Els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors

El Punt 19/07/2006

> La Guerra Civil: conflicte entre els dos governs

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l'independentisme polític, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa

tribuna

AGUSTÍ BARRERA PUIGVÍ

Com a prova del conflicte entre els dos governs tenim l'exemple de Mallorca, quan el capità A. Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el govern català, desembarca a Mallorca l'agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d'un mes, per una ordre directa del govern de la República, tramesa al cap de l'expedició, les milícies abandonen l'illa, sense que el govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l'ordre d'evacuació. Es tractava de fer fracassar l'expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afermat el prestigi polític i militar del govern català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval de l'Aviazione legionària, que permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Països Catalans.

Opinions autoritzades dins del camp de l'independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys, s'havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l'Estat, en una guerra d'alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l'antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d'esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l'Estat, i la mateixa voluntat d'eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l'independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS) —primer, presoner de la CNT-FAI; i després del maig del 1937, del PSUC—, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d'anticatalanisme i d'espanyolisme del govern de la República, quan s'instal·là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, diputat (1931-36) ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l'Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: «No estoy haciendo la guerra contra Franco —deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez— para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.

»De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.»

Tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d'un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España.

Des del moment que el govern de la República s'instal·la a Barcelona (novembre de 1937), el govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l'antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de cap de govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així al maig de 1937, s'apoderà de l'ordre públic i l'organització militar; dels proveïments, al gener del 1938; dels transports, al març del 1938; i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del govern de la República l'agost del 1938; fets que l'enfrontaran amb el govern català presidit per Lluís Companys.

Així doncs, veiem que l'espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d'esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d'aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.

Després de l'ocupació, al gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s'havien fet en el procés de construcció nacional i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps de 1931-37, amb el seu nivell d'autogovern, segueix viu en el record, la història i l'imaginari col·lectiu. Es tracta d'aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.