«És per això que tanta gent que no ho era s'ha fet independentista»

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/658136-el-somni-dun-pais-federal.html

SAL·LUS HERRERO I GOMAR

El Punt Avui
28/06/2013


El somni d'un país federal

(...) Davant algunes de les propostes “federalistes”, que reivindiquen “la unitat de la nació espanyola”, com Franco, mitjançant la força bruta, només cerquen reforçar els privilegis, la “igualtat”, la “llibertat” i els “drets”, només dels ciutadans espanyols, de matriu castellana; a la resta 'que les den'; com canta una famosa ranxera mexicana: “Adiós mi corazón, que te den, que te den por ahí, que no me supiste dar ni un poquito de lo que yo te di a ti… ¡Que te den!”. Sobretot és una cançó apropiada i feta aposta per a la ciutadania valenciana, que es considera espanyolíssima, i que durant tants anys s'ha esforçat, —agenollada i genuflexa—, per ofrenar noves glòries a Espanya, coma mera regió. Tanmateix, des de Madrid només han rebut, a canvi, indiferència, menyspreu i rebuig; l'obligació a sacrificar-se del tot, holocàusticament, amputant la pròpia llengua, cultura i nació i adoptant la de l'estat; en marxa triomfal cap al no res o per a ser mera sucursal, satèl·lit de Madrid.


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/991450-el-perque-de-tot-plegat.html

JORDI GRAU

El Punt Avui
07/08/2016


El perquè de tot plegat

Quan Aznar i els seus hereus es van carregar el pacte de la transició, es van carregar tots els ponts i van definir un estat de matriu castellana que han volgut imposar

N'hi ha que fa molts anys que són independentistes i n'hi ha que s'hi estan tornant a poc a poc, encara que no ho eren en absolut o es pensaven que no ho eren i l'única cosa a què aspiraven era una autonomia real, com aquella que es reclamava a les manifestacions en la segona meitat dels anys 70. El pacte de la transició que tanta gent es posa a la boca va saltar pels aires perquè una de les parts se'l va carregar. Parlo de Catalunya i de l'Estat espanyol, i és evident que qui es va carregar aquell pacte obligat que es va fer amb la dreta més dura i franquista sota la mirada dels militars va ser l'Estat espanyol. Per què?, es pot preguntar més d'un. Doncs perquè els qui en els últims anys han manat en el PP, el partit de la dreta espanyola, es diuen conservadors, però són més aviat hereus dels que hi havia abans de la transició. La gent que va controlar els que venien del franquisme, la UCD d'Adolfo Suárez, va ser derrotada. Aquells que es van canviar de camisa per convenciment, perquè es van fer demòcrates de tota la vida o per pura conveniència, van ser derrotats per la dreta més dura. Cal recordar que el PP no és l'hereu de la UCD, sinó d'Alianza Popular, i que allà dins hi havia gent que blasmava la Constitució encara que un dels seus pares fos Manuel Fraga Iribarne, espanyol i dretà, però que encara que fos per l'Iribarne matern es deia que podia entendre per què catalans, bascos i gallecs som diferents (Manolo Milián Mestre dixit). Entre els que ho blasmaven hi havia un jove Aznar, l'home de la majoria absoluta del 2000, el que després de parlar català en la intimitat es va dedicar a aplicar el seu pensament de castellano viejo i de supremacia castellana. Quan Aznar i els seus hereus van manar es van carregar el pacte de la transició, es van carregar tots els ponts i van definir un estat centralista de matriu castellana, que és el que han volgut imposar. És per això que tanta gent que en aquells anys 70 no ho era s'ha fet independentista.

JAVIER PÉREZ ROYO
Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

La Vanguardia 
30/12/2016

CATALUNYA I LA REFORMA CONSTITUCIONAL

Ja no és possible

L’autogovern és la suma d’un pacte entre els parlaments de la nacionalitat i l’Estat i d’un referèndum.

La sentència del 2010 sobre l’Estatut va deixar sense efecte les garanties en què descansa la Constitució del 1978.

La preocupació fonamental del constituent del 1978 quan va dissenyar la Constitució Territorial espanyola va ser la d’evitar que Catalunya pogués caure en la temptació d’intentar definir unilateralment els termes de la seva integració a l’Estat. El precedent del moment inicial de la Segona República era molt present.

Aquesta preocupació és a l’origen de la definició constitucional del dret a l’autonomia per les “nacionalitats”, que es manté constant des del primer avantprojecte de Constitució de 5 de gener del 1978, fins al text definitiu. El dret a l’autonomia de les “nacionalitats” va estar constitucionalitzat en els mateixos termes al llarg de tot l’iter constituent.

És el dret de les “regions” el que va estar constitucionalitzat el 5 de gener i va deixar d’estarho després. D’aquí deriva la “desconstitucionalització de l’estructura de l’Estat” de què va parlar Pedro Cruz. Perquè la Constitució acaba constitucionalitzant l’excepció (les nacionalitats), però no la norma (les regions).

Com a conseqüència del fet que aquesta era la preocupació del constituent, el dret a l’autonomia de les “nacionalitats” es configura de manera negativa: es tracta d’evitar, primer, que qualsevol de les nacionalitats pugui imposar a l’Estat un Estatut amb què aquest no estigui d’acord i es tracta d’evitar, després, que l’Estat pugui imposar-a la nacionalitat un Estatut que no sigui acceptat expressament pels seus ciutadans. Ni la nacionalitat a l’Estat, ni l’Estat a la nacionalitat.

El dret a l’autonomia de les “nacionalitats” descansa, doncs, en una doble garantia: una que juga a favor de l’Estat i una altra que juga a favor de la nacionalitat. La Constitució Territorial és el resultant de la combinació de totes dues.

La garantia que juga a favor de l’Estat es tradueix en el fet que el Parlament de la nacionalitat no aprova un Estatut d’Autonomia, sinó un projecte d’Estatut d’Autonomia, que ha de ser remès a les Corts Generals, a fi que en un examen conjunt de la comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i una delegació del Parlament proponent s’intenti arribar a un acord. En cas que no s’assoleixi, preval la voluntat de la comissió Constitucional del Congrés. El principi d’unitat política preval sobre el dret a l’autonomia.

La garantia a favor de la nacionalitat es tradueix en el fet que, en tot cas, el text de l’encara projecte d’Estatut ha de ser aprovat en referèndum pels ciutadans destinataris d’aquest Estatut. L’última paraula per a l’entrada en vigor de l’Estatut la tenen els ciutadans de la nacionalitat.

La Constitució Territorial és, doncs, la suma d’un pacte entre el Parlament de la nacionalitat i el Parlament de l’Estat i d’un referèndum de la població destinatària de l’esmentat pacte. És mitjançant la combinació de la democràcia representativa, pacte entre parlaments, i la democràcia directa, referèndum ciutadà, com el constituent va voler que s’interpretés la Constitució espanyola per fer possible l’exercici del dret a l’autonomia de les nacionalitats.

Aquesta Constitució Territorial es va respectar escrupolosament en el procés estatutari català de 1979/1980 i es va tornar a respectar escrupolosament en el procés estatutari derivat de la reforma de l’Estatut del 2006. El projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia va ser aprovat al Parlament amb una majoria superior a la de dos terços exigida per l’Estatut del 1979, va ser remesa a les Corts, en què hi va haver una negociació molt intensa entre la comissió Constitucional i la delegació del Parlament, i va ser sotmès a referèndum.

S’ha de subratllar que el control de constitucionalitat que va fer la comissió Constitucional va ser molt intens. Tant que Esquerra Republicana va considerar que s’havia desnaturalitzat el text aprovat al Parlament de Catalunya i va propugnar el no, coincidint amb el Partit Popular, en el referèndum final. En tots els passos es va respectar no només la lletra sinó també l’esperit de la Constitució Territorial.

Aquesta interpretació constitucional seria anul·lada per la STC 31/2010, en que el Tribunal Constitucional desautoritzaria el pacte entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals i trauria l’última paraula pronunciada pels ciutadans en referèndum. L’Estatut no seria a partir d’aquell moment un resultat del pacte i del referèndum, sinó de la voluntat unilateral d’un òrgan de l’Estat. D’aquesta manera, el Constitucional deixava sense efecte les dues garanties en què descansa la Constitució Territorial del 1978. El que el constituent havia pretès evitar que es produís, es va acabar produint.

Aquesta és la raó per la qual a Catalunya no hi ha Constitució Territorial i per la qual manquem d’una forma jurídicament ordenada per resoldre la integració de Catalunya a l’Estat. Ja no és possible si més no la via de la reforma de la Constitució. Ja no és possible tornar a donar vida a la “doble garantia” del 78. La Constitució Territorial ha de ser substituïda per una altra de diferent. La reforma ja no és possible.