha començat a brandar-lo compassadament des dels peus d’Iniesta, passada per aquell que no les enxufa de fa un mes, l’atleta efectiu però maldestre –en contrast amb alguns dels seus excelsos companys- a qui l’ansietat redueix a una paròdia de si mateix... i cau un gol elèctric! Què és això si no la conjunció astral favorable de tota una temporada?
A partir d’aquí, tot ja ha estat hipnosi. Quin gran partit ha fet el Barça en defensa! Quina feina la d’en Piqué, quina immensitat, la d’en Puyol!, quin respecte que es mereix en Sylvinho per la seva eficàcia, professionalitat i bon rendiment, que bons els ajuts d’en Busquets a una banda i l’altra i al mig... (llàstima d’aquesta reiteratiu primer toc enrere, “que te la torno”, que ajuda poc als companys i no ofereix solucions a l’equip). Quina tranquil·litat quan la tocaven Xavi o Iniesta, quina certesa que les coses no poden anar malament quan la té un d’aquests dos i s’associa amb Leo o l’Henry...
El Manchester ha comès l’error del Madrid. Voler jugar de tu a tu al Barça. El Manchester i la resta del món crèiem que tenien arguments per fer-ho. Hi ha talent en els anglesos, hi ha un prestigi sòlidament guanyat i fonamentat en partits incontestables, d’art i velocitat i potència i resistència i precisió en la rematada. Però el Barça defensa una veritat cristal·lina: si mous la pilota de manera que quan t’escometen, ja la té un company, s’acaba el partit. És tan senzill com això, però tan complicat d’executar que només els educats en una filosofia molt concreta, la del centre iniciàtic de la Masia, poden posar-ho en pràctica. Però es basa en un concepte físic irrisori, de tan senzill. Els altres no troben la pilota. Sempre arriben tard, i per arribar tard i convertir una disputa de pilota en una entrada sense l’esfèrica, val més no escometre. Aleshores és quan el jugador rival es manté tens, a l’expectativa, mirant la pilota anar i venir però sense gosar emprendre el contrari, perquè no trobaràs pilota per robar. I aquest és l’efecte que ahir va reduir l’equip més car del món a una comparsa futbolística com l’Sporting de Gijón, el Real Madrid, l’Olimpic de Lió o el Bayern de Munich. Els jugadors contraris, i amb ells, tot l’estadi i l’univers sencer que ho va veure a través de la pantalla, restàrem sota l’encís de la hipnosi.
En Guardiola ha aconseguit molts efectes, aquest any, fins al punt que veurem fins on i fins quan reverberaran en un retorn global i local que és impossible d’avaluar ara per ara. Una de les múltiples quadratures del cercle aconseguides té lloc, per exemple, quan un antic juvenil individualista com Messi dosifica el seu recurs natural –la conducció abusiva- per connectar breu i sovint amb companys de toc precís, però sempre deixant com a amenaça latent l’arrencada, l’eslàlom marca de la casa, o l’habilitació d’un dels “matadors” –a Madrid, la passada del primer gol a Henry-, de qui no tens més remei que estar pendent, per més que tant Eto’o com Titi estiguessin lluny de la millor versió de si mateixos.
El jurat que decidia el jugador més valuós del partit no ha tingut dubtes. Premiant Xavi no només condecorava el magistral administrador del tempo del matx (en part, una herència del millor Deco), sinó el delineant que ha projectat Messi a la Pilota d’Or. Perquè Messi no va esmunyir-se de cinc contraris per acabar engaltant un cacau i fer el gol de Messi, sinó que va elevar-se plàsticament per marcar, de cap i en la Final, el gol de Cristiano Ronaldo. Una centrada precisa a l’abast de molt pocs que, per la manera com s’ha produït tota l’acció, hom recela si no ha sortit prèviament dissenyada del vestuari, també. En resposta a una pregunta sobre la capacitat de joc aeri de Messi, en Guardiola va avançar l’1 de febrer que el menut algun dia faria un bon gol de cap, un gol important. Fa rumiar, doncs.
Valdés. D’ell són els dos partits de semifinal contra el Chelsea, d’ell són les bones intervencions al xoc amb Park i als peus de Ronaldo quan Messi acabava de marcar el segon gol. A despit d’escopir perillosament la primera pilota en xut del portuguès, de Valdés són les aturades davant Drenthe amb 0-0 enfront del Madrid al Camp Nou, aturant l’autogol d’Alves al Bernabeu amb el partit obert, la final de París, i tants altres partits de solitud contra els davanters. Segurament el Barça podria fitxar un porter més segur i precís en les pilotes altes i els córners, però difícilment trobarà algú amb les prestacions d’aquest noi en aquells 25 metres que hi ha entre ell i els seus companys. El debat s’hauria de tancar d’una vegada.
La Final ha estat un premi per Xavi i Messi, que per lesions llargues van tenir poca quota en la Copa de París, però també per Sylvinho, tots aquests anys a l’ombra de Gio i d’Abidal per suplir-los amb solvència i eficàcia quan ha calgut, i a banda sent la vaselina de l’engranatge dins el vestuari, acollint sempre els nouvinguts i integrant-los. Possiblement ha estat el darrer partit amb el Barça d’una bellíssima persona. Un premi també per a Henry, que capitalitzava l’efecte Larsson del 2006: són jugadors que per currículum, carrera, condició i prestacions es mereixien almenys un títol continental de club. El tenen gràcies al Barça, i el Barça té aquests títols gràcies a ells. La final també ha estat justa amb Eto’o, que pot regalar de gust el pichichi, perquè ha estat l’home-gol de les dues finals que han posat el Barça a l’Olimp dels guanyadors.
Els petons de Hleb a la Copa, la generositat de Gudjohnsen, passejant a coll primer un Sylvinho desfet en llàgrimes i després en Xavi, en un acte de festiu reconeixement a la jerarquia d’un dels qui li ha pres un lloc en el camp, però també de celebració personal, en contrast amb l’actitud freda en la volta d’honor de la Copa del Rei a València. Gudjohnsen no ha tingut sort en aquest equip, però és campió de la Champions i marxarà del Barça sent una mica el dipositari del premi als mereixements d’aquell temible Chelsea de Mourinho, un equip digne de guardó i on es va veure la millor versió del jugador islandès més destacat de la història.
Quina satisfacció sentir els impresentables del Grup Godó, encarnats sobretot per Xavi Bosch i Enric Bañeres, en el tràngol d’haver de celebrar el millor Barça de la Història amb el sistemàticament perseguit Joan Laporta al capdavant. El senyor “Al loro!”, el senyor dels calçotets a l’aeroport, dels merders amb les entrades, del cunyat franquista i de l’ego inflat, el senyor company de farres de Ronaldinho i Deco, amb tics de cocaïnòman a les llotges i desproveït d’autoritat moral per redreçar disciplinàriament l’enfonsament d’un equip de somni tot just fa dos anys, el senyor a qui li dimitien els companys de junta, que rebien cobertura mediàtica immediata per cantar als quatre vents la megalomania del mandatari infatuat, el senyor que no es dóna per al·ludit amb les mocions de censura impulsades artificialment per un poder a qui li fa molta, molta nosa que el Barça sigui un estendard de la catalanitat ... aquest senyor, si ningú no fa res per evitar-ho, passarà a les cròniques com al millor president de la Història del Barça. I és de justícia que així sigui, perquè malgrat tots els defectes i errors consignats –i els que desconec o m’he deixat-, en Laporta ha tingut clar des d’abans del primer dia que el Barça és el que és perquè el país és el que és. El Barça, al marge de ser el paraigua sota el qual es busquen i es troben els amants del futbol entès com un espectacle, també és el dipositari de les il·lusions i el sentiment d’un poble assetjat, i alhora és el més gran representant català al món de l’estètica en l’esport. I si amb Guardiola ha arribat on ha arribat, és perquè en Pep és un altre que ha entès, recollit i reflectit allò que sistemàticament s’intenta tapar i amagar. Que és l’excel·lència catalana.
En Pep no només ha acomplert el precepte bàsic que es demana a tot entrenador del Barça, que és el guanyar jugant bé, sinó que ho ha fet des de la disciplina suportada en la intel·ligència i l’experiència com a jugador, amb demostracions de psicologia, d’empatia i humanitat, de respecte i humilitat, de raonaments elementals i discerniments filosòfics concretats sobre una taula de despatx, una pissarra o un terreny de joc, amb una autoritat exercida des d’una argumentació impecable i guanyada a través de proves empíriques davant del nas mateix dels jugadors, amb un control exhaustiu dels detalls, amb un amor per la feina i una dedicació que no es mereixien cap altre premi que no fos el del reconeixement unànime, com així està sent.
El Barça de futbol aplega les virtuts d'un col·lectiu multiètnic, però ordenades i optimitzades per una pedra filosofal de gènesi catalana. Hi va haver un temps que els títols se'ls duia per disposició dictatorial el equipo del régimen. Aquí es reaccionà dient: "Bé, què és el que no ens poden prendre? El fruir en el camp, el jugar bé. Aquí no guanyarem, però gaudirem d'un futbol que no té ningú". I ara, 36 anys després de fitxar els artífexs del futbol total, Michels i Cruyff, collim els fruits sublimats d'aquella educació per l'estètica que ens ha fet únics al món.
Des de cert moment de la Història, hi ha una manera de fer catalana, la idea feliç, la de l’intercanvi defensat com un pacte d’avantatges per als qui hi intervenien. Els consolats catalans es van estendre per la Mediterrània i el món conegut en un imperi comercial on les armes no estaven destinades a sotmetre ningú: només miraven de garantir la seguretat dels comerciants i les seves vies d’intercanvi. L’Imperi català és l’únic que, bo i tenint la supremacia militar basada en el domini de la pólvora, no es mesurava per extensions de terres conquerides, sinó pel nombre d’afinitats conquistades. La idea feliç que ahir va tornar al capdamunt de la piràmide mediàtica, de la mà d’un tècnic políglota i respectuós, elegant en la victòria –un record impagable per a Maldini-, refinat en la venjança –ahir era celebrat en una Roma que l’expulsà del seu futbol gasiu i corrupte per presumpte dopatge-, i incomparable en la gestió coherent de tots els ressorts que activen la intel·ligència del qui l’escolta, del qui el veu, del qui no té més remei que rendir-se al seu discurs astut i planificat, perfectament secundat per la successió dels fets i la realitat. Dels qui tenien aquest domini sobre les coses se’n deia, fa segles, alquimistes. Per això proposo l’”Alquímia Team” com a denominació d’aquest col·lectiu llegendari des d’ahir.
L’ADN de la vella civilització viu a Catalunya, i ahir va treure el cap, orgullosament visible, per donar al món un missatge d'optimisme, de generositat, d'estètica i de filosofia. S’agraeix al Manchester el detall d’haver sortit a jugar de color blanc. Com una núvia duta a l’altar, a punt per a la cerimònia. Ungida per al ritual.
Ara gaudim. Avui, arribada triomfal i joia pels carrers de l’antiga capital de la Mediterrània. I mentrestant, en Guardiola que medita la fórmula per abdicar –no pas aquest any, perquè no hi hauria racó al món on poder-se amagar-, però sí l’any que ve, segurament. Arribar és molt difícil, i a la primera temptativa encara més. Però ara ve quan la pentinen. Aquesta temporada vinent, que comença a primers d’agost a San Mamés –Supercopa d’Espanya-, toca mantenir-se. El repte és guanyar la Champions al Bernabeu. No crec que ens ho deixin fer. Fins i tot, és possible que el mateix Pep dubti si és convenient, ni que sigui per poder abdicar en pau, com deu pretendre. El nostre intel·ligent gurú sap molt bé fins a quin punt és important que et caiguin els principals imponderables a favor. A mitjan febrer, quan la davallada física prevista pels preparadors físics es reflectia en l’atracament de l’Espanyol al Camp Nou i en la derrota subsegüent al Calderón per 4 a 3, a principis de la segona part de la semifinal de Copa a Son Moix el Barça estava virtualment eliminat, amb l’expulsió de Càceres (crec recordar que no era Abidal) i penal en contra. Però tota la malastrugança perenne que tenalla la catalanitat de fa 5 segles es concentrà en un veterà jugador del Mallorca cognomenat Martí, com el darrer rei del casal català, i el destí benèvol afavorí un cop més un castellà, en aquest cas un andalús, que defensava els nostres interessos. Pinto parà el penal i el Barça ressorgí de les cendres per no perdre cap més partit d’aleshores ençà, recuperant el to físic i el joc sublim per enlairar-se als cims de la llegenda. Ahir a la nit, el titular electrònic del MARCA era un resignat “El Imperio azulgrana lo conquista todo”.
Felicitats al món i a l’univers, i bon aterrament quan sortim, tots plegats, d’aquest nirvana hipnòtic. No haurà estat un somni. El Grial és a casa. L’enhorabona als cavallers quadribarrats.
Pep Mayolas
28/05/2009
