La voluntat de destruir Catalunya

El Punt 18/07/2006

> La guerra d'agressió contra Catalunya

La Guerra Civil va ser en realitat un conflicte atiat per l'aliança entre la burgesia, l'exèrcit i part de l'Església contra la cultura catalana. La voluntat de destruir Catalunya era ben present en els protagonistes del «pronunciamiento»

tribuna

AGUSTÍ BARRERA PUIGVÍ

S'anomena molt sovint la guerra del 1936-39 guerra civil quan, de fet, fou una guerra de classes i d'agressió contra la nació catalana. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera aliada amb l'exèrcit i l'Església (llevat d'honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder; a l'altra banda, les classes populars, que s'havien situat al costat del govern català i dels partits i organitzacions sindicals. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l'Espanya atàvica contra les altres nacions de la Península.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l'ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i el procés d'espanyolització. L'historiador Pierre Vilar escriu: «El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista.» Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: «Una altra qüestió que sembla també bastant clara va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya en l'origen i l'evolució del conflicte.»

Hi ha uns tics imperials de l'Estat espanyol cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s'han de mantenir sotmeses, sota el mot d'ordre de «la unidad de los hombres y las tierras de España», concepte ben vigent encara avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada «Garzón és Garzón», aquest jutge deia: «Lluitar contra la unitat de l'Estat és un dels pitjors crims que es pot cometre»; darrere d'aquesta formulació hi ha, però, una raó bàsica: la de l'espoli fiscal de les colònies interiors, en el cas de la Catalunya Principat de 14.204 milions d'euros o 2,4 bilions de pessetes l'any 2003.

Guerra i revolució

Després del 19 de juliol del 1936 ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l'afebliment dels mecanismes de control de l'Estat. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l'Estatut del 1932, el govern català assoleix el nivell més alt d'autogovern d'ençà del 1714; com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d'un estat, controlant el comerç exterior i fent que el president de la Generalitat commutés penes de mort; el 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC el decret pel qual es crea l'exèrcit de Catalunya, que després per pressions del govern central serà transformat en l'exèrcit de l'Est; en el BOGC número 217 del 3 d'agost, un decret ordena la formació de la conselleria de Defensa, que crida a lleves i abasteix el front d'Aragó; pel decret de col·lectivitzacions d'indústries i comerços del 24 d'octubre de 1936, en el context d'un model d'economia mixta i mitjançant els comitès obrers de control, s'iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com ara a la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) i a l'Algèria independent d'A. Ben Bella (1962). La creació d'una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià; la formació de les Milícies Pirinenques, amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del govern català, i el desenvolupament d'una important indústria de guerra dirigida pel Comitè d'Indústries de Guerra (8 d'agost de 1936) situà el nivell d'autogovern molt per sobre del fixat per l'Estatut del 1932. Aquesta indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d'explosius, que servien per abastir el front d'Aragó i d'altres fronts de la Península; 500 fàbriques de material de guerra donaven feina a 51.000 obrers de manera directa i a 30.000 de manera indirecta. El subfusell Fontbernat, conegut també com Labora, la pistola F. Ascaso, fabricada a Terrassa, i l'obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions són exemples de l'esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.

Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: «La resposta catalana a la guerra fou la fermesa d'ajudar Madrid i el front d'Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d'iniciatives. Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península.» Encara el 12 de gener del 1938 es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l'Exèrcit Popular, un 40% del seus efectius. Aquest fou l'esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel govern de l'Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per reduir el nivell de l'autogovern català, en una situació de conflicte permanent entre els dos governs.