BREXIT gràfic

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/22-acudits/980579-la-punxa-den-jap.html

http://www.bruceonpolitics.com/2016/02/28/brexit-the-memes/

«On és la posada en escena?»

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/974456-on-es-la-posada-en-escena.html

EL PUNT AVUI
07/06/2016

ÀNGEL QUINTANA

On és la posada en escena?

Imatge del sisè episodi de 'Joc de trons': El mar a la catedral de Girona. Foto: HBO.

No vull entrar en velles polèmiques sobre l'impacte turístic que tindrà Joc de trons, ni sobre la qualitat de la sèrie, que com a conjunt em sembla notable. Més aviat m'agradaria utilitzar la sèrie com a símptoma d'un seguit de problemes que afecten les sèries actuals i que posen en crisi algunes velles conquestes al voltant dels conceptes de posada en escena i muntatge. M'agradaria partir, com a exemple, de l'escena rodada a les escales de la catedral de Girona, transformades en un espai de King's Landing. Permeteu-me que faci un petit spoiler per poder analitzar l'escena. El poder religiós encarnat en el sinistre personatge de High Sparrow –Jonathan Price– ha fet un pacte amb el poder polític –el jove Tommen Baratheon– i vol anunciar-lo davant la perplexitat del vell poder encarnat en la figura de Jaime Lannister. El lloc de la confrontació són les escales de la catedral de Girona, un espai nou per als seguidors de la sèrie i que no respon a cap dels escenaris mostrats en altres sessions com a llocs emblemàtics de King's Landing. L'escena vol tenir un cert aire de ritual. High Sparrow es troba envoltat d'un grup de penitents, mentre Jaime Lannister sorgeix amb el cavall acompanyat d'un regiment de soldats de la cort. No hi ha violència, només tensió política.

El moment posa en evidència que Joc de trons és una sèrie de guionistes i dissenyadors de producció, però no és una sèrie amb un director que controli la posada en escena. Si observem la planificació del moment veurem que la posada en escena és de manual, ortopèdica i gens imaginativa. Fa la sensació que respon a un pretès codi formatjat en un llibre d'estil que és incapaç de crear l'emoció a partir de la forma. Allò que importa són els girs del guió, no pas les resolucions formals. El problema és comú en una part essencial de les sèries que avui triomfen: no hi ha un treball de posada en escena. Això té a veure amb el fet que el director/realitzador és gairebé sempre una figura secundària. La pregunta que es fa l'espectador davant d'una sèrie és la de què passarà després del que estic veient i, per tant, la qüestió que el que estic veient en aquest moment fonamental en tota la cultura visual deixa de tenir sentit.

L'escena vol jugar a l'espectacularitat pròpia del vell pèplum, en què les masses creaven l'espectacle i la grandiloqüència. En un temps, però, en què en la postproducció tot és possible, les masses i els espais poden ser generats des de qualsevol base de dades. Quan la càmera roda en direcció cap a la catedral –transformada en un temple profà–, els efectes especials només volen maquillar una mica l'entorn, quan mostra el contraplà de les escales avall veiem una gran esplanada amb milers de persones –clons informàtics– que desemboca al fons, on hi ha un port de mar. El paisatge no respon a cap lògica interna de la sèrie, ja que no l'havíem vist en cap altre capítol i no el reconeixem. L'exhibició de l'espai respon al desig de mostrar el poder de la postproducció digital. El conjunt provoca un cert sentiment de perplexitat. És com si en no haver-hi un veritable treball de posada en escena, ni un muntatge expressiu amb força, calgués captivar el públic amb una incerta espectacularitat que pot desembocar en el kitsch més tronat. Com sempre, la prova de foc serà el pas del temps. Si tornem a veure aquest moment d'aquí a deu o vint anys, trobarem els trucatges tant o més ingenus que els que feia servir Méliès en les seves féeries, amb la diferència que Méliès vivia en el temps de la innocència de l'audiovisual i Joc de trons, en la seva edat adulta.