dijous, de desembre 29, 2016

«Ara sí que és l'hora» (segons "La Matemàtica de la Història")


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1034127-deulofeu-i-la-pau.html




BRAULI TAMARIT TAMARIT
EQUIP MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

EL PUNT AVUI 
25/12/2016


Deulofeu i la pau

En l'extensió del planeta i la diversitat de pobles, sempre hi haurà territoris en fase de fragmentació

En la presentació a Girona del recomanable documental Alexandre Deulofeu, l'historiador del futur, David de Montserrat aportà la notícia que potser Alexandre Deulofeu fou candidat al Premi Nobel de la Pau l'any 1975 des de Veneçuela, alhora que Xirinacs ho fou des de Catalunya. L'entrellat del secret s'aixecarà el 2025, un cop passats 50 anys. L'historiador Juli Gutièrrez Deulofeu, el seu nét, ha preservat i continua desenvolupant el valuós model creat pel seu avi.

Alexandre Deulofeu creà La Matemàtica de la Història, un model que explica el patró de cicles vitals que caracteritzen les civilitzacions i els imperis. D'una banda, observa que totes les civilitzacions tenen fins a tres cicles d'uns 1.700 anys. Cadascun té una primera fase creativa de fragmentació demogràfica d'uns 650 anys, i una segona de gran unificació d'uns 1050 anys que acaba produint imperis d'una durada d'uns 550 anys. Per l'altra, destaca que els imperis tenen dues fases agressives, una primera de federal i una segona d'absolutista. En ambdues, l'imperi aspira a la dominació mundial. Un cop derrotat l'imperi en la segona fase agressiva, es convenç que no pot dominar el món. Però Deulofeu observa que un imperi no pot mai sotmetre uns pobles que es troben en la fase de fragmentació demogràfica i que, quan es produeix un enfrontament entre dos imperis, guanya el més jove. L'avi Deulofeu afirma que, després del tercer cicle de civilització, aquella cultura desapareix amb els seus trets característics. Però el seu nét descobreix, com ha pogut estudiar a l'àrea de l'Àsia sud-occidental i el nord d'Àfrica, que sorgeix un quart cicle d'una nova cultura amb llurs successives fases de fragmentació i de gran unificació. I fins i tot un cinquè.

Atenent la gran extensió del nostre planeta i la diversitat de pobles que hi conviuen, sabem que sempre hi haurà territoris en fase de fragmentació. Només amb aquesta dada ja podem deduir que cap imperi no pot assolir mai el seu objectiu d'aconseguir la dominació mundial. A més, en el cas que un imperi sigui prou decidit per intentar, furiosament, la conquesta planetària, difícilment podrà arribar a aquesta fita, perquè probablement apareixerà en algun altre racó de la Terra un imperi més jove contra el qual li serà impossible disputar l'hegemonia. Això ens porta inevitablement a recordar la proposta d'Alexandre Deulofeu manifestada ja en el seu primer llibre Catalunya i l'Europa futura, en què reivindica la millor solució per assolir la pau mundial. Ara sabem que no és només la millor solució, sinó que és probablement l'única: la confederació mundial de pobles lliures, amb les seves respectives confederacions continentals.



http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/993751-ara-si-que-es-l-hora.html



JULI GUTIÉRREZ DEULOFEU
DIVULGADOR DE LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

EL PUNT AVUI 
07/08/2016


Ara sí que és l'hora

Avui les restes del procés unificador espanyol s'ensorren definitivament

L'any 1934 Alexandre Deulofeu publicava la primera de les seves obres i embrió de la futura Matemàtica de la història. El seu títol era prou evocador Catalunya i l'Europa futura. Vivia, l'aleshores jove professor, dies d'eufòria i esperança. En aquesta pensa en Catalunya com a nació, la primera nació europea, i reclama l'obligació d'alliberar-la de la submissió estatal i política, i denuncia sobretot la submissió moral a què està sotmesa, i per tant considera que ens cal, que és indispensable per a nosaltres, desvetllar del tot la consciència nacional catalana. Però els darrers esdeveniments el feien dubtar.

Efectivament, quan les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 van donar el triomf als partits republicans, l'eufòria i l'alegria es feren senyorívoles. Poques hores després, el 14 d'abril el president Macià proclamava la República catalana. El país assolia la seva sobirania plena, i ho feia de manera unilateral. Ben poc va durar la situació. El 16 d'abril una delegació del govern espanyol, d'aquells mateixos que solemnement havien signat, uns mesos abans, el pacte de San Sebastià, van convèncer Macià que allò no anava enlloc, que amb una autonomia més o menys àmplia n'hi havia prou. Es renunciava a la nació i es tornava a la província.

Avui els vectors de la Llei de la Història marquen la desfeta d'un imperi, aquell, mal dit espanyol. Es compliran, el 2029, els 550 anys de vida imperial. Tot va començar el 1479, quan s'uniren les corones castellana i aragonesa. De fet tant se valen els significants. Això és el que fa gran Deulofeu. Havia de passar. Els territoris peninsulars entraven en la fase unificadora... La van començar els Reis Catòlics, i la continuà una casa estrangera, la dels Àustries que va decidir posar fi a les llibertats, sí, castellanes a Villalar, el 1521. Aquesta fase federal s'acabava amb l'arribada d'una altra dinastia forana, els Borbons. Durant els anys que seguiren s'accentuà el centralisme, massa sovint gràcies a la connivència entre les oligarquies castellanes i les elits industrials catalanes, massa preocupades a mantenir els seus privilegis. L'Espanya invertebrada es vertebrava gràcies al liberalisme, es definia i es constituïa en la Constitució de 1812. De mica en mica s'anava engendrant la mentida, aquesta agafava forma i s'arrelava en l'imaginari col·lectiu. Així havia de ser, i avui les restes d'aquest procés unificador s'ensorren definitivament. Les nacionalitats vernacles, sotmeses, ressorgeixen després d'un llarg somni. La vida de l'imperi s'acaba. Ja res ho podrà aturar. La Història altra volta ens demostra la seva autonomia. No s'escoltarà ningú i ben aviat veurem com la península Ibèrica es fragmenta irremeiablement.


MÉS INFORMACIÓ:

http://www.deulofeu.org/
http://www.matematicadelahistoria.cat/

https://www.youtube.com/watch?v=W-m4ohajD7I
https://www.youtube.com/watch?v=iNcfQClXRZU

https://www.youtube.com/watch?v=DNy4aTGjVsA
https://www.youtube.com/watch?v=GYJIvu1gLCY

http://www.ara.cat/comarquesgironines/Alexandre-Deulofeu-matematica-servei-historia_0_1688831120.html

http://www.ara.cat/comarquesgironines/Deulofeu-Pentagon-gracies-militar-venecola_0_1688831122.html
http://www.ara.cat/comarquesgironines/Lalcalde-republica-preservar-religiosos-Figueres_0_1688831123.html

http://www.elpuntavui.cat/comunicacio/article/20-comunicacio/1020798-figueres-descobreix-el-nostradamus-catala.html

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1019968-alexandre-deulofeu-el-nostradamus-catala-ja-te-teaser.html
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/1031546-deulofeu-el-matematic-de-la-historia-de-mes-a-prop.html
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/971244-un-estudi-rescata-el-llegat-dalexandre-deulofeu-dels-llimbs-de-la-profecia.html

http://www.vilaweb.cat/noticies/ampliaciofigueres-acollira-lestrena-del-documental-sobre-alexandre-deulofeu-un-historiador-del-futur-poc-conegut/


http://www.rac1.cat/programes/islandia/20161111/411796536602/islandia-alexandre-deulofeu-matematica-de-la-historia-unio-sovietica-imperi-espanyol-iugoslavia-david-de-montserrat-juli-gutierrez-deulofeu-historia-prediccio-figueres.html


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/el-documental-alexandre-deulofeu-lhistoriador-del-futur-preten-recuperar-de-loblit-la-seva-figura-i-la-seva-obra/video/5630895/

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/documental-sobre-alexandre-deulofeu/video/5588440/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/accio-politica/la-matematica-de-la-historia-dalexandre-deulofeu/video/5604647/
...

dimecres, de desembre 28, 2016

«La vella Espanya no vol canviar»

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/999419-nacionalisme-espanyol.html



TIAN RIBA

EL PUNT AVUI
30/08/2016


Nacionalisme espanyol

El nacionalisme espanyol és el que fa impossible l'existència d'un Estat compost

El nacionalisme espanyol existeix, malgrat que una de les seves extravagants característiques sigui negar la seva pròpia existència. Una de les novetats d'aquest inici de curs és un llibre que hauria d'esdevenir troncal, escrit per Francesc Puigpelat: Breu història del nacionalisme espanyol. Una obra que encara que no ho sembli no és un llibre d'història, sinó un assaig que revela un dels secrets més ben guardats de la política espanyola. L'existència de l'oficialment inexistent nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no només existeix, sinó que té unes arrels més profundes del que vostè, que ja s'imaginava que existia, es pugui imaginar.

Un llibre imprescindible per entendre el moment actual perquè recalca la magnitud del canvi de paradigma que hi ha des del 2012, quan el catalanisme, fart de fracassos per canviar un concepte d'Estat basat en el nacionalisme espanyol, decideix que l'únic camí és la separació. Imprescindible perquè s'entén millor que si no hi ha terceres vies és perquè el nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, no les pot acceptar de cap manera (i Pablo Iglesias el Nou no és més que una repetició que la “conllevancia” d'Azaña, el Felipe de Suresnes i la insuportable lleugeresa de l'ésser Zapatero). I perquè es posa de relleu el canvi de rasant que significa que, amb origen a Catalunya, només s'hagi acceptat com a projecte per a tot l'Estat el nacionalisme espanyol de Ciutadans, 30 anys després del fracàs de l'Operació Reformista de Miquel Roca. Efectivament només hi ha tres opcions: o l'assimilació, o la cansada conllevància orteguiana o la independència. Però un Estat compost de veritat, una relació d'igual a igual entre Catalunya i l'Espanya de matriu castellana, no pot ser i a més a més és impossible. Perquè el nacionalisme espanyol fa dos segles que intenta argumentar la idea peregrina que Espanya és una gran nació, no ja des dels visigots, sinó des de l'edat de ferro.


http://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/participacio/lespanya-matriu-castellana-83990




EL PERIÓDICO
DIMARTS, 23/08/2016

CARTES DELS LECTORS

L'Espanya de matriu castellana

L’Espanya de matriu castellana, amb seu a Madrid, sempre s'imposa de forma autoritària per damunt de les altres tres nacions que formen l'Estat espanyol. Madrid ho manega i ho manipula tot. Ha esdevingut una ciutat, més centralista i jacobina, que París. Madrid representa les essències de la nació castellana (ells en diuen nació espanyola, però és mentida) de tota la vida. Madrid és una forma d'autoritarisme molt potent i prepotent, però amb tocs de caos i desgavell. Madrid, el gran Madrid, és la gran capital de la nació castellana que, per altra banda, no té cap influència, ni política ni econòmica, a la capital europea, Brussel·les. Madrid és una ciutat/Estat molt imperial, conservadora i nacionalista, que no vol canviar de cap de les maneres.

Josep M. Loste
Portbou


http://www.lavanguardia.com/opinion/20151231/301121080856/la-vella-espanya-no-vol-canviar.html



BORJA DE RIQUER I PERMANYER

LA VANGUARDIA
31/12/2015


La vella Espanya no vol canviar

Pel juliol de l’any 1937, en plena Guerra Civil, Pere Bosch Gimpera va pronunciar a la Universitat de València un lúcid discurs sobre la necessitat de revisar el concepte d’Espanya, atès que la persistència de la seva versió més ortodoxa havia estat un factor de greus tensions polítiques. Calia, segons Bosch, fer una modificació substancial de la història i de la idea d’Espanya i acceptar l’existència d’un conjunt de pobles variats que les superestructures polítiques sempre havien amagat.

Bosch era historiador i polític i coneixia perfectament que la idea de nació era un producte intel·lectual creat amb la pretensió de cohesionar sentiments identitaris i projectes de futur que necessitava d’un discurs històric per a justificar-se i arrelar. I sabia que, en el cas es­panyol, s’havia construït una història ortodoxa de matriu castellana que primer va voler ignorar l’existència de pobles amb personalitat prò-pia, i després, quan alguns van pretendre “cristal·litzar políti­ca­ment”, es va negar a acceptar-los.

Els darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el con­cepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre l’idea d’Espanya. Per ells, aquesta temàtica forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. La realitat és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que no pas en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.

La creació de l’Estat de les autonomies hauria d’haver significat un incentiu per modificar el concepte i cercar una alternativa a la nació única, heretada del franquisme i del jacobinisme liberal. Però llavors només es va divulgar la benintencionada tesi de la nació de nacions que mai va ser desenvolupada conceptualment ni va trobar cap ressò polític.

Ans el contrari, l’article 2 de la Consti­tució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més­ ortodoxa del nacionalisme espanyol.


Durant els anys vuitanta i noranta els socialistes espanyols van abandonar la reflexió crítica sobre el passat per centrar-se obsessivament a defensar la normalitat europea de l’itinerari històric espanyol. I quan es va produir la contraofensiva nacionalista de José María Aznar, a partir de 1996, amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era el nacionalisme espanyol desacomplexat, front del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. No deixava de ser una curiosa ironia que els qui no havien volgut bastir un nou concepte de l’Espanya del segle XXI defensessin, en canvi, la necessitat de construir una nova idea d’Europa.

L’any 2006, Pasqual Maragall, amb el nou projecte d’Estatut va protagonitzar, tal vegada, l’únic intent seriós de modificar aquella vella idea d’Espanya. Recordeu les seves paraules: “Amb l’Estatut a la mà, ara canviarem Espanya. No inventarem una nova Catalunya, que és més vella que Espanya, sinó que intentarem inventar una nova Espanya”. Aquest era un element substancial de la proposta maragalliana: des de Catalunya s’intentava anar cap a la idea d’una Espanya plural que reconegués les diferències identitàries existents. Però a Maragall el van deixar sol. No li va donar suport, per suposat, el PSOE, ni bona part del mateix PSC. La dreta, evidentment, va treure tota l’artilleria essencialista per atacar-lo, mentre que gran part dels nacionalistes catalans feien veure que allò no anava per a ells.

El que ha passat els darrers cinc anys no ha estat més que la confirmació d’aquesta incapacitat intel·lectual dels polítics espanyols d’abordar amb valentia aquesta qüestió. Malgrat l’atzucac de l’Estat de les autonomies i la rebel·lió catalana, els dirigents del PP, del PSOE i de Ciutadans persisteixen a no considerar necessari renovar el concepte d’Espanya per adaptar-lo a la realitat: la vella visió ortodoxa i essencialista ja els està bé.

No ha d’estranyar, així, que els resultats de les eleccions del passat dia 20 evidenciïn que la major part dels catalans volen decidir el futur pel seu compte i que fins i tot un sector significatiu opti per una via pròpia al marge d’Espanya. La famosa “conllevancia” predicada per Ortega ja s’ha acabat.