«La vella Espanya no vol canviar»

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/999419-nacionalisme-espanyol.html

TIAN RIBA

EL PUNT AVUI
30/08/2016


Nacionalisme espanyol

El nacionalisme espanyol és el que fa impossible l'existència d'un Estat compost

El nacionalisme espanyol existeix, malgrat que una de les seves extravagants característiques sigui negar la seva pròpia existència. Una de les novetats d'aquest inici de curs és un llibre que hauria d'esdevenir troncal, escrit per Francesc Puigpelat: Breu història del nacionalisme espanyol. Una obra que encara que no ho sembli no és un llibre d'història, sinó un assaig que revela un dels secrets més ben guardats de la política espanyola. L'existència de l'oficialment inexistent nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no només existeix, sinó que té unes arrels més profundes del que vostè, que ja s'imaginava que existia, es pugui imaginar.

Un llibre imprescindible per entendre el moment actual perquè recalca la magnitud del canvi de paradigma que hi ha des del 2012, quan el catalanisme, fart de fracassos per canviar un concepte d'Estat basat en el nacionalisme espanyol, decideix que l'únic camí és la separació. Imprescindible perquè s'entén millor que si no hi ha terceres vies és perquè el nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, no les pot acceptar de cap manera (i Pablo Iglesias el Nou no és més que una repetició que la “conllevancia” d'Azaña, el Felipe de Suresnes i la insuportable lleugeresa de l'ésser Zapatero). I perquè es posa de relleu el canvi de rasant que significa que, amb origen a Catalunya, només s'hagi acceptat com a projecte per a tot l'Estat el nacionalisme espanyol de Ciutadans, 30 anys després del fracàs de l'Operació Reformista de Miquel Roca. Efectivament només hi ha tres opcions: o l'assimilació, o la cansada conllevància orteguiana o la independència. Però un Estat compost de veritat, una relació d'igual a igual entre Catalunya i l'Espanya de matriu castellana, no pot ser i a més a més és impossible. Perquè el nacionalisme espanyol fa dos segles que intenta argumentar la idea peregrina que Espanya és una gran nació, no ja des dels visigots, sinó des de l'edat de ferro.


http://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/participacio/lespanya-matriu-castellana-83990

EL PERIÓDICO
DIMARTS, 23/08/2016

CARTES DELS LECTORS

L'Espanya de matriu castellana

L’Espanya de matriu castellana, amb seu a Madrid, sempre s'imposa de forma autoritària per damunt de les altres tres nacions que formen l'Estat espanyol. Madrid ho manega i ho manipula tot. Ha esdevingut una ciutat, més centralista i jacobina, que París. Madrid representa les essències de la nació castellana (ells en diuen nació espanyola, però és mentida) de tota la vida. Madrid és una forma d'autoritarisme molt potent i prepotent, però amb tocs de caos i desgavell. Madrid, el gran Madrid, és la gran capital de la nació castellana que, per altra banda, no té cap influència, ni política ni econòmica, a la capital europea, Brussel·les. Madrid és una ciutat/Estat molt imperial, conservadora i nacionalista, que no vol canviar de cap de les maneres.

Josep M. Loste
Portbou


http://www.lavanguardia.com/opinion/20151231/301121080856/la-vella-espanya-no-vol-canviar.html

BORJA DE RIQUER I PERMANYER

LA VANGUARDIA
31/12/2015


La vella Espanya no vol canviar

Pel juliol de l’any 1937, en plena Guerra Civil, Pere Bosch Gimpera va pronunciar a la Universitat de València un lúcid discurs sobre la necessitat de revisar el concepte d’Espanya, atès que la persistència de la seva versió més ortodoxa havia estat un factor de greus tensions polítiques. Calia, segons Bosch, fer una modificació substancial de la història i de la idea d’Espanya i acceptar l’existència d’un conjunt de pobles variats que les superestructures polítiques sempre havien amagat.

Bosch era historiador i polític i coneixia perfectament que la idea de nació era un producte intel·lectual creat amb la pretensió de cohesionar sentiments identitaris i projectes de futur que necessitava d’un discurs històric per a justificar-se i arrelar. I sabia que, en el cas es­panyol, s’havia construït una història ortodoxa de matriu castellana que primer va voler ignorar l’existència de pobles amb personalitat prò-pia, i després, quan alguns van pretendre “cristal·litzar políti­ca­ment”, es va negar a acceptar-los.

Els darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el con­cepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre l’idea d’Espanya. Per ells, aquesta temàtica forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. La realitat és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que no pas en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.

La creació de l’Estat de les autonomies hauria d’haver significat un incentiu per modificar el concepte i cercar una alternativa a la nació única, heretada del franquisme i del jacobinisme liberal. Però llavors només es va divulgar la benintencionada tesi de la nació de nacions que mai va ser desenvolupada conceptualment ni va trobar cap ressò polític.

Ans el contrari, l’article 2 de la Consti­tució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més­ ortodoxa del nacionalisme espanyol.

Durant els anys vuitanta i noranta els socialistes espanyols van abandonar la reflexió crítica sobre el passat per centrar-se obsessivament a defensar la normalitat europea de l’itinerari històric espanyol. I quan es va produir la contraofensiva nacionalista de José María Aznar, a partir de 1996, amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era el nacionalisme espanyol desacomplexat, front del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. No deixava de ser una curiosa ironia que els qui no havien volgut bastir un nou concepte de l’Espanya del segle XXI defensessin, en canvi, la necessitat de construir una nova idea d’Europa.

L’any 2006, Pasqual Maragall, amb el nou projecte d’Estatut va protagonitzar, tal vegada, l’únic intent seriós de modificar aquella vella idea d’Espanya. Recordeu les seves paraules: “Amb l’Estatut a la mà, ara canviarem Espanya. No inventarem una nova Catalunya, que és més vella que Espanya, sinó que intentarem inventar una nova Espanya”. Aquest era un element substancial de la proposta maragalliana: des de Catalunya s’intentava anar cap a la idea d’una Espanya plural que reconegués les diferències identitàries existents. Però a Maragall el van deixar sol. No li va donar suport, per suposat, el PSOE, ni bona part del mateix PSC. La dreta, evidentment, va treure tota l’artilleria essencialista per atacar-lo, mentre que gran part dels nacionalistes catalans feien veure que allò no anava per a ells.

El que ha passat els darrers cinc anys no ha estat més que la confirmació d’aquesta incapacitat intel·lectual dels polítics espanyols d’abordar amb valentia aquesta qüestió. Malgrat l’atzucac de l’Estat de les autonomies i la rebel·lió catalana, els dirigents del PP, del PSOE i de Ciutadans persisteixen a no considerar necessari renovar el concepte d’Espanya per adaptar-lo a la realitat: la vella visió ortodoxa i essencialista ja els està bé.

No ha d’estranyar, així, que els resultats de les eleccions del passat dia 20 evidenciïn que la major part dels catalans volen decidir el futur pel seu compte i que fins i tot un sector significatiu opti per una via pròpia al marge d’Espanya. La famosa “conllevancia” predicada per Ortega ja s’ha acabat.